Era diumenge a la tarda. La gent que tornava cap a Barcelona havia ocupat la carretera de Llagostera a Cassà de la Selva, de manera que vam anar a voltar per Caldes de Malavella. Quan érem a punt d’agafar la nacional direcció a Girona la meva xicota va assenyalar un rètol que quedava a mà esquerra:- - Mira, la urbanització El Llac dels Cignes.
Deu o dotze anys enrere hi havia estat algunes vegades. Era monitor d’un esplai i anàvem a acampar al terreny d'un amic. Un cop, tornant del campament, em vaig fer un embolic amb els carrers i vaig anar a parar al bar Llac dels Cignes. Està situat al límit de la urbanització, flanquejat per una piscina buida i ruinosa i una pista de bàsquet plena de graffitis que sembla treta d’una pel·lícula americana. A la part del darrera hi ha una terrassa que dóna a una bassa d’aigua verda que dóna nom a la urbanització. El fet que hi hagi ànecs en comptes de cignes i que no tingui res de llac no importa als veïns, que fan veure que és un paisatge bucòlic i encantador.
Vaig deturar el cotxe al pàrquing del bar. “Ja que ets aquí” vaig dir-me, “pots entrar a fer un tallat”. Era un dels bars més sorollosos que he vist mai. Parets recobertes amb banderoles de clubs esportius, gàbies minúscules amb ocellets i rajoles de ceràmica darrera de la barra amb inscripcions del tipus “ Hoy no se fía, mañana sí “. Hi havia tanta gent amb xandall que ho podies confondre amb els vestidors d’un gimnàs. La gent em mirava amb cara de preguntar-se qui era, de manera que vaig acabar-me ràpid el tallat i vaig marxar volant. A la pista de bàsquet hi havia un nen gras amb samarreta sense mànigues, cabell llarg, arracades i cara de dir-se Kike. Se’m va quedar mirant mentre pujava al cotxe. No sé per què, vaig fer-li adéu amb la mà. Ell va escopir al terra. Em va costar moltíssim trobar el camí de tornada i no vaig aconseguir-ho fins que un home que caçava espàrrecs en un marge me’l va indicar. En aquell moment ja em va sorprendre lo caòtic de la urbanització, però de seguida me’n vaig oblidar. Era molt jove i les coses passaven molt ràpid, aleshores. Era dissabte i probablement vàrem anar a Platja d’Aro, on amb tota seguretat va passar alguna cosa molt més divertida que la meva aventura al Llac dels Cignes. Fins aquell diumenge que els barcelonins van ocupar la carretera de Llagostera a Cassà de la Selva i la meva xicota i jo vàrem haver de voltar per Caldes.
(To be continued)
