dijous, 7 de gener de 2010

EPÍLEG (Quin món més petit)

El dia que els congressistes de les Espanyes van xiular al Conseller d'Esports vaig conèixer una noia de Lleida. Anava a la mateixa classe que el karateca calb i amb ulleres. Doncs bé, no era de Lleida: era gironina, d'un poble al costat del meu. Ens vam retrobar un parell d'anys després en una escola i ella va ser la meva tutora de pràctiques.

Un amic, que també havia vingut al congrés, em va explicar que en un sopar amb entrenadors i entrenadores de bàsquet de tot Espanya va trobar-se una noia de Villabajo del Pozuelo (és un dir) que també havia estat a Tarragona. Curiosament es recordava de nosaltres. El meu amic, no.

Gràcies al congrés vam obtenir tres crèdits de lliure elecció, un carret de fotos que mai ningú va revelar i un munt d'històries per explicar a cada sopar que fem. I als blogs, els escriptors fracassats que en tenim.