dimarts, 16 de juliol de 2013

BATMAN I VALERO SANMARTÍ

L'any 1986 Frank Miller va escriure i dibuixar un dels còmics més grans de la història del novè art: Batman, the Dark Knight Returns. La crítica i els lectors van decidir per unanimitat aquell còmic era una autèntica obra mestra. Va convertir-se en clàssic a l'instant, i a dia d'avui no hi ha cap aficionat que no el tingui a les seves lleixes.

Anys més tard, el 2001, Miller va treure la segona part, de nom DK2. Tots vàrem córrer al quiosc a comprar-lo i el vàrem llegir amb avidesa. Una, dues i tres vegades. Després, silenci. A Internet ningú deia gaire res, i a les botigues de còmics la gent callava. Aquell còmic ens semblava bo i dolent alhora. O només era dolent? Ningú s'atrevia a alçar la veu contra el sacrosant Miller, una de les figures més emblemàtiques del còmic americà, creador de 300 i del llegendari Born Again. Mica en mica, molt a poc a poc i amb certa timidesa, varen començar a aparèixer veus crítiques: la primera part era excepcional, però no es podia titllar d'heretge a ningú per afirmar que DK2 era decididament fluix. Segundas partes nunca fueron buenas.

Amb l'escriptor i blogaire català Valero Sanmartí passa una cosa molt semblant. El seu blog Jo només follo a pèl i el seu llibre Jo només il·lumino la catalana terra han arrasat a les xarxes socials i a les llibreries, i tothom va boig comentant-lo. Sanmartí és un franctirador que tira contra tot i contra tothom, cosa que ens ha d'alegrar: realment feia falta aire fresc, i aquest xicot ha sabut obrir la finestra a temps. Tothom qui vol ser algú el llegeix i fa saber pel Facebook i Twitter que l'està llegint. Els més atrevits -i els més guais i enrotllats- li envïen suggerències per nous posts. Quan diu alguna cosa a les xarxes socials són legió les persones que li dediquen "m'agrada". Sanmartí és The man of the moment.



Però, ai las! el síndrome Miller ataca al nostre intrèpid blogaire. Fa pocs dies la web Gent Normal ha penjat un article de Sanmartí sobre el Concert per la Llibertat. I el cert és que ha punxat. S'esperava molt d'ell i aquesta vegada no ha arribat a l'alçada. Abandonada la intel·ligència fina -que mesclava sàviament amb grolleries destraleres- Sanmartí es limita a encadenar bromes sobre cocaïna, la seva polla bífida i d'altres parides semblants, sense ni la meitat de gràcia que ha demostrat fins al moment. I tothom calla com un puta perquè criticar a en Valero és anti-modern. Tant Miller com Sanmartí em recorden una mica la història del Vestit Nou de l'Emperador, on tothom feia veure que veia la roba inexistent per no semblar ximple. Veurem si el xaval és un one hit wonder -realment espero que no- o si mica en mica trobarà el seu lloc entre la modernor catalana.