CCVM

De totes les sèries que es fan i es desfan, la que més m'he estimat -i amb diferència- és Como conocí a vuestra madre (a partir d'ara CCVM). Certament, no té l'espectacularitat de Jocs de Trons, ni l'exquisida cura de Breaking Bad, ni l'argument addictiu (encara que decebedor) de Lost, i ni tan sols hi surten zombis.

Vaig descobrir aquesta sèrie fa dos o tres anys i vaig veure-la d'una tirada. Posem que vaig trigar nou mesos a acabar-la, sense presses, degustant cada capítol. Jo, que mai havia estat un seguidor de Friends quan tothom n'era, em vaig convertir en un fan boy de CCVM. Un amic em va dir que la gràcia era anar-la veient a mesura que s'anava rodant, i envellir juntament amb els personatges. Això significa que l'hauria d'haver començat a finals dels vint, i durant aquella època jo tenia altra feina. Però en general estic d'acord amb el meu amic. Hagués estat bé.

En els dos darrers capítols la sèrie perd el seu característic to agredolç, convertint-se directament en amargant, com un d'aquests un gintònics moderns que ara beu tothom (menys jo, que els he avorrit i m'he llançat al romcola). De manera més tràgica que còmica, en Ted, el protagonista i veu en off durant les nou temporades (nou!!), reflexiona sobre l'amistat i els canvis que aquesta pateix al llarg de la vida. És un monòleg trist perquè cada idea és rigorosament certa, i és impossible no veure-s'hi reflectit. Una vegada vaig llegir que CCVM era una sèrie amb un alt contingut autobiogràfic. Després de veure-la t'adones que seria impossible crear una sèrie així sense haver-la viscut primer. Si no fos de la manera que sóc, és la novel·la que m'hauria agradat escriure.

Dimecres dinava amb un amic i també vam parlar d'aquest tema. Ens preguntàvem on han anat a parar els amics de sempre. Vam arribar a una conclusió molt semblant a la que arriba en Ted: allò que sembla indestructible i etern en realitat és trencadís i efímer. De cop, perds la pista de gent sense la qual eres incapaç de passar ni quinze dies. Hi ha qui d'això en diu fer-se gran, i alguns fins i tot hi troben cert plaer morbós i fan bromes poca-soltes. Jo, la veritat, no hi veig la puta gràcia, però comprenc que la cosa va així, de manera que hi ha poca cosa a fer.

Però tornem a CCVM: durant els dos darrers capítols els personatges viuen un canvi important -aquest és un bloc spoilers free- i, de cop, es fan grans. A l'equador dels trenta maduren i, com passa al món real, la vida canvia ràpidament i radicalment. Els personatges, tot d'una, esdevenen conscients de la seva indefensió, de la seva vulnerabilitat, i fan el que fins aquest moment semblava inverossímil: segueixen camins diferents. Els moments viscuts, les aventures, tot plegat es queda en un no-res, un conglomerat de records magnificats pel pas del temps. 

En David Trueba també ho retrata magníficament a la seva novel·la Cuatro Amigos:

- Vamos a ser unos viejos horribles- intuí.

- Si llegamos.

- Pero si llegamos va a ser horrible. Tengo la sensación de que sólo sabemos ser jóvenes.

- ¿Seguiremos siendo amigos? - preguntó Claudio.

- Tengo sueño - respondí.

- Yo creo que sí...

Yo no estaba tan seguro como él, y eso me hizo sentir mal. El rato suficiente para escucharle caer dormido con un suspiro lento.

Suposo l'amistat segueix existint, d'una manera o una altra. El que passa és que a vegades queda tan malmesa, tan tocada, que és difícil reconèixer-la, i la confonem amb qualsevol altra cosa. 

DESMUNTANT CIUDADANOS

Alguns malpensats (i malpensades) afirmen que Ciudadanos és un partit de laboratori, i que els seus candidats i candidates són acuradíssims productes de màrqueting. Quan veus aquestes noies, la veritat, és molt difícil rebatre-ho. Hi ha qui diu que aquell paio, l'Alberto Rivera, és guapot, però jo, heterosexual ferotge com sóc, no li trobo pas. Fins i tot quan va sortir en pilotes per cridar l'atenció, com un adolescent tardà i desesperat, em va semblar que li faltaven unes quantes hores de gimnàs, i que físicament estirava més el braç que la màniga.

La gent de Ciudadanos no s'està de lloar les virtuts de l'oratòria, que és l'art de mentir i de derrotar al teu adversari sense necessitat de tenir raó. Sempre he trobat que la dialèctica en si mateixa és perversa, perquè parlar bé no significa dir la veritat. Sigui com sigui, tots els seus candidats són tremendament eloqüents. Joves, atractius, llestos i, sobretot, nets de corrupció. Ens ho van fer creure -i més o menys ens ho vam creure- fins que va arribar l'amic Jordi Cañas, a dia d'avui imputat per no sé què. Queda pel record la seva intervenció al Parlament un dia que el dinar -pressumptament, com la seva condició de corrupte- s'havia allargat. La veda s'havia obert, i aviat també es va saber que el iaio de Ciudadanos -aquell pedant dels cabells blancs que sempre surt a les tertúlies- tenia comptes corrents a Suïssa. Segons ell, perquè tenia por d'ETA, que durant anys ha estat el comodí perfecte per tota aquesta gent.

Durant la campanya, el comportament de Ciudadanos no ha estat exemplar, i mica en mica s'ha anat veient de quin peu calcen. Per exemple, a Girona se'ls ha enxampat aparcant el cotxe en una zona de minusvàlids, una falta que la majoria de persones normals troben de molt mal gust, i fins i tot ofensiva venint d'un partit polític, que hauria de predicar amb l'exemple.

Aquests dies també s'ha parlat molt de l'estranya salutació que fan servir els Rivera's boys, alçant els tres primers dits de la mà dreta i separant molt el dit gros, perquè es vegi clarament que no es tracta del símbol de la victòria. Vegem-lo:

Com que sóc un bon noi vaig pensar que era una curiosa casualitat, però la meva fisioterapeuta -amb molt bon criteri- em va fer notar que en el món de la política no n'hi ha, de casualitats, i encara menys en un partit tan de laboratori com és Ciudadanos. Al cap de trenta segons de recerca a Internet vaig descobrir d'on prové aquesta salutació. Segons la Wikipedia:

La fórmula del juramento que hacían los miembros de las SS era situarse firme con el brazo derecho alzado, y los tres primeros dedos de la mano derecha apuntando hacia arriba, al tiempo que decían:

Yo te juro, Adolf Hitler, Führer y Canciller del Reich, fidelidad y valor. Prometo obediencia hasta la muerte a ti y a los superiores por ti designados. Que Dios me ayude.

El darrer a caure del pandemònium ciutadanil estat l'Alberto Rivera. El 27-S Ciudadanos va treure 25 diputats, aproximadament un terç dels que va obtenir Junts x Sí, el claríssim vencedor de la nit. Però per algun motiu sorprenent i rocambolesc, el partit de les Barbies i els Kens ibèrics es va proclamar vencedors de les eleccions, fins al punt que, darrerament, l'Arrimadas ha exigit una vicepresidència (?!).

Sigui com sigui, els nanos de Ciudadanos la nit electoral s'ho van passar molt bé. Males llengües diuen que massa bé i tot. Algun periodista malintencionat va fer una entrevista a l'Alberto Rivera, que estava exhaust de tant de recompte i tantes entrevistes. Amb el nas i els ulls sorprenentment vermells -potser de tant plorar d'alegria- i uns estranys moviments de mandíbula, en Rivera responia les preguntes com podia. Me n'estaré prou de dir, com han fet alguns internautes maliciosos, que l'Alberto anava passat de rosca.

Però Internet no té pietat, i aquella nit els memes van córrer com la pòlvora. Vegem-ne tres:

I ara anem a les coses serioses. El vídeo que de debò heu de veure -i fer córrer- és aquest. Perquè els de Ciudadanos semblen perillosos, però encara ho són molt més del que aparenten. Poca broma.

LA NÒVIA CATALANA D'EN JOSÉ LUIS

En José Luis viu en una petita ciutat espanyola, el nom de la qual ara mateix no ve al cas. Va treure's la carrera d'Empresarials amb unes notes discretes, i de seguida va fer oposicions perquè, al lloc on viu, no fer-ho sembla una insensatesa. Ara té una feina a l'Administració molt per sota dels seus estudis i de les seves capacitats, però és segura, i ell amb això ja en té prou.

En José Luis té una vida molt normal. Dos fills que van a l'escola concertada i una dona rossa que treballa en una gestoria. Sempre que pot s'escapa a fer carretera amb els seus col·legues ciclistes. Li agradaria tenir un rotllet extramatrimonial per lluitar contra el tedi de la quarentena i reforçar l'autoestima, però les jovenetes de l'oficina, esclar, no li foten prou cas.

En José Luis és un bon paio. De tant en tant sent com els seus companys de feina diuen coses horribles dels catalans. Els amigots ciclistes, imbuits per l'esperit casernari que tant els hi agrada, encara en diuen de pitjors. De jovenet va tenir una xicota catalana i va estar a Catalunya unes quantes vegades. Més en concret, en un poblet a la vora de Girona, el nom del qual ara no recorda. A banda d'alguna broma idiota a altes hores, no recorda pas que el tractessin malament.

En José Luis només compra el diari (generalment el Marca) alguns dissabtes i diumenges. La resta de dies es conforma llegint els titulars d'uns quants diaris digitals. Quasi mai no aprofundeix en les notícies: li fa massa mandra. Aquest dilluns va arribar a la feina i, mentre bevia un tallat de màquina, va començar a obrir webs. Havia tingut un cap de setmana intens (costellada amb la família política, quins imbècils, i sortida, aquesta vegada nocturna i etílica, amb els amigots). Ni se'n recordava que hi havia hagut eleccions a Catalunya.

En José Luis somriu, perquè quan veu escrita la paraula Catalunya pensa en la seva amiga catalana. Eren tan joves, aleshores. Tots dos eren amics d'amics, i de seguida es van agradar. Si hi pensa gaire se li fa un nus a la gola: no li agrada gaire la persona en qui s'ha convertit. Per fer fora aquests pensaments ombrívols llegeix les capçaleres de la premsa electrònica. Sembla ser que el soberanisme ha perdut, i que els grans vencedors són els de Ciudadanos. Els seus amigots, l'altra nit, van fer comentaris grollers sobre la candidata, que es veu que és molt guapa. Així doncs, Catalunya tindrà una presidenta. No li fa ni fred ni calor, però es pensava que els independentistes traurien millors resultats.Obre un altre diari, que parla del ridícul que ha fet l'Artur Mas. Ell havia sentit que el cap de llista era un tio calb, però potser no va parar-hi prou atenció. Intenta llegir la noticia però la Maria José -a l'oficina li diuen la murciélago perquè és lletja com un pecat- li demana que baixi a l'arxiu a buscar no sé quins papers.

En José Luis esmorza amb dos companys de feina. Mentre endrapen entrepans de truita i escuren cerveses, parlen de política. Sembla que ara el partit de l'Artur Mas depèn d'uns independentistes-comunistes, que no el volen de president. Ell es pensava que el president seria la noia guapa, que per alguna cosa havia guanyat les eleccions. Resulta que no, que en realitat les han guanyades els independentistes. "Que estrany", pensa, "no deien pas això, els diaris".

- De mucho? - pregunta.
- Más o menos cincuenta-cincuenta - li diu l'altre.

En José Luis no entén res. Cinquanta diputats el partit dels independentistes i cinquanta diputats els Ciudadanos? Quants n'hi ha, al parlament català? I el PP, no n'ha tret cap? I els de Podemos? El seu company diu que en aquestes eleccions els escons no valen per res, sinó que el que compta de debò són els vots.

- Que raro- diu, però de seguida canvien de tema.

Quan torna a l'oficina obre la web del Periódico, que també parla de debacle independentista. Però de seguida s'adona que Junts pel sí ha obtinguts més del doble d'escons que el seu rival més proper, el partit del pivón. Ara sí que no entén res. Els seus companys estan satisfets amb la suposada derrota catalanista, però resulta que els dos partits independentistes, si sumen, tenen majoria absoluta. Decideix que al vespre, quan arribi a casa, s'ho llegirà tot amb més calma. Potser posarà el programa d'en Wyoming, a veure si li aclareix una mica les idees. Li agrada, en Wyoming, i sap que a alguns catalans també. Segur que ella se'l deu mirar.

En José Luis arribarà a casa fet pols i s'adormirà al sofà, havent sopat. Ja fa temps que no intenta fer l'amor amb la seva dona que, d'altra banda, li diria que no, perquè fa temps que es mira i es remira un company de Pilates deu anys més jove i que encara conserva el cabell. En José Luis s'adorm i pensa en la seva antiga amiga catalana, i en un altre José Luis, molt diferent de com és ara. Tots dos prenien cafè i xerraven llargues hores. Ella estava obsessionada amb un escriptor anglès. Per fer-la contenta ell va llegir un o dos llibres d'aquest autor. L'home estava obsessionat en com els mitjans de comunicació distorsionen les notícies, o bé n'inventen de noves. Ho ha de mirar a Internet, però li sembla recordar que aquest escriptor tenia algun vincle amb Catalunya. Potser per això li agradava tant, a la seva antiga xicota. Abans de començar a somniar coses més absurdes, pensa que l'endemà es descarregarà el llibre en format epub i se'l llegirà. D'alguna manera se sent amb l'obligació de fer-ho. A veure si així, entén alguna cosa.

L'ESCOMBRIAIRE ENAMORAT

Quan tenia temps i el malgastava al Bar Onyar de Girona coincidia sovint amb l'Escombriaire Enamorat. Petit i nerviüt, es pentinava amb la clenxa a un costat, cosa que li donava un aspecte entre repel·lent i inquietant. Era escombriaire, com el seu nom indica. Penjolls d'or fals, roba barata i la boca que semblava el teclat d'un piano. Més que parlar, barbotejava una mena de castellà esquitxat de paraules estranyes que semblaven formar part d'un dialecte secret.

L'Escombriaire Enamorat era un fill de la grandíssima puta. Repartia hòsties a tort i a dret, i rebia tothom que se li posés a tret. Una vegada fins i tot va apallissar a la seva jove, una choni adolescent guapíssima que va cometre l'error de deixar-se prenyar per l'Escombriaire Junior.

Però la que més entomava era la seva pobra dona. Fes el que fes, li baixava plantofada. Com us deveu imaginar, l'Escombriaire anava mamat molt sovint -tot i que era un d'aquells borratxos que no se'ls hi nota gaire- i quan tornava a casa la feia servir de sac de boxa. Encara no fa gaire vaig veure'l, al molt cabró. És estrany que aquesta xusma visqui tants anys mentre tanta gent bona mor prematurament.

La qüestió és que els dies que l'acohol li feia més efecte del compte -sol y sombras, barrechas, gots de conyac del de cuinar- parlava de la seva dona. Segons ell, l'estimava. L'estimava molt i no volia separar-se'n. Deia que era una cuinera nefasta, una mestressa de casa gandula, una addicta al bingo, una butxaca-foradada, una mala mare, una xafardera i un putot revetller. En definitiva, no li agradava res d'ella, i ho demostrava clavant-li pallisses monumentals. Voldria que fos radicalment diferent, però segons ell, l'estimava. No cal dir que no se'l creia ningú. El misteri és si aconseguia enganyar-se a si mateix.

Escric això a dos dies de les eleccions. I ho faig no pas pensant en aquest miserable i en la seva dissortada dona, sinó en una situació coneguda per tothom i que s'assembla molt a la que acabo de descriure.

SÍNDROME D'ABSTINÈNCIA, APOCALISPSIS ZOMBI I EL RIDÍCUL CÒSMIC D'EN MARIANO

Diumenge vaig tenir la passa de la panxa. Em trobava tan malament que em vaig posar al llit a les vuit del vespre. Tremolava, i al cap de poc d'allitar-me vaig treure tot el dinar (malaguanyada lassanya de la cunyada, que li havia sortit ben bona). Un tiret d'ibuprofè, que va trigar a fer efecte. No tenia son, de manera que vaig optar per acabar Skagboys, que ve a ser una preqüela de Trainspotting. Al tram final del llibre -no patiu, no faig cap spoiler rellevant- els personatges tenen un mono brutal d'heroïna. L'autor el descriu de manera magistral, sense estalvair-se calfreds, tremolors, nàusees i rebombori estomacal. Mentre llegia les darreres pàgines d'aquest llibre magnífic em sentia agermanat amb aquells ionquis escocesos: jo també estava fet pols i amb prou feina m'aguantava dret. M'imaginava que era un d'ells, recorrent, estripat, els carrers freds i molls d'Edimburg. Poques vegades una sensació física m'ha ajudat a entrar tant en un llibre.

Els malestars dels síndrome d'abstinència -en el meu cas, la grip estomacal- van invocar el personatge adolescent, grenyut i malgirbat de Fear the Walking Dead -avui va de preqüeles-, al qual l'apocalipsi zombi el sorprèn mentre disfruta d'un globus de cavall. Quina putada, pobre desgraciat. A Lost també hi havia un músic enganxat a la morfina, i feina va tenir per sortir-se'n en aquella illa deixada de la mà de Déu. Quan arribi la fi del món val més que us enxampi a tots nets com una patena, saludables i a punt.

Acabada la novel·la, feia voltes pel llit. De fons sentia la tele del menjador. En García Albiol amenaçava als catalans, i el cap de llista de Podemos, segurament amb la camisa llantiosa i a punt de rebentar, tot i que no ho puc dir del cert perquè només el sentia, criticava a Junts pel Sí amb aquell posat que té de milhome de casino que molesta als companys de botifarra amb opinions que només li interessen a ell. Després va sortir el president de Societat Civil Catalana, que es veu que és un bon element: amb vincles amb l'extremadreta, a dia d'avui dirigeix una entitat ultraespanyolista que rep donacions més que generoses i que ningú sap d'on vénen -tot i que és fàcil d'imaginar. Sembla ser que aquest homenet va crear un perfil fals i el feia servir per insultar i amenaçar gent, com un troll qualsevol.


Tots pronosticaven desgràcies i calamitats si Catalunya fotia el camp. A mi em terroritza que l'Armageddon m'enxampi amb la passa de la panxa -encara no estic refet del tot. Si l'exèrcit ens envaeix o les hordes de Societat Civil prenen els carrers a la manera dels camises negres o les SS, estaré ben fotut. Perquè, siguem seriosos, quan penso en l'apocalipsi m'imagino a mi mateix de la següent manera:

... tot i que en realitat sóc més aviat així: 

En fi, us deia que, ben espantat, vaig decidir que votaria a la Inés Arrimadas. Ens estalviaríem els paseillos de militars espanyols carregats de cigalons i els jo-ja-us-ho-havia-dit de l'Iceta i els demés. Volia, dic, votar l'Arrimadas -més que res, perquè està bona-  però el dimarts vaig veure aquest vídeo, que passarà als annals de la història del periodisme, i que un dia s'estudiarà a les facultats de Periodisme i Publicitat i Relacions Públiques, per exemplificar la incompetència màxima. Els alumnes del futur ens miraran estupefactes, preguntant-se quina classe de país pot escollir un president com aquest:

Després de veure el ridícul increïble, sideral, de Rajoy, vaig comprendre que no havia de votar a l'Arrimadas, per més mona que sigui, i per més ullets que ens faci quan surt a la tele. La majoria dels arguments que els unionistes han fet servir aquests dies es desfan amb la mateixa facilitat que ho feia l'ibuprofè de marca blanca que em vaig fotre el diumenge. No pot ser, de cap manera, que una gent així ens guanyi. El penós paper d'en Mariano fa bona la dita que diu que s'atrapa abans a un mentider que no pas a un coix.

LA VERGONYA DE SER EUROPEUS

La horrorosa fotografia del nen sirià que van trobar ofegat en una platja de Turquia ha sacsejat consciències. Les xarxes socials aquests dies bullien, i tot eren retuits i publicacions espantoses on es veia el cadàver del nen, bocaterrosa. Algunes anaven acompanyades de reflexions, quasi sempre desafortunades. Els filòsofs del Facebook i el Twitter, indignats, escrivien des del seu Iphone, o Ipad, que els hi feia vergonya ser europeus. Hores més tard, aquests ciutadans tan conscienciats sopaven sushi amb els seus amics en un restaurant súper trendy, i després a fotre's gintònics amb hibiscus i baies. La vergonya de ser europeus s'havia esvaït després del vermut del vespre, pres en una d'aquestes vermuteries entre cutres i vintage que ara s'han posat de moda.

A mi no em fa cap vergonya ser europeu. En tot cas, no m'agrada gaire ser espanyol, però aquest és un altre tema. Ben mirat, per què me n'hauria de fer? No tinc la culpa de la guerra civil que hi ha a Síria, i sento un odi formidable, quasi fanàtic, cap als monstres de l'ISIS (ara que en parlo, m'estranya la tebior de molts mitjans i grups d'influència a l'hora de condemnar amb fermesa la seva barbàrie. I quan algú gosa fer-ho, salta l'imbècil de torn a dir que els americans això, i que els anglesos allò altre. En fi, és tema difícil i requereix una capacitat d'anàlisis i una distància que a mi em manquen).

El post d'avui és breu, i abans d'acabar permeteu-me un petit consell. En comptes del nou Iphone compreu-vos un mòbil més senzill. O encara millor, si el vostre funciona raonablement bé, no en compreu cap altre. El mateix val per les tauletes, rellotges digitals,  portàtils,  ordinadors de taula, en definitiva, per tot. Al cap de l'any haureu estalviat, posem pel cas, uns cinc-cents euros. Si realment us fa mal l'ànima, doneu-ne quatre-cents a una oenegé de confiança. No salvareu el món, però és un bon començament. I amb els cent que us sobrin convideu a la vostra parella o a un amic a fer un vermut en una vermuteria entre cutre i vintage, mengeu sushi i foteu-vos un dos gintònics amb hibiscus i fruits del bosc. I no us oblideu de brindar: per la sort que teniu d'haver nascut a Europa.

VIA LLIURE

He escrit i esborrat aquest post quatre vegades -si no vaig errat, tantes com manifestacions multitudinàries s'han fet. Avui no me'n surto, nois i noies. De manera que he optat per penjar un vídeo que suposo que ja heu vist. Ja sé que és una mica trist, però tinc la sensació que avui he de fer una cosa o altra. Independentistes i unionistes, espanyolistes i catalanistes, passeu una bona Diada. Manifestant-vos o emprenyant-vos al sofà de casa vostra.  Jo aniré a Barcelona. Amb una mica de sort, per darrera vegada.