dijous, 25 de juliol de 2013

FENT RODAR ELS DAUS

Quan érem adolescents -i no tan adolescents- jo i quatre o cinc amics, en comptes de perseguir noies i fumar d'amagatotis, ens tancàvem a algun garatge a jugar a rol. Jugar a rol era la nostra manera de fugir d'un món que no ens agradava, i on sospitàvem que potser no hi encaixàvem del tot bé (el tòpic del jugador de rol freak és exagerat, però de cap manera infundat).


Potser el rol ens va salvar del MDMA, de la farlopa i de les amfetamines (de l'alcohol, per desgràcia, no), o potser no. El que sí és cert és que la partida del diumenge a la tarda era la nostra manera de trobar-nos i de dir pestes del mort i de qui el vetllava. Les petites misèries de cada setmana eren tractades i encarpetades, i els problemes es diagnosticaven amb una precisió que faria que molts psicòlegs envermellissin. Aquells móns plens d'orcs, trolls i d'altres monstres naïf eren, com dirien a Alcohòlics Anònims, la nostra zona segura, un lloc on ningú ens podia fer mal. Al capdavall érem mags, assassins de dracs i guerrers llegendaris. Què representava un company de feina torracollons o una xicota controladora al costat d'això?

El meu homenatge particular a aquells dies de daus i birres és un article a la Revista de Girona. El podeu llegir aquí.