dimarts, 9 de setembre de 2014

ELS MEUS TRUCS DEFINITIUS (PER LLIGAR)

L'altre dia us explicava trucs per lligar -o per intentar-ho, per ser exactes. Doncs bé, me'n vaig deixar un. És, precisament, el que m'havia funcionat més vegades. En aquest truc no feia veure que era un metge o el baixista d'una banda de rock, sinó que em limitava a presumir de cultura. Com que sóc bastant ignorant havia de calcular molt bé el que deia, quan ho deia i a qui ho deia, per no fer el ridícul més del compte.

A la discoteca Platea hi havia -potser encara hi és- un tapís del Judici de Paris. Suposo que a molts us sonarà: tres deesses gregues es barallaven per veure qui era la més bonica i van agafar al pobre Paris perquè fes de jutge. Va guanyar l'Afrodita, que a canvi li va donar l'amor de la dona més bonica que mai havia existit: Elena, muller del rei Menelau. Els dos joves es van escapar a Troia, i la resta és història. Teniu el quadre aquí sota. El senyor que aguanta la poma és Hermes, missatger dels déus, i la poma era un truc de la deessa de la discòrdia perquè volia que les deesses s'emprenyessin entre elles, vés a saber per què. Hi ha qui lliga aquesta poma mitològica amb la que apareix al Gènesis i que també sembra discòrdia, en aquest cas entre l'home i Déu. Però no fugim d'estudi. A diferència d'en Paris mai vaig embolicar-me amb l'Elena de Troia -ni amb cap que si assemblés-  però aquest tapís sempre em portava sort.


Una altra vegada va ser gràcies a l'Escrivano de Balaguer. Una nit em van presentar una noia que tenia algun tipus de vincle amb l'Opus Dei, no recordo quin. Com que jo anava pet vaig pensar que seria genial mantenir una conversa sobre Teologia, i m'hi vaig llançar. No recordo pas què li vaig dir, però ella va aconseguir el meu número de mòbil i l'endemà em trucava per anar a prendre una cervesa en una població costanera el nom de la qual ara no ve al cas. Vam quedar directament al bar de l'hotel on s'allotjava. Vaig comprendre que anava de dret al gra, i que el bar de l'hotel era un punt de trobada fantàstic perquè ens estalviaria la feina de llogar una habitació si la cosa sortia bé.

Però com passa quasi sempre, la cosa no va sortir bé. Ja sabeu que l'alcohol distorsiona la percepció de mala manera, i aquella noia que de nit m'havia semblat un àngel a la tarda em semblava una noia del piló, sense cap gràcia especial i amb una veu de carajillo que feia caure de culs. Suposo que jo devia causar-li una impressió similar perquè no va esforçar-se gens a dissimular una ganyota de decepció. Tots dos anàvem mudats com tupins, amb el punt just de deixadesa per no semblar massa desesperats. Que depriment, tot plegat. Que descoratjadora que va ser aquella tarda de juny. Ens vam fotre tres cerveses cadascun amb l'esperança d'emborratxar-nos una mica i convertir-nos, de nou, en un príncep i en una princesa, però no va funcionar. Només érem un noi i una noia que una nit havien begut més del compte i que amb prou feines se'n recordaven de res. Ni tan sols vaig voler-la enlluernar amb discussions filosòfiques o teològiques: quan vaig entendre que no hi havia manera d'entrompar-me vaig fer-li dos petons i em vaig acomiadar. El viatge de tornada amb cotxe va ser trist i llarguíssim. El sol brillava i el mar era molt blau i perfectament llis. Començava l'estiu.

No vàrem trucar-nos mai més.