dimecres, 4 de gener de 2012

JO NO HE ESTUDIAT

Perdre la fe en la Humanitat és un procés lent. Cadascú té el seu ritme, però el desengany arriba tard o d'hora. Alguns aconsegueixen mantenir aquesta fe durant bona part de la seva vida. En part els envejo.

Jo vaig començar ben aviat. Potser feia vuitè o primer de BUP (pels jovenets, l'equivalent al tercer i quart d'ESO). Abans d'un examen parlava amb algú, i aquest algú em jurava que no havia estudiat (jo, normalment, sí que estudiava). Quan entregaven les notes sempre, o quasi sempre, eren superiors a la meva. La frustració era total: com podia ser que aquella persona, que amb prou feiens s'ho havia mirat, tragués molt millor nota que jo? Els més llestos, per fer-ho creïble, aviat van aprendre que havien de dir, amb aire despreocupat, que només s'ho havien llegit una o dues vegades.

La gent com jo ens sentíem ben idiotes. La paraula més exacta seria curtets, o justets. Sí que aprovàvem, però era al segon o al tercer intent, i sempre amb notes modestíssimes, mentre que els que juraven que no havien estudiat (ara que hi penso, em sembla recordar que hi havia més noies que nois) treien excel·lents.
Vaig trigar uns quants anys a compendre que mentien. Vist així, potser sí que era una mica curt. Però el més important és la conclusió a la qual vaig arribar: si m'han mentit en una cosa tan ximple i poc trascendent com aquesta... amb què més m'hauran mentit?

El món adquiria una dimensió tenebrosa i ningú estava lliure de sospita. La gent mentia i no podies refïar-te de ningú, o de quasi ningú. Amb els anys aprens a relativitzar-ho i t'adones que alguna gent necessita enganyar-se a sí mateixa i als demés. Ho comprens racionalment, però aquell pòsit de sospita queda dins teu per sempre més.