dimecres, 16 de juliol de 2014

ISRAEL

Fa sis estius vaig anar a Israel. Vaig visitar la impressionant ciutat de Jerusalem i vaig beure whiski(s) als bars cosmpolites de Tel Aviv. Vaig estar al Sant Sepulcre i, com tots els turistes, vaig fer el mort al Mar Mort. Però també vaig estar a la ciutat de Betlem, a Palestina. Quan parlem de Betlem pensem en pastorets de galtes rosades, un rierol alegre i molt de color verd. En realitat és una ciutat lletgíssima, bruta i habitada per homes, dones i nens de mirada desesperada i plena d'angoixa. Betlem és una desolació. És impossible viatjar per Terra Santa i no sentir compassió pels palestins, tancats en aquella enorme i polsegosa presó. I, per què no dir-ho, tornes a casa amb una certa ràbia cap als jueus, sobretot els ortodoxos, que encara estan convençuts que Déu en persona els hi va prometre aquella terra.



Qui hagi estudiat una mica d'història sagrada (que, a diferència del que pensen alguns i algunes, no et converteix en un fonamentalista) sabrà que les terres que avui anomenem Israel i Palestina han estat durant tota la seva història coneguda el camp de batalla de diferents civilitzacions: els egipcis van arrasar-ho tot un parell (o més) de vegades, i fins i tot van envair-ne una part. Els filisteus (un dels misteriosos Pobles del Mar que, precisament, donen el nom de Palestina) van habitar-hi durant segles. Goliat, aquell gegant que anava de guais i que el van guanyar amb un cop de roc, era un d'aquests filisteus. Els grecs van hel·lenitzar-ho tot i es van hostiar amb els Macabeus, jueus rebels que no volien ser hel·lenitzats perquè pensaven que la seva religió, que no els hi permet menjar vedella amb productes làctics, era molt millor que la grega. Més tard els romans van conquerir-ho tot i van fer fora la població jueva, que anteriorment ja havia estat deportada a Egipte i a Babilònia. Els israelites també van patir atacs dels assiris, turcs (seljúcides i normals) i perses. Sense oblidar-nos de les croades, esclar, i de les moltíssimes guerres internes. I me'n deixo la tira!

A Catalunya es tendeix a demonitzar Israel, i a dia d'avui només el defensa obertament la Pilar Rahola. Certament, els jueus abusen del seu poder militar i fan un ús excessiu de la força. Però no ens oblidem que dos no es barallen si un no vol: Hamàs ha dit per activa i per passiva que busca la destrucció de l'Estat d'Israel, perquè el seu déu -el Molt Misercordiós- els hi ho ha manat (ja veieu que els dos extrems, com sempre, es toquen). Els jueus han construit un mur al voltant de Jerusalem, sí, però abans del mur els palestins es feien esclatar dins d'autobusos plens de nens jueus que, com tothom sap, són un enemic temible i sanguinari. A vegades tinc la sensació que a Hamàs li importen poc els seus propis morts. Per què, si no, haurien de rebutjar una treva i seguir bombardejant Israel, sabent que els jueus en represalia els hi fotran una màniga d'hòsties? Per què fan servir instal·lacions civils  per emmagatzemar armes i les utilitizen de bases de llançament? Si ets gaire malpensat sembla que vulguin cridar el mal temps. Al cap i a la fi, parlem d'uns altres fanàtics religiosos que estan convençuts que hi ha una altra vida després d'aquesta, amb tota classe de luxes i verges submisses. I si Al·là ho diu, ja se sap...



La majoria de la gent s'adona que si els palestins no fan més mal als jueus és, senzillament, perquè no poden. Perquè no tenen prou capacitat armamentística, ni logística, ni prou intel·ligència. També ens adonem que els jueus fan un ús excessiu de la força, i que si bé és normal que es defensin, es passen tres pobles. Em resulta molt difícil tenir simpaties cap a Palestina (que són, objectivament, els qui les passen putes i els qui mereixerien el nostre suport) perquè estan governats per una colla de bojos aspirants a tirans  que, si tinguessin prou poder, farien tantes o més bestieses de les que fa ara Israel. Evidentment, és impossible disculpar als jueus, rabiosos com gossos ara que han tastat la sang.

La guerra entre jueus i palestins no serà el final d'aquestra tragèdia que fa segles que dura. Acabi com acabi, passarà a formar part de la llista de conflictes patètics i horrorosos que ens veiem obligats a escriure en la Història de la Humanitat, igualment patètitica i horrorosa. Ben depriment tot plegat.