dilluns, 20 de maig de 2013

L'IMPRESENTABLE


Com cada matí de dissabte en Lluc i jo vàrem anar al supermercat. I, com fem sempre, ens vàrem deturar al bar que hi ha al davant del pàrquing. Un tallat per a mi i un croissant de xocolata per a tots dos. Vàrem esmorzar a peu dret, deu minuts com a màxim. Mentre buscava diners per pagar, en Lluc havia agafat un dels tamborets del bar i el feia servir de caminador. Feia un cert soroll, sí, però no pas més que els xiulets de l'escurabutxaques o les rialles dels escombriaries que esmorzaven dues taules més enllà. Esperava el canvi quan vaig sentir:

- Nen, para ja amb el puto tamboret.

Vaig girar-me i vaig veure que es tractava d'un home de cabell arrissat que seia en una taula molt a la vora de la barra. Potser sí que tenia raó i en Lluc estava fent una mica massa merder, de manera que vaig seguir-li la corrent.

- Sí, Lluc, va, no siguis pesat - vaig dir agafant al nen en braços.
- El nen no en té cap culpa, és el seu puto pare que no en té ni puta idea.

Aquí la cosa ja canviava. Una cosa és una expressió que contingui la paraula "puta" -a pagès som molt malparlats i aquest mot és dels més suaus que pots esperar sentir- i l'altra és que el to de les increpacions vagi pujant cada vegada. Al davant de l'home dels rissos hi havia una ampolla d'un vi rosat anònim i infaust, mig buida, i un got de carajillo finiquitat. No prou per entrompar-se peró, tenint en compte que eren les deu del matí, sí que era suficient per deixar anar la llengua i atorgar una mica de dutch courage. Vaig estar a punt de dir-li alguna cosa del tipus: "Tranquil, tio", o fins i tot "Vés a la merda". Però de seguida em vaig recordar d'una cosa: un dels problemes de viure a pagès és que et saps el rosari de misèries i desventures de la resta de vil·latans. El desgraciat en qüestió, me'n recordava, havia passat per situacions molt putes, de manera que per respecte a ell i al seu sofriment -que no pas per educació, ni per aquella ximpleria de "no et posis al seu nivell"- vaig estimar-me més callar.


Però, ai las!, la mala llet no desapareix tan fàcilment. Els cambrers del bar haurien pogut disculpar-se en nom del pobre home -no li facis cas, en el fons és un bon home, però avui deu tenir un mal dia/ha esmorzat amb massa vi-. Però no. Amics, ja m'hi heu vist prou, al vostre bar ronyós. I, aprofitant aquest blog que cada vegada m'estalvia més hores de teràpia, aprofito per dir-li al paio en qüestió -sé que mai de la vida em llegirà, però en fi...- que és un impresentable, i que tenir una mica de paciència amb una criatura d'un any i mig  i dir les coses amb més de educació no costa tant, cony.