dilluns, 30 de juny de 2014

EL QUE NO DIUEN ELS CONTES

Cada vespre he d'explicar tres contes al meu fill. Ni dos ni quatre, tres. A vegades ens limitem a llegir els que li hem comprat o li han regalat, però molts cops vol que me'ls inventi. Em dóna dos o tres peluixos i em demana una història on hi surtin tots tres. I pobre de mi que me'n deixi un. Les combinacions són inverossímils i he de fer servir totes les meves dots creatives per treure una història amb cara i ulls. Un d'aquests contes pot incloure un gos blanc (que ens van regalar a la dietètica), en Mic (el van dur els Reis) i l'abella Maya (un obsequi de la meva farmacèutica). O bé en Yoda, un cavall de color blau i un pirata amb un sol ull. També té pingüins, óssos amb corbata i tractors: hi ha dies que més que contes semblen les restes d'una nit a Lloret de Mar.



L'estructura de les històries és senzilla. De fet, és la mateixa que fan servir la majoria d'escriptors i guionistes: els personatges viuen vides tranquil·les fins que un problema o un adversari trenca la pau. Aleshores busquen la solució a aquest problema, molt sovint amb l'ajuda d'un aliat (a vegades són reticents i es fan pregar, però tard o d'hora tots s'hi posen). Si vols lluir-te una mica has de procurar que cada personatge s'ajusti a l'arquetip que li correspon. En Yoda, per exemple, és un bon guia o un savi, mentre que la Maya és una aventerura genial. Normalment resolen el problema utilitzant alguna virtut, així de passada el nano aprèn alguna cosa bona (més tard el món ja s'encarregarà de demostrar-li que tot és mentida). Els personatges després del conte han après alguna cosa, i tornen a les seves vides encara més feliços de com ho eren abans.

Hi ha gent que diu que els contes no han de tenir dolents, i que tot ha d'estar ple de floretes i de bon rotllo. Una vegada vaig llegir una versió de la Caputxeta on el llop i l'àvia es conxorxen per fer una broma a la nena. L'animal, que és un enrotllat, es disfressa de vella per riure una estona. En els meus contes sí que hi ha bons i dolents, llops malvats i herois invencibles. De tant en tant faig sortir-hi un pirata bo o un lleó poruc, però a mi aquestes mariconades políticament correctes no m'agraden gens. Els nens han de somiar amb aventures, riscos i perills, i al final ha de triomfar el bé, just al contrari del que passa a la vida real, on sí que hi ha un munt de malvats i d'imbècils. Mireu, per exemple, el noi de sota, el de la cara de retardat. Còmplice de l'agressió contra un pobre xinès que anava en metro, covard com una hiena. Votant de Ciudadanos, un partit imant de violents, friquis i de nostàlgics del franquisme.

I després els quatre hippilonguis de sempre ens volen fer creure que el Mal no existeix. La llàstima és que no hi hagi caçadors bons o prínceps valents per lluitar contra tantes rates, monstres i estúpids.

Foto: Vet aquí el noi, amic de l'agressor feixista, que gravava el vídeo de l'agressió. I ves per on és de Ciutadans.