dilluns, 20 de febrer de 2012

LA LLANTERNA QUADRADA I L'ELRIC DE MELNIBONÉ



Aquests dies, amb el nen a l'habitació, no puc llegir gaire estona al llit. La llum de la làmpada el molesta, de manera que he de fer servir una llanterna. És una llanterna de forma rectangular, barata, de les de tota la vida. Es fa difícil llegir amb aquell trasto, però és millor que res. Algú pot pensar que el millor seria limitar-se a no llegir, però passar unes quantes pàgines abans d'adormir-me és un plaer al qual m'és impossible renunciar.

L'altre nit llegia amb la llanterna i a fora hi feia molt, moltíssim vent. Vaig tenir una sensació molt forta de dejà vu. Jo creia que fins aquest moment de l'edat adulta no havia llegit mai fent servir una llanterna, de manera que aquella sensació se'm va fer molt estranya. Aleshores la meva ment em va transportar pel temps i em va fer recular fins que en tenia vint-i-pocs. En aquella època, com bona part dels estudiants de Magisteri,  feia de monitor. Acampàvem no sé on i els nens ja dormien feia estona. Els meus companys segurament estaven a la cuina del campament, bevent cafè o moscatell (la beguda preferida dels monitors d'aleshores). A la llunyania hi havia una tempesta, però els trons ressonaven per les muntanyes i eren perfectament nítids, com si la tinguéssim al damunt. També la llum freda dels  llamps, que cada pocs minuts il·luminava la tenda, com a les pel·lícules velles de terror. Jo era dins del meu sac de dormir, amb una llanterna d'aquelles que es posa al front (aquesta podria ser la solució, una llanterna al front!) llegint el darrer llibre de la saga d'Elric de Melniboné, de l'escritpor anglès Michael Moorcock. Pels qui no coneixeu les cròniques de l'emperador d'Imrryr, es tracta d'una sèrie de llibres de literatura fantàstica, molt allunyats dels clàssics del gènere, com a mínim quinze anys enrere. Tenia la ràdio posada, amb un cedé de Manowar, un grup heavy que lligava molt amb el to èpic de l'obra de Moorcock.

Els lectors podem dividir la nostra vida en autors. Durant uns anys ets moorcoquià, o bukowsquià, o tolquenià. D'adolescent vaig tenir un any sharpià i em vaig empassar tots els llibres que vaig poder del creador de Wilt. He passat per l'etapa Palahniuk, Sanders, Sedaris i fins i tot Hemingweiana. Ara sóc més Houellebecquià. La qüestió és que a vegades llegeixes un llibre que relaciones amb una època concreta de la teva vida, i la capacitat d'evocació és total. De la mateixa manera que sents una olor que relaciones amb un moment concret, la lectura et transporta al passat amb una força tant brutal que a vegades et desconcerta. L'altre dia no va ser la lectura en sí, sinó la forma en què llegia. Aquella llanterna quadrada.