ELS QUATRE PATGES DEL REI ROS

El dia abans de la nit de Reis vaig anar a entrenar. Ensortint vaig estar molta estona deturat en un semàfor perquè els volts del Corte Inglés estaven tancats, suposo que per la cavalcada de l'endemà, o potser no, però fos el que fos l'embolic de trànsit era fenomenal. 

Mentre era al semàfor vaig veure quatre patges asseguts en un banc. Devien tenir  quinze anys, setze a tot estirar. Eren del Rei Ros, el meu predilecte de sempre. Tots quatre tenien la vista clavada al mòbil, més o menys com fem tots, i els adolescents en particular. No sé què hi feien allà perquè la cavalcada era l'endemà. Potser estaven fent preparatius, visitaven malalts o assajaven. En fi, coses de patges. 

Al davant d'on eren hi havia un pas de peatons d'aquells que has de pitjar un piu perquè es posi verd. Va arribar una dona petita i rabassuda amb la seva filla, que em sembla que duia algun tipus de disfressa, no n'estic segur. El cas és que la nena va assenyalar als patges i la seva mare va dir alguna cosa. Un dels nanos va aixecar el cap del mòbil i vaig donar per fet que somriuria i que es posaria dempeus per anar a saludar a la nena. Potser li donaria un caramel o li faria algun truc de patge.  Al cap i a la fi, la seva feina  és fer feliços als infants, ni més ni menys. Una mica com els equips docents de les escoles happyflowers. 

Però no. El nano va tornar a la pantalla del seu mòbil. Cap dels seus companys va fer un gest envers la nena, que estirava el braç de sa mare perquè s'acostés als patges. Aquesta devia donar-se compte que els patges no estaven per feina, i que la menuda només s'enduria una decepció.  El semàfor es va posar verd i va arrossegar la seva filla al pas de peatons. Vaig estar a punt d'abaixar la finestra i cridar eh, què collons foteu, idiotes? Que no veieu que la pobra  nena es mor de ganes de saludar-vos i que està flipant perquè avui no esperava trobar-vos? Però al final no vaig fer res, perquè si trobar patges ganduls ja deu ser decebedor per a qualsevol nena, veure com un conductor abaixa la finestra del cotxe i els increpa empitjora l'estampa. La qüestió és que el meu semàfor es va posar verd -per fi!- i vaig fer cap a casa.  

Si encara queda alguna lectora o lector dels vells temps del  bloc -quan els blocs encara existien i no eren reliquies de col·leccionista- recordarà que fa anys vaig conèixer un patge del Rei Ros. No és broma. Trobareu  les cròniques de les nostres trobades si feu arquelogia blocaire. 

El patge del Rei Ros és el que avui a Twitter -un lloc horrible que podreix tantes ànimes que ni patges ni Reis donen abast- en diuen un senyoro. En aquella època devia tenir uns cinquanta i pocs, i ara suposo que deu passar dels seixanta, si és que els patges tenen la mateixa manera de mesurar el temps que nosaltres. Era un borratxí, però era un borratxí funcional, d'aquells que mai de la vida falten a la feina, ni la descuiden en cap aspecte. Vella escola total. Un d'aquells paios que beuen massa perquè hi ha massa vegades que sembla l'única cosa sensata que es pot fer, i de fet els entenc tant que jo mateix m'he de posar límits seriosos per no acabar amb el nas més vermell que en Rudolf. 

El patge del Rei Ros és un paio rondinaire, i segur que si li hagués explicat que els seus col·legues joveníssims van ignorar de manera menyspreable aquella nena li pujaria la mosca al nas, i si portés algun carajillo a sobre els hi diria de tot. Diria que els patges d'ara són fets de vidre en comptes de ser durs com roques, tal i com els hi pertoca. Que estan més pendents dels likes a les xarxes que no pas de tocar el front d'una nena amb el dit índex. Que els han fer créixer en un univers de cotó fluix i ara contemplen el món amb mirada entre estúpida i estupefacta. A la zona concreta d'Orient d'on vénen hi ha tota classe d'animals fantàstics, però ni l'unicorn més optimista és tan il·lús com aquests patges de nova generació, convençuts que tot se'ls hi deu i que tot els hi sortirà gratis. 

Vaig estar temptat d'enviar un whatsapp al meu amic,  però de seguida vaig entendre que no serviria de res.  És més, encara li portaria maldecaps. Vaig voler fer una piulada, però vaig tenir por que se'm girés en contra, com passa a vegades en aquell infern, on no et carden cas o et linxen, sense terme mig. El que sí que vaig fer, un cop a casa, va ser obrir la nevera i fotre'm un parell de cerveses a la salut del patge del Rei Ros. Abans d'anar a dormir li vaig enviar un  missatge on només hi posava "Sort". Ell em va respondre d'aquesta manera:

"Gràcies. Ja saps que la necessito". 

L'ONCLE HOWIE

 Aprofito l'embranzida del bloc per parlar de l'oncle Howie. 

Quan era un jovenet inadaptat que odiava el món, i la vida en general, era molt fan d'H.P. Lovecraft. Pels qui no el conegueu, és un dels clàssics de la literatura de terror -per posar-li una etiqueta que no estic segur que s'adeqüi del tot, o que necessiti. 

L'oncle Howie era tot un personatge. Fa pocs mesos l'Agrupació de cultura del Casino Menestral de Figueres va tenir la gentilesa de convidar-me a parlar-ne. Podeu rescatar la xerrada aquí. Va ser un plaer i un honor, i a més m'ho vaig passar bé d'una manera còsmica, per dir-ho a la lovecraftiana manera. 

I si m'ho van demanar a mi és perquè, fa un anyet, l'editorial Laertes va tenir la gentilesa de demanar-me que traduís l'Horror de Dunwich al català. Crec que vaig dir el el sí més ràpid de la història. Traduir un dels autors que vaig idolatrar durant la joventut és un honor difícil de descriure amb paraules. Recordo que en aquella època estava estudiant oposicions i em trobava entre dues proves. M'avorria tant amb el temari, i em fastiguejava tant haver d'estudiar les idees abracadabrants de quatre il·luminats amb pocs anys de trinxera, que vaig començar a treballar-hi. M'hi vaig posar tant a dins que encara no sé com vaig aprovar les oposicions dels nassos. La novel·la ens sitúa a Dunwich, un poble fictici de Nova Anglaterra. Per mi és l'obra millor ambientada de Lovecraft, amb molta diferència. L'autor s'hi deixa la pell a l'hora de descriure com batega el poble, els rednecks que hi viuen i els secrets mil·lenaris que amaga. Podeu comprar-lo aquí. Per mi, és una molt bona entrada al món de Lovecraft. 

Després d'aquest cop de sort encara en vaig tenir un altre: traduir un dels traumes de la meva infància. L'home minvant, de Robert Matheson. Va d'un home que cada dia encongeix uns quants mil·límetres, ara no recordo quants. En realitat tota la novel·la és una metàfora de la insignificança de la classe mitjana americana, i té molt de realisme brut. En van fer una adaptació cinematogràfica molt exitosa, i encara recordo com va terroritzar-me l'escena del gat. La podeu veure aquí. El dissortat protagonista, que en aquell moment ja era petit com un rènec, vivia en una casa de nines. El gat de la família, que era un autèntic fill de puta, l'assetjava perquè se'l volia menjar. El pobre protagonista s'arraulia entre les cadires de joguina. Va ser una escena que em va fer plorar, la vaig trobar molt injusta.Què coi li passava, a aquella merda de gat? Ningú no podia deturar-lo? Vaig apagar la televisió sense saber com se'n sortia, si és que se'n sortia. Trenta-sis anys més tard vaig descobrir, finalment, com s'ho feia. 

I va venir el tercer, un recull de contes de Lovecraft centrat en el cicle de Cthulhu. Vaig fer el pròleg menys acadèmic de tots els pròlegs que s'han fet i desfet. Vam dir-ne La biblioteca d'Arkham (també m'agradava Contes a la riba del Miskatonic, però és veritat que molta gent no hauria entès de què anava). Si us ve de gust fer un tastet podeu llegir Dagon a la web d'Stroligut, que va tenir la bondat de publicar-lo. Van fer-ne una pel·lícula, d'aquest conte. Heus ací el tràiler. I que n'és de guapa, la Raquel Meroño. Vam fer la selecció de textos amb molta cura. Les portades d'en Toni Benages són brutals. 

La gent de Mentimentres va entrevistar-me a arrel de les traduccions. Podeu sentir l'entrevista sencera aquí. És curteta, no patiu. 

Si Azathoth no ens ho impedeix, a principis de l'any vinent publicarem un nou recull de contes de Lovecraft. Traduir-lo està essent una experiència brutal. Fer equilibris entre ser fidel al concepte primigeni, i alhora, modernitzar un llenguatge que té un segle d'antiguitat. Conservar l'essència i treure només les teranyines més emprenyadores. És un repte més desafiant que no pas escriure una novel·la, que al capdavall és teva i pots fer el que et doni el gust i la gana, i ningú et pot dir gaire res, en tot cas no comprar-la. 

Suposo que ara que tinc el bloc obert faré alguna altra entrada. Sembla mentida com les coses van i vénen. Si Cthulhu no es desperta abans i ens mata a tots, per descomptat. O algun dels seus equivalents a la raça humana. 

MANUAL DE SUPERVIVÈNCIA

 Aprofito que he tret la pols al bloc per parlar de Manual de superivència. 

Aquest llibre sempre serà  especial perquè va ser el primer. Com el primer viatge amb amics, el primer amor o el primer col·locon. Del primer clau, en general, val més que no en parlem gaire. 

Vaig publicar-lo el 2010 a Montflorit -va guanyar un premi- però l'editorial va fer aigües al cap de res, i el llibre va tenir un recorregut tan breu com decebedor. Tot i així, més d'una persona m'ha dit que és el llibre més divertit que he escrit mai. No sé si hi estic d'acord,  però puc entendre perquè ho diuen. Sigui com sigui, és un llibre que m'estimo moltíssim. 

Pagès editors em van oferir de reeditar-lo fa un any. No m'ho rumiar gens. Van tenir la gentilesa d'enviar-me quatre o cinc propostes de portada, totes molt interessants. Només n'hi havia una que no em va agradar: hi sortia un nano jove tombat panxa amunt, com si anés drogat. 

Però com que no hi entenc res, vaig demanar consell a la meva amiga Fanny, que és publicista. Sabeu quina portada em va dir? Exacte: la que jo havia desestimat. No cal dir que li vaig fer cas, perquè hem de fer creure a la gent que és més intel·ligent que nosaltres. Ara veig la portada i m'adono que, en efecte, era l'única possible. Les altres estaven bé, però la que tocava era aquesta. 

Com que es tracta d'una reedició vaig escriure un pròleg. Us el penjo just a sota la foto. És la versió no corregida, de manera que pot ser que s'escapi alguna falta. També vaig incloure un subtítol: una novel·la. Em va semblar una deconstrucció de l'artefacte ben xula. 

Podeu demanar el llibre a qualsevol llibreria, o bé comprar-lo directament a l'editorial. També a Amazon, per descomptat, però em fa cosa penjar l'enllaç. 

Manual de supervivència va ser escrit per una altra versió de mi mateix. Era una versió indestructible, que vivia en un barri perifèric de Girona i que li semblava que el món queia a trossos al seu voltant. Era un llibre concebut amb ràbia i fàstic vital, un llibre que feia olor de carrer, però planificat com mai més n’he planificat cap altre. Una novel·la escrita de nits, en un quarto sense ventilació perquè donava a un pati interior on els veïns llençaven merda. Molts dies mig pitof, o amb romanalles de ressaca. A vegades menjava en un bingo per estalviar diners, i embrutava una llibreta en un bar de mala mort, el mateix que llegireu a les pàgines que segueixen.

Aleshores creia que per ser escriptor primer havia de ser un calavera, alternar amb tots els cràpules del meu barri –que eren molts- i fotre’m al forat més infecte per observar, des de dins, el món real. En aquella època vaig conèixer paios que eren donants de semen i que experimentaven amb diferents fàrmacs per guanyar quartos. Vaig conèixer gent que servia copes a bars de senyoretes, que malvivia revenent entrades de concerts i especulant amb colònies de la Barbie dels anys vuitanta. Vaig conèixer massa ex-presidiaris, un escombriaire que era un fill de puta, heroïnòmans filòsofs i arreplegats de barrecha i Ducados. Tot allò em semblava bestial, un món subterrani paral·lel a la classe mitjana gironina, tan tocada i posada, tan satisfeta amb si mateixa i amb la moderació que la caracteritza. Manual de supervivència era el meu manifest i la meva venjança contra els girofins, com els hi dèiem aleshores. Al llarg dels anys he escrit altres llibres, potser millors a nivell literari, però a cap he sigut capaç de buidar-me i de posar-hi tot el meu ésser, tota la meva mala llet, com en aquesta primera obra. Ja m’agradaria. Diuen que els ionquis es passen la vida volent recuperar el seu primer viatge, i potser també és el meu cas com a escriptor.

Vaig presentar-la a la llibreria Context, molt ben acompanyat de tots els meus amics i coneguts, i amb l’enyorat Frederic Streich fent-me de padrí improvisat. Aquesta nova edició va per tu, amic. Malgrat que la presentació va ser una gamberrada brutal, Manual de supervivència va ser una novel·la dissortada. El 2010 havia guanyat el premi Montflorit i va ser editada amb certa elegància, però va passar desapercebuda per tots els mitjans. No es pot dir que l’editorial es trenqués cap os a l’hora de promocionar-la, i de fet els editors van declinar tots els suggeriments que els hi vaig fer per donar-li una mica de visibilitat. Però no només va ser culpa de l’editorial i de la meva ingenuïtat com a autor: aleshores encara no coneixia la mesquinesa de bona part del món literari català. No entrarem en aquest tema perquè no vol un pròleg, sinó un assaig de llargada bíblica.

Ara, vist en perspectiva i cobert de cicatrius de moltes batalles, ho entenc gairebé tot, i precisament per això em fa moltíssima il·lusió  donar-li una vida nova en una col·lecció de novel·la negra. De fet, les poquíssimes ressenyes que em van fer remarcaven la vessant black de l’obra, una cosa que al principi em va desconcertar perquè jo no volia escriure una novel·la negra. Aleshores associava aquesta etiqueta amb històries de lladres i serenos, de detectius alcoholitzats o d’inspectors dels mossos d’esquadra que resolien crims.

Un amic escriptor em va dir que, en un país més normalitzat, Manual de Supervivència hauria sigut la gran novel·la catalana sobre joves de principis del segle XXI. Cal tenir amics que t’estimin tant i et diguin coses tan fantàstiques com aquesta, encara que a tu et sembli que es passen tres pobles. Si hagués sigut el cas, hauria deixat la novel·la tal i com estava  per no interposar-me en la seva vocació de ser la crònica d’un moment. Per exemple, a la versió original gairebé no hi sortien els telèfons mòbils, i els programes de teleescombraries hi tenien un pes crucial. Ara aquesta paraula ja no la fem servir, perquè assumim que la majoria de programes són, de manera inherent, teleescombraries, i fins i tot el pelacanyes més arreplegat té un mòbil amb tota classe de prestacions. Això podia tornar-se un problema de versemblança, i quan l’editorial Pagès em va oferir la reedició em vaig plantejar la possibilitat de ressetejar la novel·la i reescriure la versió 2.0. Però hi havia quelcom que em frenava: les novel·les que volen ser massa actuals i que no es converteixen en clàssics instantanis –és a dir, quasi totes- esdevenen llibres que  la gent deixa a les segones residències, o dels que trobes als mercats de la puça. No podia caure en l’error d’aleshores, i per això he fet un esforç per dotar al llibre d’una aura d’atemporalitat.

A banda d’això, havia de ser la mateixa novel·la que va escriure en Dausà desorientat de vint-i-set anys,  no pas el pare de família –també desorientat- que sóc ara. Li he fet un rentat de cara a nivell estilístic: en aquella època feia servir molts adverbis, un costum que per sort he abandonat, i a l’obra que llegireu me’ls he carregat gairebé tots. També he tret el diccionari de sinònims de la lleixa per buscar paraules que volguessin dir imbècil i  no fossin imbècil. Ja us he dit més amunt, i ho repeteixo,  que era una novel·la carregada de ràbia, això la feia divertida, però a vegades massa visceral, massa tal com raja.

Treballar la novel·la ha sigut viatjar en el temps i recordar totes aquelles guilladures. És un exercici nostàlgic de molta intensitat, alhora que un privilegi i un plaer difícils de descriure. M’alegra moltíssim –prometo que no ho dic per exigències del pròleg, sinó que ho sento de debò- que tinguis aquest llibre a les mans. Em faràs molt content si el llegeixes amb la passió que jo vaig fer servir per escriure’l. Al cap i a la fi, aquest és el millor afalac que es pot fer a un escriptor.

 

Jordi Dausà Mascort

Cassà de la Selva, estiu del 2022.

LA NIT DEL GALL

A dia d'avui els llibres tenen una vida brevíssima. Neixen, amb sort viuen uns quants mesos, i tot seguit moren, a vegades en la solitud més abjecta. N'hi ha que trenquen aquesta dinàmica, però en general va més o menys així. Un dia -quan ja no tingui res a perdre a nivell literari i hagi cremat els pocs cartutxos que em queden- us explicaré el perquè. 

La nit del gall va sortir el mes de maig. Aquest cop amb La Campana, una editorial que sempre m'ha entusiasmat. Ha sigut un orgull formar part de la seva col·lecció. Anirà com anirà -ara ja no depèn de mi- però estic encantat del producte final. A dia d'avui només canviaria la portada, però tampoc crec que sigui tan decisiva. 

M'esforço perquè cada llibre estigui millor escrit que l'anterior, i que aporti alguna cosa diferent als altres. M'agrada tenir un estil identificable, però no repetir una història mil vegades canviant detalls menors. Entenc que alguna gent busca això, però jo sempre he sigut un tastaolletes i un cul de mal seure.

Potser haureu tingut la bondat de llegir la contraportada, i potser algú tindrà el llibre a la tauleta. Està basat en una història real: un home torna a casa seva per passar el Nadal, s'equivoca de maleta en un aeroport minúscul i a dins hi troba un paquet. Aquesta història escabellada li va passar a un amic meu fa tot just dos o tres anys. De seguida em vaig adonar que la matèria primera era bona, i a partir d'aquí vaig bastir la novel·la. Vaig ubicar-la uns quinze anys en el futur, en part perquè no volia fer una distopia, i en part perquè tenia ganes de fer literatura especulativa d'alt risc: d'aquí a quinze anys, amb una mica de sort, encara serem aquí, i veurem fins a quin punt l'he cagada o l'he encertada. 

Vaig escriure aquesta obra amb la voluntat de fer un thriller ràpid, una road movie insana ubicada en una de les dates més entrenyables del calendari  -potser la més entrenyable de totes. Els personatges que hi surten són estripats, però tots són reals d'una manera o altra. Els qui m'heu llegit ja sabeu que m'agrada partir de la realitat, posant-hi només una micona de salsa. És un llibre pensat per llegir-lo en tres o quatre tirades, potser cinc, però malament rai si són gaires més, perquè voldrà dir que no ha complert la seva missió. 

M'han dit que és un llibre pessimista, però jo el considero un llibre realista. Jo mateix no soc un home negatiu, sinó algú que mira la realitat de manera freda i desapassionada. Això no em fa un taradet ni un creep, en realitat soc un tio prou divertit, però tendeixo a veure les coses sense tots aquests filtres optimistes que al final són focs d'encenalls. Potser per això m'han col·locat l'etiqueta d'escriptor de novel·la negra, però qualsevol persona que analitzi el món de manera objectiva arribarà a conclusions semblants a les meves. 

Diuen que els primers relats reflectien la lluita dels éssers humans contra els déus. Més endavant la humanitat va passar a guerrejar contra la naturalesa, i encara contra ell mateix. Ja fa un temps que hem entrat en una nova etapa: el combat de l'home contra la màquina, contra la tecnologia i la intel·ligència artificial. La premissa del llibre ha sigut aquesta. Ja tenim drons, armes de destrucció massiva, robots i enginyeria genètica, i tot just som a les beceroles de la revolució tecnològica: cada vegada que hi penso m'esgarrifo. Segur que a vosaltres també us passa. 

Al primer paràgraf he dit que la majoria de llibres tenen una vida molt breu. Hi ha gent que diu que és un any, a mi encara em sembla massa. A dia d'escriure això, La  nit del gall ja té sis mesos. Ha tingut algunes ressenyes, potser no tantes com els llibres anteriors, però tenint en compte la quantitat exagerada de llibres que es publiquen no em puc queixar. I també entrevistes! Si busqueu per Internet, trobareu alguna cosa més. Moltes gràcies a tothom qui demostrat interès, i a tothom qui ha tingut la bondat de llegir-lo. Si no ho heu fet, podeu flairar-lo a Googlebooks (feu clic aquí). 

M'ha agradat obrir el bloc per presentar-vos el llibre. M'adono que hauria hagut de fer-ho abans. Al capdavall, escrivim perquè toca, i no hi ha res més romàntic que fer-ho en un bloc a la tercera dècada del segle XXI. Vindria a ser utilitzar la tecnologia per lluitar contra la tecnologia. Com fan a Terminator. O com faria en Matt. 

Sempre val la pena fer una cerveseta de tant en tant. 

EL REI CARNESTOLTES I LA VELLA QUARESMA: UNA HISTÒRIA D'AMOR

    Cada Dimecres de Cendra el Rei Carnestoltes pensa que la vida és injusta. S’afaita, es renta la cara i al mirall hi veu un home destruït. Bosses enormes sota els ulls, groguencs i lleganyosos. La pell grisa i seca. Cremor d’estómac i formigueig a les extremitats, sobretot a les puntes dels dits. Està mort de cansament: no dorm des del Dijous Gras i es passa el dia corrent amunt i avall, menjant massa i bevent encara més, rient de forma forçada i donant ordres estúpides (com ara posar-se barrets estrafolaris, mitjons de colors diferents, perruques i coses així). També ha de presidir rues, fer discursos i alegrar berenars i ballades. Cinc dies d’excessos són massa per algú amb tants anys a l’esquena, però sempre se les empesca per sortir-se’n i arribar al final amb un somriure d’orella a orella, més fals que les carotes i les màscares que la gent porta durant el seu regnat.

    Cada Dimecres de Cendra el Rei Carnestoltes surt de la dispesa on viu ensopit, desitjant tenir una vida normal. Treballar en un fàbrica, en una oficina o a la cuina d’un restaurant. Li molesta que la gent cregui que el seu cicle de vida és de només cinc dies: néixer el Dijous Gras i morir quan s’acaba el Carnaval. “Quina colla d’idiotes”, pensa quan xarrupa un cigaló a la tasca de la cantonada, on els parroquians estan tan cansats i derrotats com ell mateix, i ni tan sols saben que és temps de Carnestoltes. “Com cony pot creure la gent que ressuscito cada any? Qui es pensen que sóc? Un puto mag?” rondina mastegant un escuradents[1]. A vegades algun company de barra el convida a un got d’anís amb conyac. En aquella tasca petita, en aquella hora concreta, és la beguda més demanada. El conviden perquè mentre estigui enfeinat bevent no els hi donarà la tabarra, i així tots es podran concentrar en les seves pròpies misèries.

    Cada any, el Dimecres de Cendra, el Rei Carnestoltes té raó quan pensa que la seva vida és un desastre. Sap amb tota seguretat que la seva vida  se’n va anar rostos avall a partir d’un punt concret, un moment precís, identificable, però no té l’energia ni la determinació per cercar-lo, i encara que aconseguís trobar-lo a aquestes alçades ja no canviaria res.

    Durant la resta de mesos té moltíssimes coses a fer, coses de naturalesa estranya i difícil de concebre pels torrats de ment simple que té per súbdits. A vegades pensa que tan de bo es morís cada Dimecres de Cendra, com la gent creu, i que ressuscités el Dijous Gras de l’any següent, com aquell peix de la mitologia nòrdica que calava foc al seu niu. O era un conill que cremava el cau? Mai no se’n recorda i en dóna la culpa als anys i al licor, però només té raó a mitges. Els dies en que es troba pitjor va més enllà, i pensa que tan de bo es morís –el dia que fos i de la manera que fos- i pogués reposar per sempre més.

    Cada Dimecres de Cendra el Rei Carnestoltes i la Vella Quaresma coincideixen. Només poden fer-ho aquest dia concret: el darrer del Carnaval i el primer de la Quaresma. Un dia que no és ni carn ni peix, i que la gent no està segura de si ha de menjar una cosa o l’altra. Des de fa temps que el resultat de la trobada és sempre el mateix. L’anciana, que fa olor de naftalina, té set cames calçades amb botes gruixudes i marrons, vesteix robes grises de llana, escapularis i a la mà un bacallà enorme que sempre duu a tot arreu, acusa al Rei de tota una sèrie de càrrecs més o menys absurds. Acabat el judici la gent del poble passeja Sa Majestat cobert de cadenes com un brivall qualsevol. Encabat el lliguen dalt d’una pira feta amb fustes i cartrons. Els antics súbdits criden de joia quan el seu senyor crema a la foguera i el Rei Carnestoltes pensa amb tristesa que són una colla de desagraïts. Sempre li ha sorprès la facilitat que té la gent per passar de l’amor a l’odi, de l’estima i l’adoració a l’avorriment.

    Cada Dimecres de Cendra té lloc una trobada secreta: quan tothom és a l’enterrament de la sardina, el Rei Carnestoltes i la Vella Quaresma es citen a l’Hostal del Camí Ral. Mengen en silenci i el Rei sent com aquella donota eixarreïda el devora amb els ulls, amb la mateixa fúria i ànsia amb què devora el bacallà amb samfaina. Prenen cafè i surten junts del menjador. El Rei la segueix, arrossegant els peus i capcot. Qualsevol persona que el vegi quedarà impregnada d’aquella melangia estranya. Han llogat una habitació i, mentre la Vella passa comptes amb l’hostaler, ell compta les rajoles del terra. Un cop a dalt Sa Majestat fa sempre el mateix comentari mentre l’anciana comença a treure’s aquelles mitges velles, gruixudes i de color carn (potser fa aquell comentari, precisament, per no fixar-se amb aquelles mitges espantoses de color carn): “D’on deu venir això de la sardina? Vol dir que durant la Quaresma els homes han d’amagar la seva i no treure-la gens?”. Ho diu amb amargor, sempre mirant per la finestra, com si esperés un miracle al darrer moment. Abans aconseguia dibuixar un somriure trist i resignat, un somriure de soldat cínic que es dirigeix a una missió suïcida, però darrerament li costa més. Ja no té ganes ni d’això. Sigui com sigui, la dona mai no li contesta. A vegades hi ha gent a les habitacions del costat i el Rei Carnestoltes i la Vella Quaresma senten com fan l’amor. Ella arrufa el nas però a ell li agrada: aquells gemecs l’ajuden a situar-se, a concentrar-se i a pensar en d’altres dones.

    Cada any, el Dimecres de Cendra, el Rei Carnestoltes mira amb angúnia com la Vella Quaresma es treu les bragues i pensa “Merda, això no és just”. I cada any se sorprèn de tenir una erecció. Sembla que sempre hagi fet el mateix: follar per salvar la vida. Un bucle agònic i desesperant.

    El primer cop –ara ja fa una eternitat- el populatxo, esperonat per aquella vella jutgessa reganyosa que cada any el llepa i el xucla amb avidesa, es va entossudir a cremar-lo després de cinc dies llargs de festa. El Rei Carnestoltes mai ha entès gaire bé de què se’l va acusar, ni aquella primera vegada ni les següents: no són els vilatans, al capdavall, els qui el nomenen rei cada any? D’aquí ve que el Rei Carnestoltes no cregui en la gent, doncs està convençut que totes les persones són volubles, oblidadisses i definitivament idiotes. No sap que el sentiment que els mou a cremar-lo és la culpa, el fet de sentir-se malament després de trencar de manera conscient i repetida les normes. Però ben mirat, encara que ho sabés tampoc canviaria gaire res. Tot li sembla fatu.

    Com cada any, el Dimecres de Cendra la Vella Quaresma abandona l’Hostal i deixa el Rei Carnestoltes estirat al llit, sentint fàstic i pena cap a sí mateix. La dona camina fins la plaça del poble, on la gent l’espera, i el Rei s’escapoleix per una finestra  que dona a un carreró que, encara que passin els anys, sempre fa la mateixa pudor de pixats i de brutícia. El seu destí és desconegut per tothom tret, potser, de la seva anciana amant, que quan arriba a la plaça sempre mira enrere, amb l’esperança de veure’l per darrera vegada. Fins ara mai no ho ha aconseguit.

    Com cada any, el Dimecres de Cendra la Quaresma ha preparat un ninot farcit amb roba vella o escuma, depenent del que tingui més a mà. Després entrega aquest ninot a la gentalla, assegurant-los-hi que és el seu rei. En realitat aquell ninot i el monarca s’assemblen com un ou i una castanya, però ningú no se n’adona mai. Embriacs d’alegria i de moscatell, escolten com la Vella llegeix els càrrecs i el declaren culpable. De seguida el treuen a passejar dins d’una gàbia o dalt d’una carreta, segons l’ocasió. Al final el ninot del monarca és cremat dins d’un bidó, dalt d’una pira o sobre el quitrà. On sigui. Els homes ululen com bàrbars, i alguns cauen de tan borratxos com estan. A vegades el Rei Carnestoltes, que ja es troba molt lluny, encara els pot sentir.

    Com cada Dimecres de Cendra, la Quaresma mira perplexa com la gent passa d’idolatrar al seu Rei a cremar-lo amb tota l’alegria del món. Una vegada va llegir, no recorda on, que a la purrialla només hi ha una cosa que li agrada més que victorejar i aclamar al seu rei: veure’l caure. Moltes vegades s’ha preguntat per què cony la gent actua d’aquesta manera i, per més que s’hi esforci, mai en tots aquests anys ha trobat la resposta.

     I encara ara no la sap.

---

[1] Fa molts anys que el Rei Carnestoltes ja no fuma.

EL JUDICI DE PARIS

Les històries s'han d'explicar des del començament. Fer tantes voltes a vegades mareja l'auditori, però la visió global que s'obté  compensa l'esforç. Quan explico la guerra de Troia als meus fills o als meus soferts alumnes sempre començo pel judici de Paris. No sé si sabeu de què va. Hi havia una boda a l'Olimp, ara no recordo de qui, i es van oblidar de convidar Eris, la deessa de la discòrdia. Si nosaltres, els mortals, ja tenim disgustos si ens oblidem d'algú a l'hora de fer taules de casament, imagineu-vos els rancuniosos déus grecs. 

A mitja boda es va presentar l'Eris, rotllo attention whore. Sempre me l'he imaginat esperrucada i mig borratxa, però també podria ser que no. Va tirar una poma d'or a sobre la taula i va dir que era un regal per la deessa més bella de totes. Ella sabia que l'Atenea, l'Afrodita i l'Hera es barallarien per aquest títol, i així va ser. Per cert, hi ha qui diu que d'aquí ve el mite de la poma del Gènesi: si obriu la Bíblia que hauríeu de tenir per casa, veureu que en cap moment es parla d'un fruit en concret. Com que va ser motiu de trencament entre els homes i Déu algú -segurament un jueu hel·lenitzat, n'hi havia molts- va decidir que seria una poma, i així va quedar fixat a la tradició. Em sembla recordar que pels musulmans és un raïm, la fruita de la qual s'obté el vi, que sabeu que tenen la dissort de tenir prohibit.

Com que no es posaven d'acord li van preguntar a en Zeus quina estava més bona i ell va respondre que no l'emmerdessin, que no volia maldecaps (i això que una de les deesses, l'Hera, era la seva dona). Va carregar aquesta responsabilitat al pobre Paris, que en aquella època només era un pastor mort de gana, però venia de casa reial, en concret, era fill de Príam, rei de Troia, que l'havia abandonat de petit perquè un oracle havia protetitzat que es carregaria la ciutat de les muralles aixecades per Possidó. 

Cada deessa va oferir regals a en Paris, però el més llaminer va ser el d'Afrodita: l'amor de la noia més bonica del món, que va resultar ser Helena de Troia. I la resta ja la sabeu. 

A darrere de la barra de la discoteca Platea -que per cert, porta el nom d'una famosa batalla entre grecs i perses- , hi havia un tapís enorme amb una representació d'aquest mite tan fantàstic. A la foto no es veu gaire bé, però així us podeu fer una idea de per on anaven els trets. 

En aquella galàxia llunyana anomenada juventut molta gent ballava, i alguns fins i tot aconseguien fer-ho sense beure.  Per intentar-ho jo havia d'anar com una cuba, i l'estampa devia ser ben galdosa. Tampoc era especialment guapo, i no vestia com els girofins, carregats de Belstaff i Bikkembergs. En definitiva, no tenia res per atreure membres del sexe oposat. 

Però si d'alguna manera aconseguia situar una noia davant del mural i robar-li un parell de segons per explicar-li el principi de la història, aleshores la cosa canviava. Molta gent se sent fascinada per la mitologia grega, i els entenc, perquè jo tampoc em canso de llegir  tot el que em cau a les mans. Aleshores, us deia, aleshores sí que tenia una oportunitat, i a vegades, si les deesses somreien, una nit de glòria.

El mural de Paris em va venir al cap ahir a la nit, al cap de quasi un any de confinament. Tancava el volum il·lustrat de la Ilíada que em va cagar el tió -vaig lent perquè llegeixo dues o tres coses alhora, us recomano molt el Mal pare, d'en Prieto- i la nit era fosca. Quasi un any de no veure amics i de perdre'ns tantes i tantes coses. Ahir tenia la moral per terra, us deia, i vaig recordar el judici de Paris, i també els moltíssims errors i decisions equivocades que he pres, i els camins que he deixat enrere perquè els pantans em semblaven més atractius. No sóc un malestruc, però tampoc he sigut mai al moment i al lloc adequat. Ahir tenia l'ànim de gairell, i la història del mural de Platea em va fer somriure. Quan hi ha massa foscor penso que com a mínim ens quedarà això: les nostres gamberrades d'adolescents tardans i les dotzenes de nits en blanc amb altres bergants que eren més germans que no pas amics. Uns quantes rialles, les històries més absurdes del món i estones de passar-nos-ho bé, quasi de felicitat. No és gaire, però amb la terrible foscor que tenim al damunt, ja és molt. 

BON VIATGE, NANO

Em costa una mica arrancar el bloc. Aquestes darreres setmanes he escrit dues entrades i cap ha tirat endavant. A la primera explicava una baralla que vaig tenir a Facebook amb un escriptor de novel·la negra que es burlava de l'agonia de la llengua catalana, una de les poques coses que, a banda del benestar de la gent que estimo, m'importa una miqueta. M'estic tornant un covard, i això no m'agrada. El segon article el vaig arribar a penjar: era un recull d'anècdotes divertides que havia viscut als gimnasos al llarg dels anys. Pocs minuts després de publicar-lo vaig tenir un pressentiment estrany i el vaig esborrar. No era un article ofensiu, però una veueta em va dir que algú podia emprenyar-se. El meu covard intern tornava a fer de les seves. 

Tu en canvi no n'eres gens, de covard. Recordo una de les primeres vegades que vam fer espàrring. Ja sabies moure't i tirar els cops bàsics, i això sumat a l'energia dels vint anys, que tot ho pot, i a un velocitat de mil dimonis, feia que fossis difícil de tocar. En un moment donat vas tirar-me una combinació de quatre o cinc punys. El darrer va entrar i em va fer mal. Jo encara era jove, aleshores, i pesava deu quilos més que tu, o potser més i tot. Vaig avisar-te de bon rotllo, al cap i a la fi havia sigut profe teu en alguna banda, no recordo si a La Salle o en alguna acadèmia. Vaig dir-te: tinc més experiència i més múscul que tu. Em tocaràs moltes vegades, però un cop meu et podria engegar a dormir. Vés amb compte perquè no tothom és tan bonifaci com jo. 

A partir d'aquell moment vas refrenar-te una mica, però recordo molt bé aquesta actitud teva d'anar sempre endavant, una manera de lluitar que jo mai vaig tenir, i que sempre vaig admirar. Mai vam ser amics -érem d'edats diferents, de móns diferents, i tampoc vam coincidir tant de temps- però recordo amb orgull el respecte que em tenies. No pas com a antic profe teu -aquest respecte postís m'era igual- sinó com a company de patacades, com a germà gran de gimnàs, que els hi agrada dir als xinesos. Un dia vàreu fer un intergim d'aquells que jo mai m'atrevia a venir, on us estomacàveu amb gent d'altres gimnasos. Éreu tu, en Joel, en Miyagui, en Sebas, potser també en Benny, la veritat és que no me'n recordo (una abraçada, tios).  M'ho vaig passar molt bé al Jorsan, llàstima que no tingués prou pebrots, ni energies, per haver-m'hi dedicat més, com vau fer-ho vosaltres. 

Deia que un dissabte vas anar a l'intergim i, amb aquella manera de lluitar teva, vas trencar el dit al teu rival. O potser li vas treure de lloc, tan li fa: tots sabem que són coses que passen. El dilluns vaig preguntar-te com t'havia anat i em vas respondre que li havies fet un ko. El meu amic Jordi, el sensei, et va renyar i et va dir que no, que l'altre s'havia hagut de retirar per lesió, i tu vas replicar: és el mateix. En Jordi va fer que no amb el cap i tu em vas mirar, vas somriure i vas fer-me l'ullet: un ko tècnic, doncs. Vaig haver de donar-te la raó, era un ko tècnic. Que cabron. 

Feia temps que tenia ganes d'escriure't alguna cosa, i no sabia com començar-la. Avui he fotut quatre hòsties al sac que tinc a casa, i quan he sortit de la dutxa aquest post ha brollat tot sol. Quina llàstima això que t'ha passat. Sàpigues que tots et recordarem: és poc, però per desgràcia no podem fer gaire més per tu. Que tingus un bon viatge, nano. Prometo que, a la propera, tant si lluito com si no, intentaré ser una mica més valent. Serà el meu homenatge.  

DE SOBTE PENSA EN MI

He fet una mica d'arqueologia i he vist que aquí al bloc amb prou feines vaig parlar de Lèmmings. No va ser per modèstia -tan de bo!- sinó perquè ens trobàvem en plena convulsió post 1-O, amb totes les detencions i els merders, i jo creia, pobre de mi, que l'escriptura era el meu granet d'arena. No s'hi val a riure: molts ens ho vam creure, aleshores, i alguns de força més intel·ligents i cultes que no pas jo, cosa  gens extraordinària, d'altra banda.

En fi, tornem a Lèmmings. La novel·la va anar molt bé, sobretot a nivell de crítica. Llibres del Delicte no és de les quatre editorials catalanes que a dia d'avui copen l'atenció de bona part de la premsa, i que sembla que pixin colònia i que no publiquin ni un mal llibre (1). Malgrat tenir-ho tot en contra, l'editorial va fer una tasca de difusió fantàstica, i vaig quedar-ne molt content. I algun vespre, en algun dels festivals de novel·la negra que van tenir la bondat de convidar-me, vaig prometre al meu editor -i amic- que si mai tenia una altra obra, ell seria el primer a llegir-la. I jo sempre compleixo els pactes, sobretot si són entre cavallers. 

En Marc Moreno va decidir que la novel·la sortiria l'octubre del 2020 però, ai las, un devorador de rat-penats va escampar la pitjor pandèmia des de fa cent anys, i el món es va deturar. No cal que ens hi entretinguem gaire. Vam reprogramar la data de sortida, ja que no només es va endarrerir el meu llibre, sinó també el número 50 de la col·lecció, un recull de relats d'autores i autors que admiro, alguns dels quals tenen la bondat de regalar-me la seva amistat. By the way, hi ha un relat meu: Ràbia atípica. El recull es dirà Delinqüents, i compta amb una il·lustració de portada del gran Àlex Santaló, que per cert també ha dibuixat la del meu nou llibre. Em moro de ganes d'ensenyar-vos-la perquè és brutal.  La del número 50 ja corre per la Xarxa, és aquesta: 

Avui faig més voltes que un vigilant de parquímetre. Perdoneu-me. Totes aquestes tombarelles i piruetes argumentals són per anunciar-vos que, si la plaga ens ho permet i el món no s'acaba el mes entrant, en algun punt del febrer sortirà De sobte pensa en mi. 

Per ara no puc explicar-vos gaire res, però sí que us puc avançar que és la novel·la que he treballat més, i fins que no ha quedat exactament com volia, no he parat. Com totes els altres llibres que he tingut el privilegi de publicar, és una obra molt viscuda. Si Lèmmings transcorria sobretot a polígons industrials i als afores d'una ciutat sense nom, De sobte pensa en mi té lloc a urbanitzacions desballestades. Vaig passar els estius de la infància en una i conec aquest món de primeríssima mà. Fa anys vaig escriure un article per la Revista de Girona que trobareu aquí, per si teniu ganes de saber més d'aquest món tan poc tractat a la literatura catalana, tot i que hi ha milers de persones que viuen en urbanitzacions i colònies, moltes d'elles il·legals. Alguns dels seus habitants fan que els hillbillies dels Apalatxes semblin hipsters d'aquests que hi havia fins fa poc. Tots coneixem la versió americana, i jo m'he proposat traslladar al llibre els més nostrats. 

Aprofito l'entrada per destijar-vos una bona entrada d'any a tothom. No cauré en el tòpic de dir que el 2020 ha sigut una merda i que el 2021 segur que serà millor i bla bla bla. Per això ja tenim les xarxes socials i els cunyats que envien whatsapps. La veritat, tampoc crec que el 2021 hagi d'anar tan bé com tothom espera: a l'hora de prendre decisions personals m'equivoco sempre, però si s'han de fer previsions no fallo el tret per tant, sobretot perquè no sóc una persona optimista, i ja sabeu que a la vida real la gent optimista sempre s'equivoca.

Ara sí, bon 2021 a tothom. I sobretot, salut. 

(1) Cosa que no és certa, perquè he llegit cada nyap d'algunes d'elles que n'hi ha per caure de cul. 

ELS NEGRES ESCAMPEN LA COVID

Ahir vaig anar a fer quatre compres nadalenques. Mentre pagava, un grup de tres o quatre adolescents sense mascareta, o amb la mascareta tan abaixada que era com si no en portessin, van passar per davant de la botiga. Em va semblar reconèixer-ne un, era de casa bona, però anava vestit com si fos un membre en pràctiques de la mara Salvatrucha. Estos chavales son unos cabrones, va rondinar el botiguer. Por su culpa nos van a joder a todos. Com que no sabia què respondre vaig deixar anar una rialleta, que tant podia ser de complicitat com de dir, hòstia quin disbarat. A diferència de la majoria de la gent, no tinc una opinió formada de quasi res, i si bé a vegades faig afirmacions categòriques, no me les crec quasi mai. No sé si els joves són més culpables que la gent de mitjana edat, ni si realment hi ha culpables. Si aquest virus m'hagués enxampat amb vint-i-tants, jo potser tampoc m'hagués quedat mesos sencers plàcidament assegut al sofà dels cals pares com es demana als nanos que facin, esperant una vacuna que, ja ho veureu, no acabarà d'arribar mai en aquest dissortat país nostre. Ens hem acostumat tant a que les coses s'acabin d'una manera concreta -mirem massa sèries- que ara pensem que hi haurà una mena de happy end global en un moment localitzable, en comptes de l'agonia lentíssima que serà el tram final de la crisi. A la vida real els finals s'assemblen més al de Lost (que no són finals ni són res, i són del tot incomprensibles) que no pas al de Joc de Trons. Davant d'aquesta perspectiva tan descoratjadora, entenc més les festes dels joves que no pas moltes trobades que fan la gent instal·lada en la trentena  i els quarantins, que són del tot prescindibles i moltes vegades només responen al seu caprici i al jo tinc dret a.  

Però tornem a la botiga. El bon home, en veure que li havia rigut la gràcia, va treure l'artilleria: Y los peores son los negros. Van todo el día con la mascarilla así -i es va treure la mascareta, imitant el que segons ell fan els negres, i fins i tot va estrafer la manera de caminar. Jo vaig fer-me enrere, entre divertit i preocupat. Em preguntava quin seria el proper pas, potser es pintaria la cara amb sutge perquè la imitació fos més versemblant. Si no les gusta esto de llevar mascarilla, que se vayan a su país, va decretar, content com unes pasqües i col·locant-se bé la mascareta. Normalment quan algú diu un disbarat m'agrada punxar-lo per veure fins on és capaç d'arribar, per descobrir si la pot dir encara més grossa. Però ahir la meva resposta va ser covarda, poc a l'alçada de la seva diatriba:

- Deu haver-hi de tot, no?

- No. Los negros van sin mascarilla. Si no les gusta, que se vuelvan a África. 

El seu raonament era molt ben acotat i tenia una conseqüència unívoca. Vaig estar a punt de dir-li que a mi no em semblava pas que hi hagués gaire negres al moviment antivacunes i entre els conspiranoïcs, però al final vaig deixar-ho estar. Cada any que passa estic més cansat que l'anterior, i em meravella mirar enrere i descobrir el meu jo de fa deu anys, combatiu i decidit, que malgastava hores i hores en debats estèrils. L'altre dia algú em va dir a Twitter -no hi entro mai, però van escriure-hi una mentida grossa i bé havia de rebatre-la- que discutir era positiu. A mi no m'ho sembla pas. Discutir és una de les coses més estèrils que hi ha. Dels debats rarament en traiem cap conclusió, i malament rai si algú té l'opinió tan dèbil que la canvia només pel fet de parlar amb algú que té més seguretat -que no raó. Aquest va ser un dels motius pels quals amb prou feines participo de les xarxes si no és per algun tema literari. Algú va dir que no eren àgores, sinó camps de futbol on airejar tota la rancúnia i els prejudicis. Aquest algú era un puto geni, però ara no puc recordar qui era. 

Vaig pagar, us deia, i vaig sortir de la botiga. Quan vaig pujar al cotxe vaig veure un missatge que em convocava a una trobada de boxadors veterans, per fer uns combats encara més de patxanga que els que fèiem aleshores. M'hagués fet moltíssima il·lusió, però no hi aniré perquè allà no hi haurà ni una trista mascareta. Ho sé del cert, perquè els conec. Alguns dels participants seran espanyolíssims i orgullosos de la seva blancor i la seva fúria ibèrica, com el botiguer.  Però aquests sí que poden anar sense mascareta, perquè tenen l'edat correcta i el color de pell adequat.

EL PATGE INOPORTÚ

Els amics i amigues que fa temps que teniu la bondat de seguir-me ja sabeu que conec un patge reial. Treballa pel Rei Ros, però pel seu color de pell -la té d'un blanc amb tocs ictèrics- ningú no ho diria. Normalment el veig una vegada l'any, coincidint amb la festa de Reis, i a vegades fem un cafè o bevem un whisky, depenent de si en aquell moment ell o jo estem en mode detox: la vida dels esclaus de Bacus és dura. 

Els Reis tenen molta feina, i comencen a preparar-se amb molts mesos d'antelació. El novembre ja fa temps que van atrafegats, i sempre que poden aprofiten el Black Friday. L'últim dia que ens van deixar sortir del poble, el meu fill gran i jo vam anar a un magatzem on venen productes amb tares i defectes. Hi ha des de menjar fins televisors. Mai no hi compraria cafè allà -vaig estar a punt, però vaig descobrir que el paquet de càpsules estava obert- però un televisor petit i barat sí, clar. Per què no?

Us deia que  en Lluc i jo vam anar al magatzem i, vés per on, vaig trobar el patge. El tio era allà, fent aprovisionament de regals. El vaig saludar i vam xerrar una estona. El meu fill ens escoltava amb uns ulls com unes taronges. El patge anava una mica torrat -qui l'ha parit!- i en un moment donat se li va escapar que a casa nostra enguany no passaria perquè ja havíem fet el pacte que nosaltres compraríem els regals pels nostres fills, donat que ells van súper enfeinats amb altres famílies. "Tu rai que et mestre i vius bé" em va dir, el carallot. Li vaig haver de repetir que no sóc funcionari, i que qualsevol em poden fotre al carrer, però a ell li entra per una orella i li surt per l'altra. 

A casa mai ens toquen patges seriosos com aquest.

Va acomiadar-se dient que tenia molta feina i em va deixar sol amb al meu nano, que em mirava amb ulls acusadors. Vaig intentar fer com qui res, però ja era massa tard: la trencadissa ja estava feta. Em va caure al damunt una pluja de preguntes i retrets, cadascun més cru que l'anterior. Va haver-hi un moment que vaig creure que podria reconduir-ho, però valia més tirar endavant: a la seva classe la majoria de nens tenen pares i mares que han hagut de fer pactes similars per fer més fàcil la vida als Reis, i molts en parlen obertament. En Lluc va concloure la conversa afirmant que aquella era la pitjor tarda de la seva vida. Qualsevol patge era preferible a nosaltres, fins i tot un borratxí arreplegat com el meu amic.

Va plorar molt. I jo també una mica, però d'amagat, no pas per fer-me el tio dur (en Lluc ja sap que té un pare disfuncional i diferent dels altres, pobret) sinó perquè jo era conscient que tant ell com nosaltres passàvem d'etapa, i que a partir d'ara el món serà una mica menys tranquil·litzador i càlid. I tot per culpa del tarambana del patge, que va sortir d'Orient abans d'hora. 

P.S.: El protagonista real de la història va ser la meva dona. Jo no tinc l'enteresa per parlar d'aquests temes. Reconèixer-ho és de justícia. Però el que va plorar, al final de tot sí que vaig ser jo. 

ESMENEM ERRADES

 Al llarg de deu anys de bloc m’he penedit de molt poques entrades, i n’he esborrat encara menys. Una de les errades més vergonyoses va ser quan vaig encimbellar en Trapero desprès dels atemptats de Barcelona i Cambrils. A tots ens va semblar heroïc que digués una frase en català, i vam creure que era un dels nostres, algú que en un moment donat seria capaç de fer un salt de fe, una jugada valenta del tot o res. Ens equivocàvem, com ens equivoquem sempre a l'hora de confiar en els càrrecs polítics.  

No segueixo gaire els informatius, però recordo alguns fragments d’en Trapero declarant davant dels tribunals. Semblava que en qualsevol moment s'estriparia la camisa -deixant al descobert una creu enorme i daurada- i cridaria visques a Espanya i al rei, amb veu de cigaló de conyac de cuinar.  Durant aquestes sessions va explicar -al jurat i a nosaltres-  que ho tenia tot pensat per arrestar en Puigdemont en cas que la independència hagués anat de debò, en comptes de la farsa que va ser. I sense que Espanya li ho hagués demanat! Va mostrar-se com un home obedient, el cap de la policia colonial que vol congraciar-se amb els sahibs. Segons ell, Espanya va malinterpretar-lo, i si no ens van apallissar amb l’entusiasme que van demostrar un any més tard, va ser per precaució, no pas per lleialtat al poble. Aquesta és la primera idea que ha fet pública ara que ha tornat: que hauria pogut fer les coses millor. Reconeix de manera inespecifica que es va equivocar, i ja té dia i hora per anar a Madrid a fer les paus amb la policia d'allà. Qué soy de los tuyos, joder, qué me hice Mosso porque pagan mejor que la Guardia Civil o los nacionales.

A mi les declaracions del major em va agafar per sorpresa -sóc un romàntic- però la gent diu que era més o menys esperable. Els processistes defensen que 

a) En realitat en Trapero està mentint per salvar el cul, i que en realitat era fidel en secret al govern català, o bé: 

 b) Pobret, només era un policia que complia lleis, i ja se sap que les lleis van com van. 

El cas és que aquesta setmana el processisme ha celebrat la restitució del major, fins i tot ara que sabem que és algú disposat a arrestar el president legítim d'un país a la mínima de canvi, i  que es penedeix de la seva actuació de l'1-O (la Brimo i els Arro deuen fregar-se les mans amb delit llaminer). Una vegada més, queda palès que el pitjor enemic de la independència no són les ànsies centralitzadores d'Espanya, sinó el propi processisme. La meitat dels qui es manifestaven a Barcelona aquelles tardes daurades, quan érem capaços d'aquelles proeses d'organització i d'enginyeria, mai van creure en la independència amb la fermesa necessària. Fins que no ens fem grans i comencem a assumir errors, a exigir responsabilitats als que ens van mentir, i a assumir que tenim l'enemic a dins no en farem ni una del dret. Jo ja fa un parell d'anys que vaig deixar de votar -tret de les municipals, que són una altra lliga- i, per descomptat, de participar en qualsevol mascarada insana. Vaig veure els Mossos rebentant caps a la Plaça 1 d'octubre de Girona, i que ara al capdavant hi posin un senyor que diu amb tota naturalitat que només es deu a l'Estat em regira l'ànima. Celebro la seva llibertat perquè em desagrada que Espanya es cobri encara més trofeus de guerra, però aquest senyor hauria de dimitir i dedicar-se a altres tasques dins del cos. 

He estat temptat d'esborrar el post en qüestió (que, per cert, podeu llegir aquí). Però he decidit deixar-lo com un homenatge a la nostra bona fe, a la nostra candidesa. Ho tenim a tocar! Els nostres fills fliparan, de debò.

GO DONALD, GO!

En el moment d'escriure aquest post hi ha un empat tècnic entre en Biden i en Trump, amb un avantatge del primer que cada hora que passa és més ampli. Fa una estona el bo d'en Donald ha sortit a proclamar-se guanyador i a dir, alhora, que impugnarà les eleccions per frau (!?). Seria divertit que al final les guanyés, però si diu això és que l'assumpte ja està dat i beneït: en Biden serà president dels EUA.

Sigui com sigui, serà una victòria molt ajustada, per punts i amb un jurat dividit. Fa quatre anys vaig avisar, en aquest mateix bloc, que en Trump podia guanyar les eleccions. Tothom reia per sota el nas, i mireu qui va tenir raó al final. Jo de política no en sé ni un borrall. Amb prou feines sóc capaç de posar la butlleta dins del sobre, i aquest dins de l'urna. Quan hi havia cabines de votació em perdia a dins, com un taradet. Un desastre, vaja. Aleshores us preguntareu, i amb raó: com és que aquest pobre infeliç la va encertar?

És fàcil: en Trump va guanyar perquè molta gent n'està fins els collons i els ovaris de tot, i els hi emprenya que vinguin mestretites amb un sentiment de superioritat  estratosfèric a dir-los com han de fer les coses. És gent que no compta: no són rics, ni intel·lectuals, ni nerds guais, ni activistes, ni penya  de Silicon Valley. Tothom els hi diu què han de fer, i ells, esclar, es cabregen. Si jo fos americà potser també el votaria, només per fotre els europeus pretensiosos i els ullerepastes privilegiats dels grans nuclis urbans. A mi em resulta més fàcil identificar-me amb un redneck borratxó i pagerol que no pas amb un tio de New York. És un vot de ràbia, de ganes de veure com crema el món, de prémer el pedal i accelerar sense pensar-s'hi gens. A la merda tot. 

I de tots els pedants i els set-ciències, els catalans som els pitjors. Aquests dies han sigut insuportables, i això que amb prou feines miro les notícies. Quasi prefereixo sentir l'Oriol Mitjà parlant de calamitats i el doctor Simón fent bromes de cunyat sobre inferemeres. Nosaltres, precisament, hauríem de callar. 

I hauríem de callar perquè ens han sotmès a l'engany més gran de la història recent. Van treure'ns al carrer i nosaltres vam desfilar, obedients com xaiets. Més tard van dur-nos a l'escorxador, amb la BRIMO atonyinant-nos amb un delit que feia semblar desvagats els policies nacionals i la Guàrdia Civil de l'1-O. Nosaltres, que ens vam creure que faríem una república -alguns ens ho vam creure de debò, mira que trist- no hauríem de donar lliçons de res a ningú, que no fos de cagades i errors. 

Però no només els independentistes han de callar. Els votants catalans de Ciudadanos tampoc poden badar boca. Un partit que s'ha construit sobre els fonaments de l'odi a qualsevol cosa que tufi a catalananisme. Un partit que s'alimenta de rancúnia, i que de fet s'assembla molt a l'entorn de demagògia trumpista. El PP i el PSC tres quarts del mateix, amb la diferència que són partits històrics i poden presumir de tenir més background i un programa una mica extens que la destrucció de la cultura i la llengua catalana. 

Encara queden els alegres xicots i xicotes de Podemos, que segurament són els que alliçonen  amb més vehemència, com si la resta fóssim alumnes justets. Estic segur que els suristes del Mississipi agraeixen molt els seus consells, i els celebren amb un bon glop de birra i un rot posterior. Au, va, deuen dir. Calleu, europeuets de Can Pixa, que prou feina teniu per venir-nos a tocar els collons a nosaltres. 

I tenen raó, perquè aquí tenim una extrema dreta puixant, una esquerra inòqua que va des del sushi car (abans era caviar) fins al kebab del barri de Gràcia i un independentisme que sembla una gallina sense cap. Encara hi ha gent a la presó i a l'estranger, i els que vindran, com el meu camarada escriptor, el gironí Josep Campmajó, a qui van arrestar per tot el muntatge dels soldats russos que volia enviar Putin. Quina farsa, quina vergonya tot plegat. Què pensaran els nostres fills quan siguin prou grans i llegeixin tot el que està passant? S'avergonyiran de nosaltres, com nosaltres ens avergonyim de la generació precedent que presumeix d'haver corregut davant dels grisos i blablabla, però que al final el dictador va morir al llit amb tots els honors?

Doncs així, estimats lectors i lectores. M'han educat en el seny català més granític i pragmàtic, gairebé possibilista. A mi tampoc no m'agrada en Trump, és clar que no. Però em fotria  moltíssima gràcia que tornés a guanyar només per veure la cara que els hi quedarà a alguns i algunes, que tantes lliçons  ens han donat. 

UNA NIT AL CANÒDROM

Quan feia l'idiota per Dublin -d'això ja fa vint anys- vaig anar un parell de vegades al canòdrom. A molts irlandesos els hi agradaven les curses d'animals: al costat de casa hi havia l'hipòdrom més important del país. Els diumenge anaves al Leopard's Inn i trobaves parelles de pensionistes emborratxant-se amb discreció abans o després de les curses. Era un ambient festiu però contingut, de senyores amb ulleres d'aquelles que ara es tornen a portar i homes amb rebeca de punt. Ja veieu per on vaig. 

Al canòdrom les coses eren diferents. Allà s'hi bevia sense fre qualsevol dia de la setmana. Els jugadors no eren jubilats de classe mitjana-alta, sinó homes atrapats amb roba duta massa vegades i alè de cervesa que torna amb cada rot. Si tenies dubtes a l'hora d'apostar et cridaven de mala manera, i era fàcil trobar-te enmig d'una batussa.

El meu sistema era apostar pel gos amb el nom més divertit. N'hi havia un que es deia She is a shark, que em va fer guanyar quinze mil pessetes de l'època. No anava gaire granat i allò em va posar molt content. Un gallec que era amb mi va començar amb la tabola que no els convidava perquè era català, i que un gallec ja hagués convidat tothom. El tio anava vestit com un pijo a mig fer, semblava el cap de llista del PP en un poble perdut de la Costa da Morte. La qüestió és que després de separar un bitllet gros per poder comprar tabac, vaig pagar un parell de rondes, i al final em vaig fondre el premi. 

Vam tornar a casa ben pitofs. Amb taxi, com els senyors, tot i que quan remenava fotos per documentar-me n'he trobat una de la mateixa nit que érem a dins d'un autobús (?!). El taxista també estava borratxo (us ho juro) i ens ensenyava cançons populars irlandeses. Vam parar a mig camí per comprar cervesa i l'endemà em van explicar que m'havia embolicat amb una estudiant sueca que ara no recordo com es deia. A veure si el nom em ve al cap abans d'acabar el post. Quan vaig arribar a casa vaig trobar l'estudiant grec amb qui vivia assegut al jardí. Estava trist perquè havia de tornar al seu país a fer la mili. Havia perdut les claus i no podia entrar a casa, i s'esperava que algú tornés. No anava trompa, però li faltava poc. Dublin era una festa aleshores, o com a mínim ara m'ho sembla. Puta nostàlgia tardoral. 

En aquella època les noies no feien morrets, i els nois no s'esforçaven per semblar pinxos sortits d'un videoclip de reguetón. Érem uns borratxos i uns troneres i no volíem semblar res més. I ja està. 

No sé com hauríem reaccionat tots plegats davant d'un desastre com la pandèmia que avui ens assota. M'agrada pensar que érem uns tarambanes i uns animals, però que sabíem frenar a temps. Per desgràcia, l'autoengany no rutlla gaire bé: en aquella època tothom conduïa mig pitof, i fins que no van posar-se forts amb les mesures coercitives, anar i tornar eren la introducció i l'epíleg de la pròpia festa. Després passava el que passava, i l'índex de mortalitat i d'accidents greus era esgarrifós. Ens ho van explicar per activa i per passiva, van fer venir ferits a l'escola, però no va servir per res. Nosaltres a les nostra bola, que dèiem aleshores. Passava el mateix amb les drogues i el sexe (els que eren prou afortunats per tenir-ne): ens van informar abastament de les conseqüències de follar a pèl i de fumar massa porros, i això no va impedir que a cada generació hi haguéssin les Sorayas de torn embarassades, i els porretes que ara  són quarantins i que encara  no senten tocar ni quarts ni hores. I no en respiris, si/si no és maria.  

El meu jo present s'emprenya com una mona quan veu que els contagis pugen en part deguts a les festetes i les botellades (Torra:2020). Quan era a Twitter una vegada un nano em va rebatre amb un "ok boomer", que es veu que és la manera que tenen ara de tallar la conversa amb un adult, encara que no sigui pròpiament un baby boomer, com és el cas.  Em fascina que siguin capaços de sintetitzar tant menyspreu, tanta energia vital, amb dues simples paraules. M'emprenyo com una mona, deia, però alhora m'hi veig reflectit. I em rosega l'enveja, perquè penso que són millor del que vam ser nosaltres: han viscut amb més intensitat, sense tantes borratxeres inútils, sense aquest sentiment d'estar sempre a punt d'arribar. Els nanos d'ara no condueixen mamats, ni surten com si el món s'hagués d'acabar, potser perquè saben que el món és seu i s'acabarà quan ells ho diguin. Han fet més l'amor -o han follat més, segons el cas- i no han tingut tanta por de tot. Potser no viuran les nostres festes demencials, i ni falta que els hi fa. La sobreprotecció paterna els ha carregat amb un pes extra d'egocentrisme, això és cert. I potser aquest ego incontenible, sumat a l'energia desencadenada pròpia de la joventut (els neuròlegs diuen que és un tema de maduració de l'escorça pre-frontal, no sé si creure-me'ls) fan que se saltin les normes i es limitin a viure una mica a la babalà. Com vam fer nosaltres aquella nit al canòdrom de Dublín, i tantes i tantes altres vegades. Vist així, qui sóc jo per retreure'ls-hi res?

M'acaba de venir el nom de la sueca al cap. Linda, es deia Linda. 

LA CULTURA DE L'ESFORÇ

No fa gaire vaig seguir una d'aquelles baralles que a vegades ens entretenen a les xarxes. Els participants discutien la validesa de la cultura de l'esforç. 

Un dels bàndols era format per gent molt d'esquerres, que diria l'avi, a falta d'una definició més precisa. Aquests afirmaven que aital concepte és un invent de ricatxos i aburgesats, que per protegir el seu status quo s'han empescat el romanço que amb dedicació i esforç s'arriba a tot arreu i es poden superar totes les barreres. Segons ells, la mecànica social segueix uns principis molt antics basats en la predeterminació: els pobres difícilment faran res perquè les circumstàncies no els acompanyen, i els rics triomfaran per força. Fent una reductio ad absurdum de la seva teoria, de seguida inferirem que no val la pena cap esforç perquè, tal i com diuen en castellà, to el pescao está vendido. Així, podem seguir-nos queixant amb la tranquil·litat d'esperit de no semblar un ressentits ni uns envejosos. Som, senzillament, les víctimes d'un sistema injust. 

Els seus rivals eren conservadors optimistes que afirmaven que la sort només afavoreix a les persones ben preparades, i que cal sortir a fora a buscar-la. Posaven exemples reals de gent nascuda a la misèria i que a base de tenacitat ara fan la migdiada en un iot conduït per un sicilià amb rínxols. Aquests carlins tenen uns cosins pobres, la colla Miss Wonderful, que ens atabalen a l'Instagram i a tot arreu amb diapositives insofribles fetes amb Canvas, i on ens alliçonen que l'únic rival a abatre som nosaltres mateixos, que el més important és el trajecte i que si treballem molt i somrien tothora, l'Univers -que és com el col·lega enrotllat que ens passava els apunts quan fèiem campana- ens tornarà el somriure, acompanyat de mil benediccions de tota classe. 

Vaig tenir la temptació de prendre part en el conflicte, però de seguida me'n vaig desdir. Potser per això la meva experiència a Twitter ha anat com ha anat. Els arguments de tots dos grups tenen la seva càrrega de veritat, això l'amable lector/a de seguida se n'ha adonat. En general els rics tenen la vida molt més fàcil que no pas els pobres, però l'esforç és un element imprescindible en moltes àrees, començant per l'esport i acabant en el món de la cultura. Sense talent és impossible arribar gaire lluny, no deixeu que us enganyin, però que tampoc us enredin els altres: Umberto Eco -per posar només un exemple- va estar un any prenent notes abans d'escriure ni un sol mot de la meva novel·la preferida. 

Per mi el game changer és la sort. Un cop de sort -o la manca de sort- pot destrossar-te la vida o encarrilar-te-la en un moment. És cert que la Sort sempre ens diu -per fer-se la digna- que té predilecció pels qui s'ho curren, però és una mica pendó i a l'hora de la veritat es tira als braços de qualsevol. O li fot una coça al cul i l'empeny a l'abisme, com una amant russa. És una dama capritxosa i imprevisible en extrem. Hi ha un exercici que no us recomano gens, consistent en fer una ullada retrospectiva i sincera, i descobrir els moments de les vostres vides en que l'atzar ha jugat un paper determinant. N'hi ha tants que espanta. 

Algú dirà que la Sort no existeix, i que només és el nom que donem a un conjunt de variables impossibles de controlar. Si tinguéssim els mitjans, podríem preveure-ho gairebé tot. Els jugadors de rol o de wargames més veterans saben que al final els daus donen la raó a l'estadística. Ignoro si els ludòpates de casino creuen el mateix, i si realment hi ha una manera de guanyar. Jo només conec jugadors d'escurabutxaques, i aquests són gent poc propensa a teoritzar, encara que a la seva manera saben que tard o d'hora la màquina s'escalfa i dona el premi gros, i pobre del que els hi prengui mentre ells són a la barra a buscar un altre Larios amb cola. 

M'estic desviant del tema. La Sort, deia, pels descreguts només és un constructe cultural. Aquesta  teoria és impossible de refutar, però a la pràctica tan se val. M'explico -i ja acabo-: tan li fa si en un món teòric podríem controlar o no les variables. La qüestió és que en el món real no podem, i estem molt lluny de fer-ho. Per tant, seguim i seguirem essent esclaus de l'atzar. La feina dura, si no va acompanyada d'un petó dolç de la Senyora, es quedarà en foc d'encenalls. I al contrari, si algú té la fortuna de ser al lloc concret en el moment adequat -sense saber-ho, perquè aquestes coses no se saben- potser gaudirà del somriure i del frec de dits de la Dama. I els altres, els que no hem sabut enamorar-la, els que ens ha rebujat i dit que només ens vol com a amics, només ens quedarà l'agror i el preguntar-nos si els afortunats són conscients que el seu èxit no es deu  al seu talent sinó a la mirada rampelluda de la Sort. 

UNA BIRRA I PROU NO FA MAL

Fa un any i mig vaig tancar aquest bloc. Vaig fer-ho perquè els blocs són un anacronisme, i el real game avui es juga a les altres xarxes. Vaig tancar el Tardes de birres, us deia, amb la intenció d’estudiar la mecànica de Twitter, la seva lògica intrínseca, i fins i tot vaig obrir un compte a Instagram (!?). Tot plegat va ser error molt gros.

Per mi Twitter és i seguirà essent un enigma. És cert que mai no he sigut un usuari gaire actiu, però segueixo uns quants grups –literaris i de xorrades en general- i si bé en molts casos he descobert el biaix o alguna pauta de funcionament, no he sigut capaç d’entrar en el joc, i si ho he fet m'ha passat el mateix que quan era petit i jugava a futbol al pati: ho feia tan malament que ningú no em volia al seu equip.

Després hi ha el tema de la mala llet. És flipant com està la penya, allà dins. Algú em va dir que Twitter no era un debat, sinó un partit de futbol, d’aquells on  la gent mig pitof anima al seu equip i  insulta als altres, i si poden els hi tiren coses i tot. Jo mateix m’havia barallat per qüestions polítiques, però ara no penso fer veure que el bàndol que un dia vaig escollir no ha sigut el bàndol perdedor. Suposo que encara sóc independentista, i ho seguiré essent perquè sóc un sentimental, però tal i com estan les coses no trobo que tingui cap sentit enfadar-se. 

En definitiva, m’he cansat dels llacistes, de totes les variants dels espanyolistes, dels que fan veure que són federalistes, dels graciosets, dels rabiosos, dels que hi van només a promocionar-se, dels vegans, dels carnívors, de les feministes, dels cunyats, dels homes grans que no volen deixar pas al jovent i del jovent que es pensa que el món els hi deu alguna cosa perquè els hem educat en un entorn lliure de frustracions. M’he cansat dels puristes de la llengua i dels qui la maltracten, i encara més dels qui la volen destruir. Estic avorrit dels policies de balcó i dels irresponsables, dels mestretites, dels reis i les reines del drama, dels condescendents, i en general de gairebé tot. En definitiva, no és el meu lloc, i si bé no tancaré el compte, limitaré encara més les meves aportacions, i sobretot el faré servir per penjar les entrades del bloc, que és l’únic lloc on em sento còmode, encara que només em llegeixin quatre amics amb més preocupació que interès.

El Facebook no l’he abandonat, potser és l’única xarxa que entenc una mica. En canvi, el tema d’Instagram ha sigut tragicòmic. No sóc una d’aquelles persones que es miren al mirall i s’agraden, més aviat al contrari, tendeixo a odiar-me. I malgrat que quan era jove sí que era una mica tarambana,  ara  tinc una vida insubstancial que no crec que pugui interessar a ningú. De debò voleu saber què esmorzo? O veure’m fent flexions mentre esbufego?

Em quedaré aquí, encara que parli per les parets. Seré el monjo que escriu quan és negra nit a la solitud de la seva cartoixa, perduda en un bosc alemany. Un dels samurais de Saigo Takamori, que van llançar-se contra els seus rivals armats només amb katanes, sabent que els farcirien de plom amb metralletes de darrera generació. Sóc el darrer duelista que va a matar-se amb algú a trenc d’alba, i a sobre amb espasa en comptes de pistola. Sóc el tio que encara passa més estona llegint que no pas veient sèries,  el que enyora una joventut que al capdavall no va ser gran cosa. Un dels que encara escriuen català, i el més important, que llegeix altres autors que també escriuen en català (heu  pensat què passaria si tots els escriptors compréssim llibres de camarades? La indústria editorial reviscolaria de cop).  Un dels músics que tocaven mentre el titànic s’enfonsava, i que cada vegada que veia passar un cambrer que fugia per salvar la vida, li demanava un còctel. Sóc aquell barber alguerès que l’any passat va venir al meu poble i a la meva escola, i que va explicar-nos que és el darrer paio que canta català en aquella illa, i que quan ell mori ja no ho farà ningú, però  que és important que algú ho faci per recordar que el fet català –malgrat el que diguin els seus enemics- un dia va ser real, i fins i tot va existir més enllà de Catalunya.

He trigat un any i mig, però al final ho he entès. No es tracta d’escriure perquè et riguin les gràcies mil persones, o t’aplaudeixin perquè critiques als polítics que ells també odien.  Hem d'escriure per demostrar que un dia vam ser aquí, com el barber alguerès, i per resistir una dècada més, o potser dues. Amb moltíssima sort serem capaços de lligar un parell de bons paràgrafs, i després fer el que deia Pla: anar a casa, fotre’s una sopa o una truita, i no envejar res a ningú.  Una cosa més fàcil de dir que no pas de fer. No trobeu?

En fi, si ho voleu, ens anirem veient per aquí.  No espereu gaire constància, però hi seré. Tornar a casa sempre fa il·lusió .