dilluns, 26 d’agost de 2013

PANO

Un cop  l'any la meva dona i jo anem a Pano, un poblet perdut i pràcticament deshabitat de l'Aragó. He de dir que al començament -fa sis o set anys- anar-hi em fotia una mandra infinita, però la meva dona hi té un vincle sentimental molt fort. Mica en mica he après a trobar-hi la gràcia, i ara anar a Pano esdevé quasi imprescindible. Us preguntareu per què: doncs perquè aquest poblet representa exactament el contrari del que jo sóc, o del que crec que sóc.



M'explicaré: aquesta petita vil·la de muntanya va ser abandonada a mitjans dels anys cinquanta. De seguida t'adones del perquè. El terreny és escarpat i fa difícil que hi hagi excedent agrícola per poder comerciar. Aigua escassa i mala comunicació. Els seus habitants van ser temptats amb la relativa comoditat de la fàbrica i del piset de protecció oficial, i no van dubtar a abandonar el llogaret, que de seguida va deteriorar-se fins que en Kurt Frideiz, un enginyer suïs, va emprendre la titànica tasca de reconstruir-lo.

A dia d'avui Pano té alguns dels seus edificis perfectament habitables, amb alberg inclòs. Alguna gent escull aquell lloc perdut a la muntanya per passar-hi una temporada, bé sigui descansant a l'alberg, bé sigui col·laborant amb la reconstrucció a canvi d'allotjament i menjar, o d'una paga. A tocar de de Pano hi ha un temple budista molt conegut, i alguns poblets habitats per neorrurals de diferent grau d'autenticitat. Això fa que per tota aquella zona hi trobis des de hippies que fan atrapasomnis artesanals fins a budistes tibetans (autèntics o de per riure), passant per il·luminats de tota classe, gent que fuig dels seus fantasmes, aficionats a la muntanya, paios desenganyats, i homes i dones que volen netejar cos i  ment.

A mi m'agraden les ciutats. Si pogués viuria en una de ben gran, on ningú em conegués. M'agraden els bars, els restaurants i les botigues de ximpleries inútils. M'agrada passejar per carrers i centres comercials i poder anar a  la presentació d'un llibre. Si tingués diners aniria més sovint al cinema (a les llibreries hi vaig sempre que puc, tingui la butxaca plena o no). Sóc el que en diríem un materialista de merda. Per això al principi del post he dit que Pano representa el contrari del que jo sóc, o del que crec que sóc. Allà no has de patir pel què diran, ni pel què pensaran. A Pano tothom hi va amb una motxilla, i res del que tu diguis o facis els sorprendrà gens. Si ets una persona amb vida interior allà hi estaràs fantàsticament bé. Si ets allò que en diuen espiritual, encara t'hi trobaràs millor.


Com us podeu imaginar, per un escriptor Pano pot ser un imant poderosíssim. Aquest any hi he conegut al periodista i escriptor Ferran Barber.  Podeu veure el seu blog aquí (el personal) o aquí (el professional). Aquí hi ha la crònica de la nostra trobada (te m'has adelantat, xaval). En Ferran va tenir l'amabilitat de regalar-me un exemplar de ¿Quién nos cortará las uñas cuando hayamos muerto? que ahir mateix vaig començar. L'any passat, en aquest mateix poblet, hi vaig conèixer a la poetessa Susana Manrique.  Tant l'un com l'altre em van impressionar molt. Segurament els budistes del temple de Panillo dirien que cap d'aquestes trobades és casual, perquè tot té un sentit i tot està connectat d'alguna forma (ara que hi penso, a l'hotel on els allotjàvem al poble de Graus -la falda de la muntanya on hi ha enclavat Pano- hi havia un noi que treballava a Círculo de Lectores. Llàstima que vaig saber-ho el dia que ens vàrem acomiadar).

Cal anar de tant en tant a Pano perquè aquest poblet i els seus voltants ens recorden que hi ha moltes maneres de viure. Ens recorden que sempre hi ha una sortida, encara que no sigui la que ens pensàvem. Que el món és ple de gent i que no tothom és imbècil com ens sembla a vegades. Pano ens recorda que hi ha persones que tenen collons de complir els seus somnis -o de lluitar per complir-los- en comptes de passar-se el dia plorant i lamentant-se com fem alguns. Cal anar a Pano de tant en tant per recordar tot això. O per aprendre-ho d'una punyetera vegada.