LA BELLESA I LA CREDIBILITAT

Hi ha una teoria que diu que la gent guapa té molta més credibilitat que no pas la gent lletja. Fins i tot s'ha ideat un experiment per demostrar-ho: poseu un grup de peatons en un pas de zebra amb un semàfor en vermell. No hi ha d'haver cotxes, de manera que s'ha de poder creuar sense perill. El primer en creuar serà un home poc atractiu. En teoria poca gent - o ningú- no el seguirà. A continuació creuarà un home més guapo. La gent, en veure'l, tendiran a imitar-lo sense pensar-s'hi gaire. És a dir: quan el lleig travessi la carretera ningú més no ho farà. Quan ho faci l'atractiu, tothom el seguirà. Segons els creadors d'aquest experiment -ignoro si mai s'ha dut a la pràctica- els humans tendim a pensar que allò que per fora és bonic també ho serà per dintre. És una associació d'idees molt simple però segurament és encertada.

El sindicat de controladors aeris deu conèixer aquests estudis i per això ha escollit un bon portaveu: César Cabo. El tio és insultantment atractiu, i quan el sents parlar -amb un punt d'humiltat i de penediment- fins i tot et sents temptat a donar la raó als controladors que, el cap de setmana passat, van posar de genolls a tot un país. Els malpensats -i malpensades- entendran ara perquè molts presentadors i presentadores són de tan bon veure:  és perquè tenen més credibilitat que no pas els lletjos.

EL SUPERMERCAT

Prop de casa hi ha un supermercat petit. Ara en queden  pocs, però anys enrere el poble n'era ple. Normalment els feien als baixos dels escassos blocs de pisos que hi havia aleshores. Comparant-los amb les botigues de tota la vida - aquelles que venien arengades, grana seca i tenien cintes atrapamosques penjades del sostre- els supermercats eren el non plus ultra de la modernitat. Per això hi anàvem a comprar berenar, normalment Bonys, Tigretons i Panteras Rosa. Per beure, batuts i Coca-coles.

La gran majoria d'aquests locals no han aguantat l'embestida dels Mercadona. MaxiDia i companyia: a la gent li surt més a compte agafar el cotxe i desplaçar-se. En part ho entenc perquè jo també ho faig. Però al Mercadona mai hi trobarem coses tan fantàstiques com les que hi ha en aquests petits supermercats: enciams i tomàquets de l'hort d'un veí, revistes del cor, llaminadures a granel i calendaris del pagès. Quan aquests llocs tanquin desapareixerà una cosa que no podrà ser substituïda.

MAGMA

Si algú es pensa que una tarda a l'Spa del Magma és una experiència relaxant que s'ho tregui del cap. Els disgutos comencen només d'arribar: cues quilomètriques que només pots esquivar amb una entrada comprada prèviament al Servicaixa.

Ahir a la tarda vam anar-hi i el primer que vam veure va ser un paio amb rastes, que mirava a totes bandes bocabadat, i deia:

- Quanta penya! Em pensava que tothom era a Vic! - em fascina la tendència que tenim les persones a parlar de "gent" com si fos una cosa estranya, completamenta aliena a nosaltres.

Un cop aconsegueixes entrar pots moure't lliuremente per les instal·lacions. Hi ha una gran piscina d'aigua calenta amb sortidors i xorros d'aigua a molta pressió. Si tens la sort de trobar-ne un de lliure pots fer un favor a la teva esquena. També hi ha una mena de cadires mig submergides, però hi ha cua per agafar-les, i un cop hi seus t'adones que la gent et mira amb desig i enveja, i al final decideixes aixecar-te, fotre el camp i deixar buida la punyetera cadira.

També hi ha una zona anomenada Culte al Cos - per bé que, fent un cop d'ull al personal, s'hauria de dir Odi al Cos-, dotada de tres saunes amb diferent grau de calor i humitat i una sala amb sofàs tèrmics. Dita sala s'anomena "Lloc de Relax". Si la gent no parlés a crits i si els sofàs no tinguessin basses d'aigua tèbia provinent dels banyadors dels antics ocupants segurament seria un bon lloc per fer una migdiada. Malgrat tot, les saunes sí que són una bona experiència.

El que no deixa tan bon gust de boca és l'actitud de la gent: graciosets que es dutxen  amb aigua freda  i es posen a xisclar per cridar l'atenció. Nens que es diuen Aaron corrent per tot arreu. Homes estranys passejant-se amb enormes cadenes daurades. Paios amb panxa-birra que creuen que una tarda al Magma compensa tota una vida dedicada a devorar cacauets i beure litres de cervesa.  

Finalment, el Magma també té un costat pedagògic: si algú dubta de fer-se un tatuatge que vagi a l'Spa primer. Allà podrà fer-se una idea de com els estralls del temps i del sedentarisme converteixen un tatuatge, que un dia va ser bonic i elaborat, en un gargot destenyit.

LA PRESENTACIÓ DE CASSÀ

El dijous passat en Josep Ma Riera (editor), en Lluís Freixes (escriptor) i jo vam fer la segona presentació de Manual de Supervivència. Va anar molt i bé i des d'aquí vull agrair-ho a tothom, des d'en Josep Ma. i en Lluís fins a la gent que vàreu poder venir. I també, és clar, als qui no vàreu poder.

DESPEGA COM PUGUIS

Una llegenda urbana diu que la feina de controlador aeri és una de les que estan més ben pagades. Desconec el grau el de credibilitat d'aquest rumor, però m'inclino a pensar que és autèntic. Al capdavall ningú ha dit mai que la feina de corredor de borsa és una de les menys estressants, ni que treballar en un escorxador sigui un curro agradable. En aquestes coses la gent sol tenir raó.

Doncs bé: els controladors aeris han decidit - en plena època de crisis i amb mig país a l'atur- que les seves condicions laborals són deplorables. Per protestar han organtizat una vaga salvatge -altrament dita xantatge- que ha tirat enlaire el pont a milers i milers de persones. Gent que duia temps esperant aquests dies, i que segurament han hagut d'estalviar molt per a poder organitzar les vacances. Com sempre, els sindicats diuen que és culpa del Govern, per no haver-se volgut asseure a negociar (o alguna cosa per l'estil). Representants d'AENA han dit que no presentar-se al lloc de treball és una falta greu, i que segurament hi haurà represalies. Els que aquest pont no ens movem de casa ens ho mirem amb estupor, i ens preguntem quines seran aquestes represalies. En cas de que n'hi hagin, és clar. Tenint en compte que els controladors són una mena de funcionaris, el més segur és que es limitin a renyar-los i, en el pitjor dels casos, a obrir-los un expedient, que és una cosa lletja però que a l'hora de la veritat no implica absolutament res.

Des d'aquí proposo una solució, que no sigui dit: que AENA envii metges a casa dels controladors i que els hi faci un examen mèdic. Qui no el passi, al carrer i que deixi el lloc a algú amb ganes de treballar. Que no está el horno pa bollos.

DRET A RÈPLICA

Cadascú pot dir la seva: aquesta és la grandesa d'Internet i, alhora, el seu Costat Fosc. Avui el Diari de Girona ha tingut l'amabilitat de publicar aquest article (des d'aquí els ho agraeixo) : http://www.diaridegirona.cat/cultura/2010/12/02/manual-supervivencia-al-complicat-segle-xxi/449907.html  . Un lector matiner de seguida ha dit que he copiat el currículum de Chuck Pallahniuk, demostrant que sap molt poc de l'escriptor americà, i encara menys de mi mateix. Em consta que alguns dels meus amics que, anys enrere, es guanyaven la vida de formes peculiars llegeixen aquest blog. Són gent amb noms i cognoms. Però això a Internet no compta. Internet és el lloc on tothom pot opinar (sempre de forma anònima, és clar) sense sentir la necessitat de demostrar res. Opinar per opinar, sense ni tan sols fullejar la novel·la. Em deprimeix que hi hagi gent així, i em pregunto si ells són feliços carregant-se la feina dels demés. O potser a ells també els hi deprimeix fer-ho, qui sap.

En la mateixa resposta el comentarista diu que hi ha un llibre que titulat "Emergency", de Neil Strauss. Un llibre l'existència del qual desconeixia del tot (en realitat fins avui tampoc no sabia qui era Neil Strauss) Segons l'intrèpid comentarista, Manual de Supervivència estaria inspirat en aquest llibre. De nou, demostra que ni tansols ha fullejat la primera pàgina. He fet una cerca al Google i he descobert aquest extracte d'Emergency:
"Es el estremecedor y aterrador viaje de Strauss por un país que ha perdido su sentido de la seguridad, en el que un hombre se prepara con las herramientas necesarias para salvarse a sí mismo y a sus seres queridos de un futuro incierto. Su meta es trasladarse a otro país y en el proceso, aprende a vivir en la naturaleza salvaje, y se reinventa a sí mismo como un desafío gubernamental: un superviviente capaz de manejar pistolas, pilotar aviones y abrir cerraduras con ganzúas."

En fi, que s'assemblen com un ou a una castanya.

AMB PLASTIDECORS ÉS MÉS FÀCIL

Una vegada els Reis d'Orient em van dur una caixa de colors de fusta. A la meva classe gairebé tothom tenia Plastidecors, i jo mirava aquell gran estoig metàl·lic amb certa recança. Vam tornar de vacances i la senyoreta ens va fer pintar un dibuix. "Ara és l'hora de la veritat" vaig pensar. "Ara demostraré a tothom que els meus colors de fusta són millors que els Plastidecors. Seré el primer a fer-ho".

No ho vaig aconseguir. Amb els colors de fusta es veien massa els traços, i era difícil no deixar espais en blanc. Les puntes es trencaven fàcilment i no podies apretar gaire perquè estripaves el paper. Pintar amb allò requeria una paciència que jo no tenia: era dur i dificultós.

El dibuix va acabar essent un nyap, i recordo perfectament la sensació de fracàs i de buidor. Aquella caixa metàl·lica (amb el dibuix d'un paisatge suís a la tapa) era fantàstica, però jo no sabia fer-la servir. Era com utilitzar un portaavions per a pescar sardines.

Aquell mes de gener de fa tants anys vaig aprendre una lliçó: pintar amb Plastidecors, encara que sigui més infantil, és més fàcil que fer-ho amb pintures de fusta.