ELS BORRATXOS DE LA PISCINA

Hem passat un parell de dies a l'apartament que els meus oncles tenen a Platja d'Aro. Aquesta nit, cap a les cinc, m'han despertat dos borratxos que es banyaven a la piscina comunitària. Amb ells hi anaven quatre noies. Després de molt fer-se pregar elles també han saltat a l'aigua, i vinga a riure i a esquitxar-se. Durant tota aquesta estona no he pogut dormir. Cap veí ha fotut un crit i jo, com que era un convidat, m'he estimat més callar. La broma ha durat una hora llarga i, més o menys a les sis, les noies han marxat. Els dos nanos s'han assegut en un banc de ciment, l'un al costat de l'altre. Ja no reien ni cridaven. Completamenta abatuts. És el que passa quan la música s'acaba, xavals: que et quedes sol, i et pots sentir afortunat si al teu costat hi ha un col·lega que també s'hi ha quedat. Per un moment m'han fet una mica de pena però després he pensat que, per culpa seva, estava despert. I aleshores m'he dit: "Foteu-vos".

COMPTE!

Diuen que t'adones que et fas gran quan ja no aguantes les ressaques. Quan al gimnàs no rendeixes, o quan treus el fetge per la boca després de córrer dos quilòmetres. Diuen que en prens consciència  quan t'estimes més dormir en un llit que no pas en un sofà, quan dius "no" a l'última copa o quan prefereixes mirar una sèrie que sortir a tancar discoteques. D'altres creuen que és quan deixes de llegir còmics o quan canvïes de gustos musicals. Tot això només és circumstancial, no en feu ni cas. No us deixeu enredar.Voleu saber quan descobreixes que et fas vell? Et fas vell quan ets incapaç de superar la primera fase d'un videojoc. Fa una setmana que estic encallat al final del primer món de Super Mario Galaxy, i no puc matar al dolent que hi ha al final, un drac gegant. Això és fer-se vell. I sí, és molt dolorós.

S'ACABEN LES PARAULES?

Tots els qui heu llegit Estudi en Escarlata sabeu que Sherlock Holmes estava convençut de que la memòria té una capacitat determinada, com un disc dur de poques gigues. Quan arriba al límit de la seva capacitat no et permet recordar res més o, si ho fas, oblides alguna cosa a canvi. En un moment donat el dr. Watson li diu que la Terra gira al voltant del Sol i en Sherlock s'enfada: per a ell aquesta  informació és inútil i haurà d'esforçar-se a oblidar-la per poder emmagatzemar dades més profitoses.
Fa pocs dies una persona va dir-me que tenia ganes de llegir les coses que -teòricament- escriuré en el futur. Va ser un afalac, lògicament, però alhora un llast horrible: seré capaç d'escriure res d'aquí a una setmana?
Una part de mi pensa de manera semblant a com ho feia en Sherlock Holmes: tinc una capacitat limitada de dir coses, d'escriure contes, posts, novel·les, el que sigui. Les idees no es regeneren de forma infinita, com l'aigua d'una font de les muntanyes, sinó que un dia se m'acabaran. Crec que arribarà un punt en què jo -jo i tothom- haurem dit tot el que havíem de dir. Els llestos veuen venir aquest moment i es retiren amb dignitat. Els que no... bé, tots sabem d'algun autor que més li valdria haver plegat fa anys.
Em vaig sentir afalagat l'altre dia, però alhora em vaig recordar de Sherlock Holmes i de les seves teories sobre la ment humana. Tant de bo s'equivoqui.

INQUEBRANTABLE

No sóc d'aquelles persones que persegueixen la puresa de la llengua. No em passo el dia buscant errors en la utilització dels pronoms febles (bàsicament, perquè jo tampoc els entenc) ni aviso a la gent de que comet barbarismes quan parla. Generalment els meus texts estan farcits d'errors sintàctics, lèxics i ortogràfics, i els pobres correctors deuen tenir feina, amb mi. Crec que la llengua ha d'evolucionar i no ha de ser una cosa rígida, difícil i antipàtica. Però tot té els seus límits.
Fa dos dies una presentadora del Telenotícies de TV3 va fer servir la paraula "inquebrantable". Les orelles van començara  fer-me mal. Era una paraula catalana? Per força havia de ser-ho, si la feien servir els del TN.  Se suposa que tot el que diuen ha passat el filtre de correctors lingüístics. Doncs bé, resulta que no. Les meves fonts habituals (el traductor del Google i el diccionari D62) indiquen que el verb "quebrantar" no existeix en català.
Els presentadors del TN deuen ser periodistes força ben pagats -amb diners públics, per cert- i, se suposa, amb uns estudis mínims. Suposo que la majoria d'ells han acabat la carrera de periodisme -tot i que, veient el que hi ha, a vegades en dubto-. També estan assessorats per filòlegs. Com se'ls pot escapar, doncs, una errada que faria que molts dels meus alumnes de quart de Primària arrufessin el nas?

LES NOVES ESTRELLES

Abans hi havia els cantants de rock i els artistes de cine. S'emborratxaven, destrossaven habitacions d'hotel i tenien embolics entre ells.Van ser una mena de model o referència per a moltes generacions. Un dia, però, algú (em sembla que era l'Andy Warhol) va dir que en el futur tothom tindria dret a quinze minuts de fama. Seguint amb aquest raonament, els famosos no existirien perquè tothom ho seria en algun moment de la seva vida. En part tenia raó: quanta gent s'ha donat a conèixer gràcies a Internet o a programes de televisió? El Youtube és una fàbrica de celebritats freaks, igual que l'APM.
Però el nou segle -i els darrers anys de l'anterior- ens ha portat els nous famosos. Ja no són actors ni músics, sinó personatges que destaquen en la seva feina i que es converteixen en autèntiques celebritats. El millor exemple és el dels cuiners estrella. No ens oblidem dels arquitectes de moda, perruquers, estilites, cirugians plàstics, vividors, fills i filles de famosos i la darrera tendència, sorgida gràcies a l'èxit de House, els metges estrella. Fins i tot hi ha alguns escriptors estrella. Aviat tindrem mestresses de casa celebrities, carnissers amb clubs de fans i peixateres que ompliran les portades de les revistes del cor. I, no ens n'oblidem, professors i professores que tindran la seva pròpia estrella al Hollywood Boulevard.

NESPRESSO

No m'agrada anar a les botigues Nespresso a comprar càpsules. Fins fa poc les demanava per Internet però ara, amb la botiga de Girona, he decidit estalviar-me les despeses d'enviament. Comprar en aquests llocs és una experìencia angoixant: a l'entrada ja hi trobes una persona que et saluda amb entusiasme excessiu, com si fossis un amic a qui fa temps que no veu. D'altres ho fan amb reverència, com si fos la recepció d'un cap d'estat.
Esperes el teu torn i, quan et toca, una dependenta et saluda amb pompositat i pregunta:
- Quin tipus de cafè vol? Afruitat? Amb espècies d'Orient? O una varietat sud americana? Brasilera, per exemple.
Tu, que només vols cafè, dius:
- No ho sé. Cafè normal i ja està.
Aleshores el dependent o dependenta et mira amb compassió, com ho fan als restaurants quan demostres que no tens ni idea del vi que has de demanar.
- Vostè vol Cafè Ristreto - alguns fins i tot s'esforcen a imitar l'accent italià.
Tu dius que sí, esperant que el Ristreto sigui cafè normal, i en demanes cinc o sis paquets. Després et pregunten:
- Vol un cafè? Li agradaria prendre alguna cosa a la sala VIP?
La sala VIP és un racó de la botiga amb taules i tamborets, tot envoltat pretenciosament amb un corda de vellut vermell. Hi ha un paio a l'entrada que enretira la corda cada vegada que algú entra o surt. La sala VIP és plena de gent amb xandall i samarreta tires, xancletes  i pantalons pirata. A l'hivern duen xandalls blancs i gorres a joc. Se'ls veu encantats de la vida de que se'ls tracti amb tanta deferència i educació.
Les botigues Nespresso ofereixen un producte destinat a tots els públics com si t'estiguessin venent una joia exclusiva. Venen càpsules de Ristreto i sembla que siguin diamants del Tiffany's. Aquesta és, segurament, la clau del seu èxit.

SETÈ CEL

Fa mesos vaig saber que Manual de Supervivència havia estat preseleccionat per optar al premi Setè Cel, que cada any organitzen l'ajuntament de Salt i la xarxa de biblioteques públiques. Doncs bé, fa pocs dies vaig saber que estic entre els cinc finalistes. El meu sensei Vicenç Pagès va guanyar aquest premi l'any passat, i en Miquel Pairolí, que al cel sigui, fa dos anys. També la Teresa Roig i en Jaume Cabré. Aquest any hi ha en Jordi Puntí i en Lluís Muntada. Enmig d'aquesta gent em sento com es devia sentir en Rocky Balboa a la primera pel·lícula, quan només era un boxejador de tercera i un pinxo del port (més o menys com jo) i li donen l'oportunitat de lluitar contra l'Apol·lo Creed. El divendres que ve serà el dia del gran combat.
De d'aquí vull donar les gràcies a la gent que em va preseleccionar i a tothom qui em va votar. Tal com va dir en Rocky Balboa (més o menys): "És un honor haver boxejat amb l'Apollo Creed. Li vull donar les gràcies". Doncs el mateix dic jo: ser-hi ja és un honor.
Aquí  hi surten totes les obres finalistes.