No faré cap anàlisis sobre la marxa d'ahir perquè hi ha plomes molt més capacitades i fines que no pas la meva. Simplement us faig quatre apunts al voltant de les coses que vam aprendre:
1: No sóc home de manifestacions, però si no hagués anat a aquesta m'hauria sabut un greu infinit. Primer, pel que va representar, i en segon lloc, per la sensació que tenies de que allà passava alguna cosa important. L'ambient era impressionat, molt difícil de descriure. La gent se sentia capaç de tot. De tant en tant la multitud es posava a cantar els Segadors, o una coral perduda en un lateral entonava l'Estaca. Et passaves l'estona amb la pell de gallina.2: Hi havia gent de tota classe i condició. Només vaig trobar a faltar, de forma bastant notòria, el sector d'edat que va dels vint-i-molts als quaranta. No m'explico per què aquest grup hi era menys present que les altres franges d'edat. Som més descreguts? Ens fa més mandra? És veritat que som uns nens mimats que ho hem tingut tot i que, per tant, no valorem res? O, simplement, la platja i el sofà tiren més?
3: Diguin el que diguin, va ser una manisfestació clarament independentista (i compte: amb això no vull dir que sigui positiu ni negatiu. Simplement constato un fet). Es llegia en els lemes de les pancartes, se sentia els crits, es notava en l'ambient. L'Estatut només va ser-hi present de forma anecdòtica. Com va dir algú per la ràdio, només hi havia una persona que encara creia en l'Estatut: en Montilla. Que, per cert, va haver de passar-se hores aguantant escridassades i insults.
4: Lligant-ho amb la idea anterior: els polítics en general - i en Montilla en particular- van ser menyspreats durant tot l'acte. Les seves ànsies de protagonisme, subjectant senyeres o pancartes, es van quedar en un no-res. Perquè la manifestació no tenia principi ni fi, no tenia una estructura ben definida. Els carrers adjacents estaven plens, no hi havia capçalera ni final. Era gent al carrer, centenars de milers de persones fartes de tot, cansades de que la seva nació fos menystinguda.
Malgrat tot, ens agradi o no, la gent que ahir era al carrer no té poder real. La gent no pot fer lleis ni pot aprovar-les: són els polítics els que ho fan. Esperem que aquesta vegada prenguin nota de debò.
