dilluns, 28 de juliol de 2014

LES BANDEROLES BUDISTES D'EN CRISTIAN

Durant aquest any escolar he fet un amic nou. Bé, potser dir-ne amic és una mica exagerat, però és per entendre'ns. Li direm Cristian. Una de les primeres coses que va deixar-me clar quan ens vam conèixer va ser el seu ateïsme militant i radical. En Cristian du banderoles de colors a la furgoneta, d'aquestes que contenen pregàries i que els budistes pengen pels llocs perquè el vent n'escampi les energies positives (tot sigui dit: un gest d'una bellesa poètica exquisida). En Cristian volia que li preguntés com era que un ateu convençut com ell duia pregàries budistes a la furgo. Per fotre'l, no ho vaig fer. Si li ho hagués preguntat m'hauria respost que el budisme és més aviat una filosofia de vida, i que no ha protagonitzat guerres tan sanguinàries com el cristianisme i el judaisme (en Cristian no diria res de l'Islam, que com tothom sap MAI ha estat responsable de cap mort).

En Cristian anava per periodista. No va acabar la carrera, i ara es guanya la vida d'una manera que no té res a veure amb el quart poder. Però les inquietuds periodístiques encara són allà, i és un conversador loquaç i ràpid. Quan va haver-hi l'afer de Can Vies es va posar del cantó dels okupes. Quan era jove, em va explicar, hi havia estat tres o quatre vegades perseguint una pèl roja guapíssima que el final el va rebutjar. Coses que passen, noi. Aquells dies de guerra i foc a Sants m'explicava que tots els veïns donaven suport a Can Vies. En cap moment va voler saber que un grup de veïns, tant o més gran que el de partidaris, manifestaven dia sí, dia també, por, cansament i finalment, fàstic. En Cristian és un bon xaval, però és lector d'un sol diari.

Ara el tinc cabrejat amb tot l'afer Pujol. És tremendo aquest noi, no arribarà a la cinquantena. Sempre li ho dic. No sap què li molesta exactament, però està emprenyat com una mona.

- Crec -aventura- que el problema és que en Pujol donava lliçons de moralitat i després no les aplicava, com fan els capellans. És un puto lladre.
- Home -li vaig dir jo- un lladre ben bé no. Els diners eren seus. En tot cas un defraudador, o un estafador.
- És el mateix.
- No ho fem tots dins de les nostres possibilitats?
- Jo, no.

En Cristian diu que no però a l'hora de la veritat fa com gairebé tothom. L'any passat va ampliar el garatge sense demanar llicència i va pagar amb diner negre. Ell mateix a vegades treballa sense fer factures. Els caps de setmana fuma algun porret de maria que cultiva el mateix. Si ha tingut una mala collita la compra, i si ha estat un any excepcional ven el que no fuma a amics i coneguts. Quan hi ha festa grossa compra un gramet de farlopa. Ara molt poc sovint, diu, que em faig gran. Tothom sap que la cocaïna és un droga perfectament legal, i que la seva elaboració i distribució estan totalment exempta de violència, sang i morts (per més informació llegiu el llibre de Saviano sobre el tema: Zero Zero Zero).

Li dic tot això i ell em diu que és un problema de quantitats. Amb els quatre calers que ell defrauda no passa res, però si la família Pujol hagués pagat impostos Catalunya seria una mica més rica. Potser sí, Cristian. Però moralment és el mateix. En Pujol va amagar grans quantitats perquè ell treballava amb grans quantitats. Tu ho fas al teu nivell, i si en tinguessis més ho faries més. Ho saps tu i ho sé jo, una altra cosa és que ara et facis la puteta ofesa. Sóc una senyora, jo! Què s'ha pensat vostè?

Però en una cosa tens raó, company: en Pujol tenia la mania irritant  de fer d'avi mestretites i d'alliçonar-nos, i a l'hora de la veritat fotia el que li rotava. Però no pateixis: la humiliació que està patint aquests dies a mans de la premsa catalana i espanyola és prou càstig per un home com ell, tan de mantenir el bon nom i les bones maneres.

Si ara té remordiments, President, se'ls faci passar. Estem enmig d'un moment molt delicat i els voltors, les rates i els corbs volen carronya. Que també tenen uns bons collons: com si Espanya fos una mena de Suècia o Islàndia del Mediterrani, i tots els ciutadans fossin honrats, seriosos i bons pagadors.  Els programes de televisions espanyoles aquests dies es llepen els bigotis com gats de carrer esquelètics i afamats. Només ens faltava això.