dilluns, 1 de setembre de 2014

COM DESTRUIR L'ESTAT ISLÀMIC

El dissabte al matí era amb en Lluc en un parc de Girona i un magrebí va començar a parlar-me. Suposo que a tots us ha passat això d'estar una estona conversant amb algú i no recordar de què el coneixes. Intuïa que era alguna cosa relacionada amb el món de la nit, però era impossible estar-ne segur. Al final em va donar una pista:

- Qué, ¿Aún tienes problemas con las mujeres?
- Por supuesto - li vaig respondre, mentre el meu cervell anava tancant el cercle.

L'home va fer que sí amb el cap. Molt lentament, com si rumiés cada paraula. Semblava un d'aquells grans losers del cinema clàssic, un cínic a l'estil d'en Humphry Bogart.

- Sí. Yo también tengo días bueno y días malos.

En el moment exacte d'acomiadar-nos vaig recordar de què el coneixia. Era en Mohamed. En aquest post explico la nostra primera trobada. Quin greu no haver-lo reconegut a la primera!

Ara permeteu-me un brevíssim comentari històric que, d'entrada, us pot semblar irrellevant. Genghis Khan va unificar les tribus de mongols de les estepes fins a formar un exèrcit que era tot ràbia, metall i set de sang. Aquell exèrcit va crear un dels imperis més poderosos que hagi vist la Història. Cinc segles abans Àtil.la, el rei dels huns, amb l'ajuda del seu oncle havia unificat tribus disperses d'aquesta ètnia. Per la seva crueltat insòlita -fins i tot pels estàndards de l'època- va ser anomenat l'Assot de Déu, i si ens despitem destrueix Occident.

Ara a l'Iraq i a Síria passa una cosa molt semblant. Abu Bakr Al Baghdadi ha aconseguit unificar grups d'islamistes fanàtics, bojos occidentals renegats, ex-militars iraquians i tot quant salvatge sigueu capaços d'imaginar, creant una horda cada vegada més gran d'assassins, violadors i torturadors. L'horda de maníacs avança cap a Occident com antigament ho feren Genghis Khan i Àtil.la, i un dels seus dements objectius és reconquerir Al-Andalús. Els bàrbars són a les portes de Roma, i aquesta vegada no hi haurà un Sant Pare que salvi la nostra civilització.

A Occident, esclar, callem com putes. En part, per por. Fa un temps parlava amb l'autor d'un llibre crític amb la religió cristiana: "Si tens tantes ganes de crear polèmica, en comptes de posar-te amb els cristians, que surt gratis i no et diran res, posa't amb els musulmans". El tio va riure: "Que et penses que sóc boig?".

I és que els musulmans ens fan por. Encara que no ho volguem admetre. Tots sabem que els radicals no són majoria, però també intuïm que el percentatge és prou alt com per representar un perill real per la nostra integritat. L'Estat Islàmic n'és l'exemple perfecte. Les freqüents sentències de mort contra escriptors i dibuixants, també. Un petit incís: felicitats als qui, en nom de la llibertat, tenen idees tan imaginatives com el Dia de Dibuixar  Mahoma. El xantage al qual ens sotmeten els radicals -que, repetim, no són pocs- és intolerable i no hauria de rebre les complicitats d'alguns occidentals que s'hi alinean, fent un front comú anti-semita (si no és això, ignoro per què ho fan). A la meva època d'estudiant d'Humanitats a classe hi teníem tres o quatres imbècils que ens volien fer creure que la Jihad en realitat era una lluita de creixement personal, quasi com un grup New Age de senyores de mitjana edat i homes amb cueta, i que això de les bombes i les massacres era, o bé una exageració dels mitjans europeus i americans, o bé una anècodta aïllada i sense importància. Tal i com diu Pérez-Reverte, els moros tard o d'hora ens tallaran el cap, i ens ho mereixerem. Per papanates.


Us preguntareu què hi fa el meu amic i company de copes Mohamed enmig de tanta infàmia. Ell és més o menys com nosaltres: té dona i a vegades s'hi baralla (verbalment, esclar), i quan això passa té ganes de sortir a prendre un parell de copes. Es desfoga, se sent millor parlant amb un desconegut que també està borratxo per motius similars (jo),  i que en aquell moment es converteix en el seu millor amic.  L'endemà es llevarà amb ressaca però renovat per dins. L'alcohol crea problemes, sí, però també ajuda a fer la vida una mica més fàcil. Com ho faríem sense el vi dels divendres? Sense el gin tònic de la sobretaula? Sense el quinto per fer passar la set? Potser també formaríem una turba violenta i insensata com fan ells, i voldríem destruir el món.

Americans, no els hi foteu bombes. Això només els reforça i crea màrtirs. No pots lluitar contra un tio que pensa que morir cremat és el seu deure com a seguidor d'Al·là, el Molt Misericordiós. En comptes de míssils envieu-hi barrils de cervesa gelada, que amb la calor que fa al desert segur que els hi entrarà molt bé. Envieu milers de tetra-bricks de Sangria Don Simón -estava a punt d'escriure cava, però tal com diu a la Bíblia als porcs no se'ls hi pot tirar perles-. Envieu entrepans cruixents acabats de fer de pa amb tomàquet i pernil ibèric i cantimplores de vi negre de l'Empordà (o si voleu, amics americans, de California, que també és bo). Coneixeu perfectament aquesta estratègia, ja l'heu aplicat abans amb enemics que segurament no ho mereixien. Doncs bé, aquests sí que els heu de deturar. Munteu una gran festa. L'alcohol és l'agermandor més universal. I d'aquí a quatre dies se'ls hi passarà la tonteria i es tornaran civilitzats, agradables i bons conversadors, com el meu amic Mohamed.