L'altre dia, al gimnàs, un paio em va clavar un cop de puny a la panxa que em va fer doblegar. Quan practiques esports de contacte això és relativament normal, però el nano pesava uns quinze quilos menys que jo. Vaig pensar que havia tingut sort i que el seu puny havia entrat bé, però al cap d'una estona me'n va tornar a clavar un altre amb el mateix resultat.
Sota la dutxa em preguntava què havia passat. Estic en mala forma i quasi no entreno gens, però hauria d'aguantar un parell de cops a la panxa sense perdre l'alè. Aleshores hi vaig caure: la culpa la tenen els abdominals hipopressius.
Fa uns mesos la fisio em va explicar que els abdominals de tota la vida són terriblement perjudicials per l'esquena, i que a la llarga provoquen efectes secundaris desagradables, com ara impotència sexual. Espantat, vaig deixar de fer-ne immediatament, i vaig concentrar-me en l'alternativa, els abdominals hipopressius.
Els hipopressius entrenen els laterals del múscul abdominal, i alguna cosa semblant a la cara interna -mai he arribat a entendre aquest concepte-. La qüestió és que la part central de les abdominals -la taula de xocolata, per entendre'ns- no la treballes, de manera que qualsevol cop que abans resisties tranquil·lament ara et pot tombar.
D'una banda, els problemes sexuals i el mal d'esquena. De l'altre, la tauleta de xocolata i la capacitat de resistir cops de puny i coces. La tria és senzilla. Adéu, abdominals de tota la vida. Hola, hipopressius.
