GREATEST HITS REMASTERITZATS: EL NEN QUE RESSUSCITAVA PAPALLONES

Molts de vosaltres ja fa temps que us heu adonat que això dels Greatest Hits remasteritzats és una excusa barata per no escriure posts nous. La veritat, teniu raó. Però d'altra banda em sap greu que els nous lectors del blog es quedin sense llegir les entrades que, per un motiu o altre, han tingut més visites. La que ve a continuació va ser una de les més vistes, en contra de qualsevol expectativa per part meva. Misteris dels blogs. Som-hi:

Érem de colònies amb la mainada de l'escola i, una tarda, un nano va trobar un exemplar de paó de nit, aquelles papallones grosses i una mica tètriques amb dibuixos a les ales. 

La bestiola no es movia i es va deixar agafar, semblava morta. Ben aviat un munt de nens i nenes es van concentrar al seu voltant, com passa sempre que algú troba un insecte mort o malferit. Els intents de reviure-la van ser inútils, i ben aviat vam concloure que no hi havia res a fer. Aleshores va arribar un nen d'una altra escola (a la casa de colònies on estàvem hi havia nens de diferents col·legis). Va demanar-nos la papallona i li vam donar. Va examinar-la i va explicar-nos que tenia un poder especial: podia curar qualsevol bèstia.

- Sóc una mena de veterinari - deia.
Va posar-se la papallona al palmell de la mà i va tocar-la amb molta cura, sense que l'animal reaccionés.
- He de descobrir quin problema té. Així sabré què li he de fer i la podré curar.
Alguna cosa -probablement un alumne que es portava malament- va cridar la meva atenció, de manera que durant uns quants segons vaig apartar la vista d'aquell nano. Quan vaig tornar a mirar, la papallona ja volava.
- L'has aconseguit curar? - vaig preguntar jo amb els ulls com pilotes de tennis.
- Clar. Ja us ho havia dit.

Aquell nen va somriure com si allò fos la cosa més natural del món. Al cap d'una estona vaig saber que la papallona havia revifat quan un nen de la meva classe, impacient perquè el miracle no es produïa, havia clavat una plantofada a la mà del nen dels poders, i la papallona havia sortit rebotida. Un cop a l'aire s'havia recuperat i havia alçat el vol.  Però tot això vaig saber-ho després. Vist de prop aquell nen tenia una aparença inquietant, com aquelles criatures misterioses que surten a les pel·lícules d'intriga o de terror i que fan tanta por.

- Com ho has fet? 
Ell va fer un somriure estrany, com si fos conscient de l'efecte que causava en les persones:
- Molt fàcil: fent-ho.

L'IMPRESENTABLE

Com cada matí de dissabte en Lluc i jo vàrem anar al supermercat. I, com fem sempre, ens vàrem deturar al bar que hi ha al davant del pàrquing. Un tallat per a mi i un croissant de xocolata per a tots dos. Vàrem esmorzar a peu dret, deu minuts com a màxim. Mentre buscava diners per pagar, en Lluc havia agafat un dels tamborets del bar i el feia servir de caminador. Feia un cert soroll, sí, però no pas més que els xiulets de l'escurabutxaques o les rialles dels escombriaries que esmorzaven dues taules més enllà. Esperava el canvi quan vaig sentir:

- Nen, para ja amb el puto tamboret.

Vaig girar-me i vaig veure que es tractava d'un home de cabell arrissat que seia en una taula molt a la vora de la barra. Potser sí que tenia raó i en Lluc estava fent una mica massa merder, de manera que vaig seguir-li la corrent.

- Sí, Lluc, va, no siguis pesat - vaig dir agafant al nen en braços.
- El nen no en té cap culpa, és el seu puto pare que no en té ni puta idea.

Aquí la cosa ja canviava. Una cosa és una expressió que contingui la paraula "puta" -a pagès som molt malparlats i aquest mot és dels més suaus que pots esperar sentir- i l'altra és que el to de les increpacions vagi pujant cada vegada. Al davant de l'home dels rissos hi havia una ampolla d'un vi rosat anònim i infaust, mig buida, i un got de carajillo finiquitat. No prou per entrompar-se peró, tenint en compte que eren les deu del matí, sí que era suficient per deixar anar la llengua i atorgar una mica de dutch courage. Vaig estar a punt de dir-li alguna cosa del tipus: "Tranquil, tio", o fins i tot "Vés a la merda". Però de seguida em vaig recordar d'una cosa: un dels problemes de viure a pagès és que et saps el rosari de misèries i desventures de la resta de vil·latans. El desgraciat en qüestió, me'n recordava, havia passat per situacions molt putes, de manera que per respecte a ell i al seu sofriment -que no pas per educació, ni per aquella ximpleria de "no et posis al seu nivell"- vaig estimar-me més callar.

Però, ai las!, la mala llet no desapareix tan fàcilment. Els cambrers del bar haurien pogut disculpar-se en nom del pobre home -no li facis cas, en el fons és un bon home, però avui deu tenir un mal dia/ha esmorzat amb massa vi-. Però no. Amics, ja m'hi heu vist prou, al vostre bar ronyós. I, aprofitant aquest blog que cada vegada m'estalvia més hores de teràpia, aprofito per dir-li al paio en qüestió -sé que mai de la vida em llegirà, però en fi...- que és un impresentable, i que tenir una mica de paciència amb una criatura d'un any i mig  i dir les coses amb més de educació no costa tant, cony.

ELS MODERNS (QUINA RÀBIA!)

Hi ha un tema sobre el que fins avui em resisitia a escriure: el cony de moderns. I no ho feia per un únic motiu: avui tothom es riu dels moderns, sobretot els propis moderns. No hi ha res més modern que riure's d'un hipster mentre tu mateix n'ets un.

En els vells temps, els heavies, hippies, grunges i companyia feien tot el que podien per ser identificats amb la seva tribu urbana concreta.Un metalero amb pantalons ajustats, samarreta de Manowar i grenyes cerveseres cridava al món: ei, tios, que sóc un heavy-que-te-cagues. Un hippy amb ulleres de John Lennon i roba ratada de color gos com fuig, també. En canvi els moderns fan el contrari. Passen bona part del seu temps fingint que no ho són, i rient-se dels seus camarades de modernor (les seves armes són: blogs moderns, comptes de Twitter, comentaris irònics al FB, fotos iròniques a l'Instagram, acudits moderns explicats a bars moderns mentre beuen gintònics estranys...). Malgrat ser una tribu urbana perfectament definida -fins i tot més que alguna de les clàssiques- ells asseguren no formar-ne part. Si t'hi pares a pensar, aquesta auto-negació diu molt poc a favor de la seva salut mental. Potser per això ens cauen tan malament.

O potser és perquè tenen més diners que nosaltres (tenir Iphoes, Ipads, Apples, comprar-se gadgets freaks, beure gintònics, viatjar i un llarg etcètera, no estan a l'abast del ciutadà normal, que té prou feina malvivint en aquesta vall de llàgrimes i angoixa). O perquè viuen a grans ciutats (abans podies ser membre de qualsevol altra tribu urbana al cul de món on vivies -de fet, l'esperit grunge, per exemple, lligava perfectament amb l'ambient rural- però per ser un modern com cal has de viure en una ciutat, i no pas en una qualsevol: res que estigui per sota de Barcelona). També ens fan ràbia perquè ells són els que tallen el bacallà en molts àmbits, i tot ho fan i ho desfan (per exemple, al món literari ara mateix hi ha un sector hipster que cada vegada té més influència, tot i que no estic segur de que arribin a llegir). Per no mencionar de les seves ridícules pretensions filosòfico-artístiques, com ara  parlar de filosofia a partir de superherois de Marvel o de DC -parlar d'Aristòtil a seques és massa mainstream i clar, ells són trencadors, ja se sap- o inundar el Facebook amb fotos del que estan fent a cada moment, alhora que col·leccionen dotzenes de "m'agrada" més falsos que Judes. Hi ha algú que de debò troba fantàsticament bé que un modernet estigui menjant sushi en un restaurant que lo peta mentre la resta devorem amanides del Mercadona ?

En fi, deixem-ho aquí. Ja he complert. He parlat dels moderns. Em sento descansat i, alhora, brut. M'havia promès a mi mateix que no ho faria, i he tornat a fallar-me. Un desastre. Algú em rebatrà utilitzant les meves pròpis paraules (no hi ha res més modern que riure's d'un modern) però jo sóc una de les poques excepcions que confirmen la regla. Que per això el blog és meu.

REALMENT, TOT ESTÀ CONNECTAT

Per entendre el post d'avui primer has de llegir això. Fixa't sobretot en el darrer comentari dels lectors.

Quan vaig llegir-ho, a finals de la setmana passada, vaig quedar parat. Grumantor existeix de debò. Originàriament no era un esperit protector dels gats, sinó una entita incerta nascuda de la cultura heavy més estripada d'aleshores, que ja sabeu que era molt d'inventar-se monstres (mireu, si no, a l'Eddie, mascota d'Iron Maiden):

El lector -i creador de Grumantor- també va escriure'm a la meva bústia de correu, explicant-me que aquell havia estat el nom d'una banda de música i el seu primer tatuatge. Però de seguida va afegir que ell no era el meu antagonista bruixot, i que no coneixia a la meva amiga universitària. Davant nostre es materializtava un nou misteri, profund i fosc com el cau del propi Grumantor: si el lligon no era ell, aleshores qui collons era?

De seguida ens vàrem posar a treballar: jo vaig passar-li tota la informació que tenia i ell va elaborar una llista amb els amics i coneguts d'aquella època, per veure qui reunia totes -o bona part- de les condicions. Per exemple, havia d'estudiar una carrera universitària determinada, o bé alguna que s'hi assemblés. Finalment em va dir un nom. No era el clàssic nom que passa desaparcebut, de manera que de seguida vaig posar-me en alerta. El meu amic també em va dir que, si la memoria no l'enganyava,  el noi en qüestió relacionava d'alguna manera Grumantor amb els gats (una creença clarament apòcrifa, ja que el seu creador mai havia establert aquesta relació, cosa que ens diu molt a favor de la tolerància dels heavies). En un moment del cap setmana dins del meu cap alguna cosa va fer click, i aleshores ho vaig veure al meu davant, lluminós com un matí d'estiu: sí, segur que era aquell nom. Era ell. Ja el teníem.

L'engima, doncs, ha estat feliçment resolt, dos anys després de la publicació del meu post i uns quinze anys després d'aquells fets. La seva resolució ens ha demostrat, una vegada més, que sí, que realment tot està connectat. Que el món és un mocador i, des de l'inici de l'era Internet, un de molt petit. Feu bodat perquè, al final, se sap tot.

EL SOPAR DELS PEDANTS

El cap de setmana passat els germans Roca van preparar un sopar batejat el Somni, que havia de combinar gastronomia, música i imatges al voltant de la carnalitat, la mort i la glòria (?!).  Van convidar a uns quants paios i després del sopar se'ls hi va demanar l'opinió. Vegem-ne alguna:

Miquel Barceló: "Aquesta experiència era un risc; hem anat molt lluny, a vegades al límit del que era suportable. M'han faltat silencis i foscor".

Quantes imbecil·litats juntes! D'una banda, com cony pot ser un risc un sopar elitista fet pels millors cuiners del món, amb la millor matèria prima que es pot pagar amb diners? Arriscar-te és muntar una empresa en temps de crisis, fer un combat d'Arts Marcials Mixtes o demanar ensaladilla russa i una tapa de gambes al bar Manolo. Que no ho suporta, diu? Què és el que no suporta exactament? Tenir un cambrer per ell sol que li vagi portant copes de vi caríssims i tastets deliciosos? Si tanta angoixa vital li provoca un simple sopar que s'aixequi i deixi el lloc lliure, segur que hi haurà un munt de gent barallant-se per ocupar-lo.

Cal dir que amb el tema dels silencis l'entenc: una vegada vaig menjar en un lloc que també experimentava amb la llum i la música. Entre el vi i els canvis d'il·luminació em va faltar poc per no desmaiar-me sobre el plat. D'altra banda, ja sabem quina obsessió tenen aquests artistes contemporanis amb el silenci... però després només volen viure en un loft al centre de Barcelona!


Un tal Abderrahmane Keddhat: "Una revolució: hem anat més enllà de la imaginació i molt per davant del nostre temps. Ha nascut una nova forma de menjar". 

No sé a vosaltres, però a mi la gent que està convençuda d'estar fent història o de que va avançada al seu temps em fot moltíssima ràbia. No m'imagino a en Leonardo da Vinci o a Miquel Angel dient: "La societat no està preparada per les nostres obres, estem molt avançats al nostre temps. D'aquí a uns anys ens estudiaran a les universitats i batejaran estils pictòrics amb el nostre nom".

Pel que a la nova forma de menjar... bé, no sé si el tal Keddhat obrirà i tancarà el llum de la cuina mentre sopa. Jo, no.

Harold Mc Gee: "No estàvem preparats per tanta bellesa. Comença una altra forma de veure la gastronomia".

Tenint en compte que un noranta per cent de la població mai de la vida trepitjarà un restaurant d'alta cuina trobo que és molt pretenciós dir que és una nova forma de veure la gastronomia. Voleu noves formes de veure la gastronomia? Doncs el fast-food, o el sushi, o fins i tot l'slow-food, que mai he entès del tot què era. Els kebabs han revolucionat la gastronomia i el Mc Donald's també. El microones i el menjar congelat. La cuina elitista no és representativa de cap manera.

No pretenc de cap manera atacar als germans Roca. M'enorgulleix que el millor restaurant del món sigui gironí, i que aquesta sigui una terra d'innovació i creativitat. Fins aquí tot fantàstic. Però és que a vegades alguns es passen de frenada...

GREATEST HITS REMASTERITZATS: EL IONQUI

És un fet que les arts marcials massa sovint atrauen un tipus de gent a qui no convidaries a prendre cafè a casa teva. De tots els que he trobat el pitjor -sense cap mena de dubte- ha sigut el Ionqui. Li dèiem així perquè abans d'entrenar es tancava en un labavo individual i fumava xines d'heroïna. Sortia col·locat, però amb prou energia per començar l'entrenament. Era un paio malgirbat, amb la panxa molt sortint i el crani rapat i ple de cicatrius espantoses. Pel gimnàs circulaven històries inversemblants sobre com se les havia fet, totes elles terribles i tan espantoses com les pròpies cicatrius.

Un dia -l'últim dia que el vam veure- el Ionqui anava més drogat del compte i va rebentar el nas a un company d'entrenament. Era un mal lluitador i l'heroïna el feia ser encara pitjor, però tenia una cosa que a nosaltres ens mancava: una absoluta manca de respecte cap als altres. Crec que moltes vegades ni tan sols sabia on era, ni què feia.

L'entrenador em va demanar que lluités contra ell mentre el meu company anava a curar-se el nas. Hipocondriac com sóc, em vaig sentir terroritzat: aquell paio segur que tenia tota classe de malalties horribles. El Ionqui no va deixar-me temps per pensar i se'm va tirar al damunt amb la mirada perduda. Bracejava com ho fan els ninots animats quan neden fora l'aigua. Vaig decidir que, per no arriscar-me a fer-li sang, no li tocaria la cara i em limitaria a clavar-li cops a les zones del cos que duia cobertes amb roba. Vaig frenar la primera escomesa amb un cop de peu frontal que el va fer caure de cul. Va tornar-se aixecar i va atacar-me de la mateixa manera. Era un atac maldestre, i va ser fàcil tornar-lo a fer caure al terra. Vam repetir l'operació quatre o cinc vegades -el combat, vist des de fora, devia semblar ridícul- fins que va sonar el rellotge digital que feia de campana.

- Buen combate - em va felicitar arrossegant les paraules. Vaig adonar-me que feia una pudor estranya i vaig pensar que era la combinació de suor i heroïna.

Després d'entrenar vaig fer estiraments i vaig anar al vestidor. Vaig trobar-hi al Ionqui. Anava despullat -el cos ple de tatuatges incerts, com els que es fan els presidiaris- i amb els calçotets a la mà. Aleshores vaig comprendre perquè feia tanta pudor: l'heroïna i els meus cops de peu a la panxa havien estat un còctel laxant formidable: s'havia cagat al damunt.

SANT JORDI is OVER

Sant Jordi ja ha passat i ara tots ens sentim una mica buits, de la mateixa manera que ens hi sentim quan s'acaba el Nadal o després d'un comiat de solter en el qual hi havíem dipositat moltes esperances i que al final ha resultat ser una altra borratxera absurda. Sant Jordi s'allunya i nosaltres ens entristim perquè, en certa forma, hem perdut una mica el rumb. Quin és el proper pas? Se seguirà venent el llibre? Alguns llibreters asseguren que encara que ara entrem en un pàram lunar i desolador, durant els mesos d'estiu la venda es reactiva una mica per tot el tema de la platja, però sense assemblar-se de cap manera a Sant Jordi, ni tan sols al Nadal (esclar).

Però parlem de Sant Jordi: no sóc home de fer números ni de voler conèixer xifres. Quan estudiava mai volia saber els resultats dels exàmens per no deprimir-me, i allargava tan com podia l'espera. Malgrat les meves neurosis, sembla ser que els resultats que no són dolents del tot:  la parada de la llibreria Context, on vaig estar signant la tarda de Sant Jordi (gràcies a l'amic Frederic per convidar-m'hi), va esgotar tots els exemplars. Els meus rivals eren durs: la majoria de la gent volia la versió catalana del Victus (el tema té tanta tela que en parlarem amb més calma, però hem d'adelantar que de cap manera s'hauria de subvencionar una editorial i un escriptor que s'han fet monstruosament rics gràcies als bons catalanets que veuen en aquesta novel·la el -suposat- valor d'un poble que a ells -a nosaltres- ens manca, i que no tindrem mai). Si el volen en català que se'l paguin, que tenen diners a cabassos. Només faltaria.

El gat de Schrödinger, com Manual de Supervivència en el seu moment, té una bona portada, cosa que fa que cert grup de població s'hi fixi ràpidament, fent-lo destacar entre algunes portades francament horroroses. No tinc cap dubte que aquesta va ser una de les claus. L'altra, que jo i la meva samarreta de I love Port Antic fóssim allà signant (i bevent tres o quatre cerveses, per semblar un escriptor de veritat). El perfil de comprador fugia del passavolant que compra el llibre d'en Risto Mejide, de l'Albert Espinosa o del Polònia/Crackòvia cada Sant Jordi, cosa que em va fer sentir orgullós.

Força gent havia sentit parlar del llibre, cosa que he d'agrair a les xarxes socials, als blogs i revistes que han tingut la gentilesa de dir-ne alguna cosa  i als tres tràiler-book que corren per Internet, i que si no heu vist són aquests:

Si encara no heu comprat el llibre no trigueu a fer-ho. Si no és a la vostra llibreria poden demanar-lo a l'editorial. Si no, hi ha maneres encara més ràpides: comprar-lo aquí, aquí o fins i tot aquí. Ajudareu a trencar l'estadística, contradireu als llibreters pessimistes i fareu feliços a l'autor i a l'editor. Gràcies a tothom.