dimarts, 18 de desembre de 2012

CUATRO AMIGOS




S'ha dit que El gat de Schrödinger fa pensar en la novel·la Cuatro Amigos, de David Trueba. És volgudament així. M'explicaré: quan en tenia vint-i-pocs em va caure a les mans aquesta novel·la mítica editada per Anagrama. Vaig empassar-me-la en un parell de tardes. Estupefacte, la vaig rellegir. Durant aquells anys  ho vaig fer quatre o cinc vegades, i la vaig recomanar a tot quisqui. Era una d'aquelles novel·les que et fan adonar que no estàs sol al món. L'obra té un plantejament senzill: és la història d'una colla d'amics de la infància que, amb vint-i-molts, emprenen un viatge esbojarrat sense rumb. Té uns trets autobiogràfics més que evidents, i  això és el que capta l'atenció dels lectors: el que fan en Solo i la seva colla d'amics ho ha fet, qui més qui menys, tothom. Cuatro Amigos és el llibre que va fer que s'encengués una llumeta a la meva ment. "Jo també puc escriure. Això també puc fer-ho, jo".

Tot va començar amb aquesta novel·la. De fet, durant un temps em va fer molta ràbia no haver-la escrit jo mateix (encara que ho hagués fet, i que m'hagués quedat prou bé, una editorial com Anagrama mai m'hauria publicat -ni tan sols m'haurien deixat passar més enllà de la recepció- , ni els mitjans de comunicació m'haguessin fet cas, ni hagués tingut promoció de cap mena -una mica com ara, vaja). Però en realitat en aquella època no pensava en l'èxit. Senzillament, volia fer una novel·la que s'hi assemblés. Aviat vaig aprendre que la manera més ràpida de fracassar era copiar a algú, de manera que vaig optar per buscar el meu propi camí. Al cap d'un temps vaig publicar Manual de Supervivència, on hi ha un clucada d'ullet als lectors de Trueba: en Borja ha de dur una armadura de legionari romà per preparar-se per una cerimònia secreta, i va tot el dia tapat amb un abric de plomes, com el qui duia un dels personatges de Cuatro Amigos. El gat de Schrödinger no té referències ni clucades d'ullet, però en certa forma tota ella és una mena d'homenatge a la novel·la que va fer que comencés a escriure. Encara et tinc enveja, Trueba, però menys. De fet, un dia et vaig donar les gràcies en persona. Ara ho faig per segona vegada i, aquest cop, en públic.