TOT VA A RATXES

Ara estic en una de bona. Cal aprofitar-la.

VAGA

Tothom sap que els sindicats no li tenen gaire estima a l'escola concertada. Anys enrere érem d'excursió a Barcelona amb els nanos i vam trobar un carrer tallat. Hi havia una manifestació de sindicalistes contra no sé quina llei que - segons ells- beneficiava a l'escola concertada. Vaig baixar de l'autocar i em vaig dirigir a un dels sindicalistes. El meu pla era fer-li creure que érem d'un col·legi públic i que, si no ens deixaven passar, arribaríem tard a l'escola, amb el daltabaix que això comportaria. Confiava en la solidaritat sindical. Doncs bé: l'home en qüestió era el sindicalista perfecte: barba grisa, gorra vermella, bandera i una d'aquelles jaquetes amb cremallera que tant els agraden. Fins que no vaig ser-hi just al davant no em vaig adonar que l'home estava completament borratxo. Borratxo de caure al terra. Vaig començar a explicar-li que érem una escola pública - no parava de remarcar la paraula "pública"- i que no podíem arribar tard. L'home em va mirall amb ulls vidriosos, em va assenyalar i, sense més ni més, em va dir:

- Tú eres un hijo de puta.

Em vaig quedar parat. Ell, també. Com havia de reaccionar? Havia descobert el meu secret? Dalt de l'autobús, tots els nens i nenes ens miraven, expectants. Per sort va arribar un company seu  que anava una mica més serè. Vaig explicar-li la situació i ell de seguida se'n va fer càrrec. Va apartar al borratxo i va manar als seus companys que ens deixessin passar, i així va ser com vam arribar a l'escola a l'hora que tocava.

Fa poc alguns mestres de l'escola concertada vam rebre un email. Era de no sé quin sindicat, o bé de companys de l'escola pública que ens el reenviaven. Grosso modo, el correu deia que la reforma perjudicava a tothom i que tots havíem d'estar units. "Companys i companyes" ens deien els sindicalistes. Sembla ser que ara, quan fem falta, guanyem l'estatus de companys i companyes. Això està molt bé. Però la gran pregunta que em faig és: què érem fins ara?

ELS FAK EH I LA CAIXA DE JOIES (I NO US MOLESTO MÉS)

Fa deu anys, en una petita illa de la República de Kuntui, el Doctor Maldoux va descobrir la tribu dels Fak Eh. Eren dues-centes persones que parlaven una llegua estranya i dormien en coves. Eren molt semblants als homes prehistòrics i només menjaven allò que la Natura els donava. Tots els diaris, revistes i televisions del món s'hi van fixar. Els científics en van fer pel·lícules. Tothom en parlava però ningú els podia visitar, només un petit grup de periodistes i professors.Al cap de poc temps els Fak Eh van deixar de ser notícia, la moda va passar i la gent els va oblidar ràpidament. Tothom menys en Remy Strau, un investigador de la Universitat de Barcelona, que deu anys més tard va viatjar a la República de Kuntui amb una sola cosa al cap: descobrir què havia passat amb els Fak Eh, on eren i per què havien desaparegut de cop.

Què tenen en comú un executiu divorciat, un adolescent tímid, un vell solitari i una infermera que fa el torn de nit? Que a tots quatre els agrada passejar els seus gossos. Una tarda de finals d’estiu troben una caixa enterrada al bosc per on passegen cada dia. Quan l’obren, descobreixen que hi ha joies antigues i molt valuoses. Llavors comencen els dubtes. De qui és la caixa? Per què és allà? I el més important: què han de fer amb les joies? Repartir-se-les,portar-les a la policia? El que no saben és que arrere d’aquella caixa hi ha un secret ben amagat. Una tarda de passeig es converteix en una aventura estranya, perillosa i plena de sorpreses

Perdoneu per les fotos. Són molt cutres (les he fet jo amb la meva càmera cutre i amb la meva tècnica encara més cutre) però per Internet no n'he trobat cap del tamany adequat. Els llibrets ja són a la venta. Es poden trobar a la xarxa (per exemple.: http://www.arcdebera.com/novetats.asp ) o a les llibreries. Us recomano  La Llibreteria, de Girona, al final del Carrer Migdia. Per acabar-la de millorar al costat hi han fet una cafeteria i al Gàrum, un restaurant mexicà que hi ha una mica més amunt, han canviat la carta. Deixeu-vos-hi caure i deixeu-vos assessorar per en Felip, l'home que hi entén més de llibres de Girona i província. I quan hagueu acabat, al Gàrum a fer un gelat de cogombre amb ginebra. Un vespre perfecte.

CICLISTES I PEATONS

Avui anava per una carretera rural i, en un revolt, un ciclista ha envait el meu carril. Quan em refereixo a que ha envait el meu carril no vull dir que ha entrat un pam o dos: el paio  circulava, literalment, en direcció contrària. He estat prou ràpid de reflexes -ell també- i he pogut esquivar-lo. Més tard, ja en una carretera normal, he trobat al mateix ciclista conduint sense mans. Estava posant-se o traient-se una gorra, jo que sé, i la bicicleta feia tentines a dreta i a esquerra. He estat a punt de treure el cap per la finestra i preguntar-li si tenia ganes de que l'atropellessin però al final ho he deixat estar.
Arribo a Girona i un adolescent - d'aquells que van pel món escoltant música i fent cara de fàstic- ha creuat un carrer per on més li ha convingut. De nou, frenada brusca. De nou, un cop de sort: ni l'he atropellat ni ningú m'ha  picat a mi amb el cotxe. He pensat que tenia un mal dia i que el més convenient seria anar a peu, de manera que he aparcat (no sense problemes, és clar: Girona estava impossible). Ja a la vorera, a Emili Grahit, un paio amb bicicleta quasi m'embesteix. Una noia que passava per allí no ha estat tan afortunada i la bicicleta l'ha tocat i li ha fet un tall a la mà. El ciclista ni tan sols ha parat a veure si estava bé.
Entenc que vianants i ciclistes són els elements més fràgils del sistema. També entenc que a vegades se'ls deixa de banda i que puguin arribar a sentir-se molestos. Però cada vegada que a la televisió hi surt un ciclista indignat o un representant de no sé quina associació despotricant contra una normativa que teòricament a ells els perjudica penso: "D'acord, tens raó. Però i els conductors? Qui ens protegeix dels ciclistes irresponsables i dels vianants que creuen per on els hi dóna la gana?

LOST (17 i 18)

Avís: si t'agrada Lost i  no has vist els darrers capítols deixa de llegir a partir d'aquí.

Ahir vaig veure els episodis 17 i 18. Encara no he decidit si estic satisfet o no, espero que escriure m'ajudi a aclarir-me. Des d'un punt de vista purament emotiu és un bon final, una autèntica catarsis. Hi ha moments  molt intensos, i això és difícil d'aconseguir. La sèrie té un final obert, però queda indiscutiblemente tancada, com a mínim en aquest aspecte.

Des d'un punt de vista argumental és un (molt) mal final. No pas pel final en sí, sinó per les mil incògnites que els guionistes no han resolt. Passa una mica com amb la novel·la "Fin", de David Monteagudo:  un llibre que t'atrapa fins a les tres de la matinada i que quan te n'adones ja l'has acabat i estàs fent cara de tonto i preguntant-te què coi ha passat.
La majoria ens vam enganxar a Lost pels enigmes que els guionistes hàbilment anaven col·locant. Mica en mica n'apareixen de nous i l'embolic es feia monumental. Nosaltres ens tornavem més addictes perquè els misteris ens inquieten i volem saber-ne les respostes. I aquí rau el quid de la qüestió: els guionistes ens han mantingut durant anys davant la pantalla amb la promesa de que tindríem respotes i al final no n'hem obtingut quasi cap. Algú pot dir: "Bé, ells en realitat mai van dir que desvetallarien res" i aquest algú tindria raó, però demostraria que desconeix el pacte implícit creador/consumidor, pel qual si el primer planteja un misteri i l'altre accepta el pacte  de llegir-lo/veure'l, al final s'ha de veure recompensat obtenint la resposta. Tot el que surti d'aquí és fer trampes.
Tret dels gafapasta tots estem desconcertats. Ells rai, que tenen teories i respostes per tot. Teories i respostes que ni tan sols els mateixos autors no haurien imaginat mai. Avui al Diari de Girona un columnista es preguntava des de quan totes les preguntes han de tenir resposta. Fàcil, home: des de que se signa                  -simbòlicament- el pacte entre el creador i el consumidor. Fer mil preguntes i donar només cent respostes és poc noble i trampós. Com a mínim en això els freaks, amb la seva atenció obsessiva pel detall, són  sincers.

JA TINC ELS LLIBRES

Aquesta setmana m'han arribat els exemplars de les novel·letes. S'ho han currat i l'edició està feta amb molta cura. Espero que la distribució i les ventes també vagin molt bé. Properament penjaré fotos de les portades i faré un copy paste de les contraportades amb el corresponent resum.

Els Fak Eh està basada en una història real que vaig aprendre quan estudiava Antropologia Humana. Una tribu apareix de cop, està al punt de mira de tots els mitjans de comunicació del món i desapareix amb la mateixa velocitat. L'altra, La Caixa de Joies, és una història d'intriga i traïcions ambientada en un barri xunguillo.

He publicat contes a una dotzena llarga de volums recopilatoris amb d'altres autors, a banda de revistes i algun encàrrec, però aquestes són les primeres novel·les que m'han publicat. És un començament. Com ja vaig dir, no van destinades a un lector asídu, sinó a gent que està aprenent català. Fins ara només podien llegir en Teo va a la platja o les aventures del Capità Calçotets (amb tots els meus respectes cap a en Teo i cap al Capità Calçotetes). Amb la col·lecció Veus -on hi ha els dos volums entre d'altres - tindran una opció especialment pensada i adaptada per a ells.

Tinc un altre projecte en marxa, un que potser és massa ambiciós. Com a tal, serà molt més difícil que em surti bé. De moment només em queda posar-m'hi de valent. Però no pas avui: som diumenge i tinc un capítol de Lost per veure.

BLADE RUNNER

Ho admeto: tinc un problema amb aquesta pel·lícula. He intentat veure-la tres o quatre vegades i totes tres o quatre vegades m'hi he adormit. Com a freak que sóc me'n sento avergonyit. No sé què em passa: simplement, no ho aconsegueixo.
És cert que sempre que m'hi poso és en circumstàncies adverses (son endarrerida o després d'una nit de festa). Començo a veure-la pensant "Aquesta vegada sí. Aquesta vegada ho aconseguiràs". Intento fixar-me en la ciutat, en la pluja, en cada detall, però inevitablement, al cap de mitja hora, m'adormo. Sempre m'adormo.
Com tothom sap, Blade Runner té un dels finals més poètics i memorables de la història del cine. Com qualsevol freak me'l sabia de memòria, però era frustrant no arribar a veure'l. Sé de més casos: gent que els hi encantaria veure la pel·lícula però que se senten superats per les circumstàncies (i la son). Segurament ells tampoc han vist mai el final. Gràcies al YouTube he sentit, per primera vegada, com el replicant pronuncia tot allò dels rajos C i de les llàgrimes sota la pluja. Ara em sento com si hagués vist la pel·lícula. Per tots aquells qui us passi el mateix, aquí el teniu.