dimarts, 28 de maig de 2013

EL NOI DEL TRAU A LA CELLA

El dissabte teníem gent a dinar, de manera que a mig matí vaig anar a comprar teca. La nit abans havia sortit una estona. Poca, però suficient per tenir una mica de caparrassa, de manera que em vaig deturar en un bar a posar en pràctica el vell remei. Aquest cap de setmana eren les festes del poble i el bar era ple de gom a gom. Quan sortia vaig veure un paio assegut en una taula de fora amb la cella oberta. La sang li regalimava per la cara i li queia sobre la samarreta. Ell no semblava donar-hi gaire importància i es limitava a xarrupar la cervesa, com qui fa un bermut un matí de diumenge en una terrassa assolellada. Un col·lega seu -duia un mullet impressionant- parlava amb ell fent tota classe de gestos amb les mans.


- Ja sé que no és cosa meva, però el teu amic necessita uns quants punts a la cella -vaig dir.
El paio del mullet em va mirar i va respondre:
- A veure si a tu et creu. A mi no em carda ni puto cas.
Vaig mirar al noi de la cella oberta. El xaval tenia la mirada completament perduda, era obvi que s'havia passat tota la nit bevent. Primer vaig fer servir arguments estàndard, però no van funcionar. Ell volia quedar-se al bar, bevent. Però de seguida se'm va ocórrer una idea:
- Escolta, allà a l'hospital trobaràs infermeres guapíssimes, amb faldilla molt curta i escot. Com a les pel·lis porno i tal.
- Sí - va assegurar el seu amic. - Segur que allà pilles catxo.
La mirada del noi del trau a la cella, negada i perduda, va recobrar la llum durant un instant. Era el moment de seguir atacant:
- A més, et cosiran amb cinc minuts. D'aquí a deu ja tornaràs ser aquí, fent birres.
Més refet que un pèsol el nano va enfilar-se d'un bot al totterreny del seu amic del mullet. Decidit com un marrec que va d'excursió amb autocar, es va cordar el cinturó i tots dos van fer cap al metge.

Vaig tornar-lo a trobar l'endemà a la tarda. Duia una tireta sobre l'ull. Lògicament, no se'n recordava de res, i ni tan sols sabia qui era jo. Va dir-me que no s'havia deixat cosir, i que només li havien posat unes quantes grapes.

- De tota manera, gràcies - em va dir.
- No pateixis, li passa a tothom.

De fet, no és cert. Hi ha gent a qui mai li passa res, i que viu una vida tranquil·la i monòtona. Gent que sembla dissenyada pels migdies lluents i les terrasses blanques dels bars pretenciosos de costa. Noies que s'embruten amb simple comtemplació de la brutícia del món, i nois sans i esportistes que corren maratons i després fan broma amb els amigots. Però aquesta gent avorrida ens interessa ben poc. Tal com va escriure Tolstoi: totes les famílies felices s'assemblen, mentre que les desgraciades ho són cadascuna a la seva manera.