LA PEL·LÍCULA DE L'ALBERT SERRA I LES CONSEQÜÈNCIES D'UNA BORRATXERA

Això que ara us explicaré va passar fa molts anys. Un dissabte a la nit els meus amics i jo vam fer-ne alguna, i vaig arribar a casa una mica masegat. La nostra trapelleria d'adolescents tardans no té importància, però va fer enfadar molt a la meva xicota d'aleshores -m'ho aguantava tot, pobra- que va aconseguir, de manera ben justificada, que em sentís com un autèntic subnormal.

L'endemà ella volia anar a veure una pel·lícula d'aquelles que feien a sales petites, quan la versió original encara era una excentricitat dels que en aquells anys anomenàvem gafapastas, una mena de precursors dels modernillos d'avui en dia, però una mica menys imbècils. I jo, esclar, buscant redempció i perdó, vaig accedir de seguida a acompanyar-la. Potser, pensava, si exercito el cervell em sentiré una mica menys idiota.

L'argument de la pel·lícula prometia: un boxejador gai participava en combats clandestins per algun motiu que ara no recordo. Però aviat vaig descobrir que no era exactament una pel·lícula, sinó una col·lecció de primers plans que a mi em semblaven, en el millor dels casos, innecessaris, amb un munt de silencis llargs, estranys i artificials, i amb una sobredimensió estrafolària dels sorolls ambientals (per exemple, si obrien una llauna de cervesa la sala retronava com si estiguéssim enmig d'una batalla galàctica). Una llauna de cervesa no fa tant soroll quan s'obre: n'he obert moltes i m'hi puc posar ferruc. Per acabar-ho d'adobar, els diàlegs eren lents i avorrits, com si el subnormal en comptes de ser jo fos el protagonista. I el pitjor de tot, amb prou feines hi havia hòsties. Aquella pel·lícula, en definitiva, era una punyetera estafa. Vam sortir del cinema ben emprenyats, i el nostre odi comú contra aquella merda ens va reconciliar. Us en recordeu com n'era de senzill tot, aleshores?

Ahir diumenge fent zapping vaig descobrir una pel·lícula de l'Albert Serra al 33. No n'havia vist mai cap i li vaig voler donar una oportunitat, a veure què. Deu minuts. DEU. Ni un segon més. I sabeu per què vaig durar tant poc? Doncs perquè durant aquell intèrval de temps no va passar res, absolutament res, amb prou feines se sentien quatre balbuceigs d'un actor amb menys credibilitat que la que tindria jo fent d'estrella del porno. No vaig entendre -ni entenc- a qui va dirigida aquesta pel·lícula inversemblant, perquè és ben obvi que el target és escandalosament reduït. Recordo un pla fix monstruosament llarg i les flames d'unes espelmes que dansaven. Susposo que la gràcia era la poètica de la imatge, però us asseguro que no tenia ni una mica d'interès. La bossa empesa pel vent a American Beauty tenia una bellesa hipnòtica i rara, aquella seqüència incongruent d'ahir, no. Ara vés a saber quantes subvencions ha rebut aquest paio per fer una ximperia com aquesta. I tothom fent-li la gara-gara, i vinga entrevistes, i vinga sortir amb la Ballbé, i vinga a fer el paperet -d'això cal reconèixer que sí que en sap, el paio. En fi, un autèntic desastre.

Mentre zapejava buscant una altra cosa amb més contingut -vaig estar a punt de quedar-me mirant Gran Hermano VIP- vaig recordar que el també gironí Robert Bellsolà no va rebre ni un cèntim pel rodatge de la seva pel·lícula Passi el que passi, una pel·lícula sense gaire profunditat però prou divertida i amb un je ne sais quoi que et fa pensar en les comèdies franceses que tant ens agraden. El producte d'en Bellsolà és infinitament més digerible i entretingut que les pel·lícules avorridíssimes i fosques de l'Albert Serra però, esclar, aquest segurament no ha sabut trobar els amiguets correctes. L'emperador va despullat i ningú no s'atreveix a assenyar-lo. Modernitits i pedantaria, les dues plagues que assoten el món cultural català.

EL DIA DESPRÉS DEL DIA DE LA DONA

Algun dia, potser quan per fi arribem a la igualtat real i tots estiguem més tranquils i tranquiles, haurem d'estudiar amb molta calma -i encara més rigor científic- el fenomen del feminisme. Aquest moviment, ara per ara imprescindible, és tan divers com qualsevol altre corrent intel·lectual, però em fa l'efecte que les divergències internes són cada vegada més grans, i que la polarització és més important. Però no em correspon a mi parlar dels diferents corrents feministes. Jo, com sempre, em limitaré al post poc profund, dispers i amb poc pes intel·lectual.

Ahir -o abans d'ahir, en realitat tan li fot- era el dia de la Dona Treballadora. Enguany els hi ha tocat el rebre als Mossos d'Esquadra perquè han publicat un tuit on recomanaven a les noies no passejar per llocs foscos i xungos, i que si de cas veien un paio d'aspecte sospitós, se n'allunyessin a corre-cuita. Aquest consell, que té validesa universal i és perfectament assenyat, el donaré als meus fills quan creixin. I encara més si fossin noies i, com en el cas que ens ocupa, hi hagués un puto violador rondant pels volts. Al capdavall, els Mossos no tenen el do de la omnipresència, i eliminar tots els violadors del món és tan quimèric com esborrar del mapa tots els lladregots, psicòpates i buscavides. Dir que no haurien d'existir violadors és com dir que no haurien d'existir assassins, ni torturadors, ni malparits de tota classe i condició. I esclar que no, mecàgon tot! És ben clar que no haurien d'existir. Però existeixen, i no desapareixeran del mapa a base de desitjar-ho, ni segurament de cap altra manera.  La naturalesa humana és meravellosa, però també és capaç d'engendrar monstres espantosos.

Per descomptat, a les feministes més hard aquest consell dels Mossos no els hi agradat gota, i han acusat al cos de policia de comportaments masclistes i patatim patatam, i avall que fa baixada, i preparem-nos per la propera, que a aquest ritme pot ser de traca (m'ha fet fins i tot mandra escriure sobre els donatges, una autèntica tortura pels nostres ulls i orelles).

A dia d'avui, el feminisme té el mateix problema que molts altres ismes, i és el segrest que pateix per part d'una minoria poc representativa però amb gran pes a les xarxes socials -on es talla el bacallà- i que ha estat hàbil a l'hora de domesticar el llenguatge i d'imposar el seu propi paradigma i l'estètica. Discutir amb una feminista radical -les mal anomenades feminazis- encara que ho facis amb tot el bon rotllo del món, et garanteix que se t'anomeni misògin no menys de tres vegades. Segons com t'ho miris, també és una quota.

L'ESCRIPTOR QUE ES VA EMBOLICAR AMB LA MÉS LLETJA

Fa un grapat d'anys una novel·la determinada va quedar finalista d'un premi literari que aleshores tenia cert prestigi. Jo no coneixia personalment a l'autor, i aquell premi literari en concret me la portava fluixa, però per algun motiu vaig retenir aquell títol i el nom d'aquell escriptor a la ment. De tant en tant em passen aquestes coses: tinc la memòria fotogràfica més capritxosa del món.

Mesos després, navegant per la Xarxa, vaig anar a parar a la pàgina personal de l'autor. Era la clàssica pàgina que es fa algú que no sap fer pàgines web: val més obrir un bloc, nois i noies, perquè el ridícul pot ser espectacular, com era el cas. En fi, en aquella desolació psicodèlica que era la seva pàgina web, l'autor presentava la novel·la -inclosa la portada, que també havia dissenyat ell mateix, amb uns resultats igual de decebedors-  remarcant que havia estat finalista del premi tal i qual. Aquell paio oferia la novel·la als editors que hi estiguessin interessats. Ara bé: l'editor que publiqués la seva joia no podia ser un galifardeu qualsevol. El nostre home buscava una editorial seriosa, que es comprometés a divulgar la seva obra i a tractar-lo com es mereixia. Com un pagès latifundista i galtavermell oferint la seva pubilla a l'hereu del mas amb més bona anomenada. Recordo que vaig pensar exactament això: "Doncs ho tens clar, xaval, amb aquest plan no et publicarà ningú".

Mesos més tard una misteriosa editorial barcelonina, Maikalili, em va voler publicar Manual de Supervivència. Es veu que molta gent pagava per publicar en aquella editorial (afortunadament a mi em van fer signar un contracte d'edició estàndard). Maikalili era un autèntic desastre a tots nivells, i  tractava els llibres com si fossin pomes o peres del Mercadona. Afortunadament l'amo de Maikalili (dir-li editor seria exagerar) va cardar el camp amb els diners dels pobres dissortats que s'havien autoeditat, i una altra editorial barcelonina (Montflorit, que també va fer aigües) me la va publicar sense obtenir ni el més mínim ressò i amb molt poques ressenyes, i definitivament cap de tan brillant com la que he copipastejat a baix, de la Revista de Girona, i que aprofitant l'avinentesa podeu (heu de) llegir.

Però no ens desviem del tema que ens ocupa. Mentre era a la sala d'espera de Maikalili vaig veure un munt de llibres i en vaig agafar un a l'atzar. Endevineu quin era? Exacte, el finalista d'aquell guardó que mesos abans proclamava des de la seva pàgina web que només se n'aniria al llit amb una editorial guapa i prestigiosa, però que quan va arribar el final de la festa, quan la desesperació substitueix l'eufòria, quan, com diuen en castellà, todo el pescado está vendido, quan t'adones que les noies més boniques ja són fora o ni et miren, s'havia arramblat a la més lletja (o al més lleig i borratxo, que aquest símil funciona perfectament per tots dos sexes).
I qui sap si havia pagat per fer-ho, com un Manolo qualsevol.
Pobre paio.

TOT AIXÒ DE LA DOLORS MIQUEL (o el vestit nou de l'emperador, versió 2.0)

Aquests dies els timelines de molts amics facebookaires anaven plens de missatges de suport a la poeta Dolors Miquel i, en menor mesura, a aquella noia de Podemos que es va despullar en una església de la Complutense. Del poema de la Miquel val més parlar-ne poc. De poesia no en sé gens, però a mi em va semblar una d'aquelles bromes que fèiem els meus amics i jo quan érem jovenets, i les nits de festa, ben torrats, versionàvem cançons. De fet, segur que ho fèiem amb força més gràcia i talent que ella ("Mare Nostra que esteu en zel", marcant la z, com volent dir: "Eh, mola, eh? He dit zel en comptes de cel, ho heu pillat o no? Sóc aguda i rebel-que-te-cagues, oi?"). Així, de bones a primeres, em ve el cap el parenostre dels borratxos que ens va ensenyar un ídem en un tren-dormitori quan els meus amics i jo anàvem a envair Madrid. L'oració d'aquell gatinyol era força més enginyosa que la que va recitar la Miquel, que  només té capacitat d'escandalitzar quatre -literalment- missaires afins a l'Opus, cosa que fa bona aquella dita que afirma que no ofèn qui vol, sinó qui pot. El més sorprenent de tot és que una petitesa així -al cap i a la fi, un rebec inofensiu i gastat-  hagi aixecat tanta polseguera.

Que el món de la cultura segueixi atacant una institució tan desprestigiada i amb tan poc poder real a dia d'avui és un misteri que em treu el son. Ho hagués entès anys enrere, però no pas ara, que amb prou feines omplen els laterals de les esglésies. No hi ha ni una engruna d'èpica, ni d'enginy, ni de risc. Tot el que s'havia de dir ja s'ha dit i tot el que s'havia de fer ja s'ha fet. Alguns companys de generació i jo mateix sí que arrosseguem alguna neurosi derivada de la famosa culpa catòlica, però aquest és un tema entre el nostre psicoanalista i nosaltres. Ara mateix l'Església a l'estat espanyol, a banda d'alguns reductes ultracatòlics, té un poder d'influència proper a zero, i el Papa ja pot dir missa. Al llarg de la meva vida adulta només he conegut dues persones seglars (dues!) que han seguit la doctrina vaticana i han estat capaces de proeses tals com arribar verges al matrimoni. Però dos convençuts, lector sagaç, no són representatius de res, i en molts estudis científics o clínics fins i tot serien desestimats.

I ara és l'hora de formular la gran pregunta, la pregunta que ens fa impopulars a sopars de culturetes i a timelines de Facebook: per què se segueix atacant una institució que a dia d'avui pràcticament no té capacitat d'influència, alhora que s'ignora sistemàticament d'altres que sí que en tenen? La resposta, amics meus, us farà encara més impopulars i menyspreats que la pregunta: perquè l'Església no torna els cops. Permeteu-me una brevíssima nota autobiogràfica: vaig patir el que ara en diem bullying fins els divuit o dinou anys, edat en la qual vaig col·locar sobre els meus ossos uns quants quilos de múscul, i la determinació de fer-los servir per fotre una hòstia als imbècils que m'emprenyessin. Altra gent no va tenir tanta sort, o tanta determinació. Per què? Perquè ells mai no van tornar el cop. Per norma general, els bullies fugen de les víctimes que es reboten. És un tòpic -però és rigorosament cert- dir que molt pocs s'atreveixen amb l'Islam, que ara mateix té una influència molt real i poderosa sobre centenars de milers -o milions- de persones. Aqui rauria la vertadera rebel·lió, l'alliberament tan necessari i desitjat. Si tinguessin prous ovaris per fer-ho.

Però en el fons jo no sóc ningú, de manera que donaré veu a un dels grans mestres. Minut 0:52. Faig meves les paraules del gran Bruce Lee.

EL NIHILISTA, EL ZELADOR I EL RESSENTIT

Fa un parell de setmanes en Francesc Ginabreda ens va fer aquesta entrevista a tres bandes. Els altres dos combatents eren en Damià Bardera, a qui el lector del bloc ja coneix perquè ha aparegut per aquí més vegades, i en Miquel Aguirre. El llibre d'aquest darrer, Els morts no parlen, és del millor que he llegit darrerament: un tractament dels diàlegs exquisit -el més encertat que he vist en molt temps- uns personatges entranyables de tan fracassats com són i una ambientació superba. I diuen que jo narro de manera gràfica! 

En Bardera i jo ens coneixem de fa anys -fa pocs dies va presentar a Torroella Nits de matapobres-. i vam conèixer a l'Aguirre gràcies a les bones arts d'en Matthew Tree. Aquí sota, a banda d'una bonica fotografia on hi sortim tots quatre, hi ha un correu que en Miquel ens va enviar a en Damià i a mi, seguint l'ancestral tradició epistolar entre escriptors. Ens va agradar tant que, un cop concedit el permís pertinent, el comparteixo perquè el llegiu. 

Vosaltres teniu fe en la humanitat, va dir Bardera a la fi d'una llarga tertúlia al Passeig. No era casual que un escriptor amb tanta mala fe deixés una pregunta com aquella per rematar la xerrameca. Crec que va ser un dels pocs moments que tots tres vam estar d'acord en una cosa. I és precisament que la  desconfiança militant en la humanitat deu ser el mínim denominador comú de la nostra literatura. Si la vida és un viatge en una companyia naviliera, el que està clar és que el capità és un boig que vol encular tot el passatge amb les seves pixes de polietilè, entre la tripulació abunden els canívals afamats i entre el passatge hi ha més homicides que pas gent enamorada. I si mirem la sala de màquines el més probable és que tot exploti i que de les grans cisternes desguassin tones d'una merda que segons els reflexos del sol pot tenir colors de sang de pollastre i segons com vagi la cosa agafi un to de vòmit de nena posseïda. Al mar, i resseguint el periple del vaixell, no hi ha res més que peixos sodomites que segueixen l'esquema del capità i que malden per passar-se per la pedra a qualsevol orifici que es mogui per la coberta.

Bardera en aquesta literatura apocalíptica i de la mala fe no segueix l'esquema del capità sinó que segueix l'estela del terrorista nihilista del segle XIX. El veig fosc i aïllat, el veig fabricant bombes esfèriques i negres en altells tronats mentre posa música de Xesco Boix per despistar. Els seus veïns s'han cregut la farsa que ell és un mestre d'idees renovadores i de pedagogia decent. Però té una colla de bombes apilonades a l'altell cadascuna amb metxes per explotar. Treballa sol però té apologetes que riuen els seus atemptats i l'encoratgen a seguir encara que ell tingui la convicció que sense apologia i sense ànims també posaria bombes en qualsevol lloc i en qualsevol instant. Entre els que l'animen hi ha goril·les cabrons i micos fills de puta, nens sàdics que arrosseguen un sadisme que ve de molt més lluny que el del propi Marquès, nens que claven compassos o degollen amics, també hi ha gossos petaners que podrien ser gossos bonze si en Bardera exigís terroristes suïcides. El foc barderià té alguna cosa de foc purificador, la bomba esclata i tots els soldats queden reduïts a un inventari desordenat d'ossos i cossos esqueixats. Però és pel seu bé, la gent en els contes de Bardera mor perquè ha de morir, perquè emprenyen, perquè intoxiquen, perquè fan nosa, perquè no han acabat de justificar què coi hi fan aquí, què volen i on van. El filòsfof ha decidit què deixarà de preguntar-se el perquè de l'existència, això no porta enlloc, el millor és eliminar l'existència i deixar les preguntes pel final. Quan tot estigui net, quan només quedi pols en suspensió i un rastre més o menys raonable de cossos desfets i de sang presa.

A la literatura apocalíptica i de la mala fe ha d'haver-hi lloc pel zelador. Imaginem-lo en torns inacabables en passadissos d'hospital repetitius. La nit és una agonia de crits vulgars, de gent que implora, d'imbècils que demanen aigua o que algú els dugui a pixar, d'algun idiota al qui les pastilles han fet mal i demana que algú li faci una palla ben feta i poder-se escórrer contra la màquina de matar mosquits. El zelador no és una mala persona i tampoc odia la seva feina. Però el zelador mata i degolla gent amb el cuter que duu a la butxaca de la seva bata de blanc revingut. Ho fa amb cops secs, ràpids, efectius, ho fa perquè n'ha après, perquè és un mestre degollant. I ho fa acompanyant-ho tot amb frases divertides i enginyoses. Mata però abans de matar s'ha guanyat la confiança dels idiotes, dels pesats, dels anormals, dels turistes de segona residència, de les putes que hi ha sempre en tots els hospitals. Algú pot preguntar-se per què mata el zelador? Senzillament perquè no pot suportar el dolor d'hospital. Un dolor fondo que creix des dels vàters i des dels tubs de ventilació. Un dolor que es fa enorme i que roda pels passadissos com si fos la pilota perduda d'un nen elefant. Que quan algú obre la finestra aquest dolor s'enfila fins el cel i agafa un aire de satèl·lit i amenaça en ofuscar la lluna i part de mercuri, el fill de puta de mercuri. El zelador mata per compassió perquè no pot sofrir veure com el dolor s'apodera totes les nits de l'hospital i a vegades fa callar el de les palles i a vegades fa que el cretí es torni lúcid. El zelador es diu Dausà. Jordi de nom.

I jo? A mi em mou el ressentiment. El ressentiment dels vells que s'han adonat que mai passaran de metre setanta. El ressentiment de la gent que duu ulleres que és un ressentiment que mou la violència gratuïta i també els famosos linxaments que tenen lloc davant de les òptiques. En fi, el ressentiment és molt malparit.

La literatura de la mala fe, de la mala idea, de la desconfiança cap a l'home i tots els seus productes. La literatura que fixa la seva mirada criminal cap a la idea estúpida de progrès com si des de Mesopotàmia haguèssim avançat alguna cosa! El progrés és el caramel del pedòfil davant l'enreixat i nosaltres som els pàrvuls que estirem el braç. El progrés és la xarxa del pescador que arrossega tots els peixos cap al desastre. Peixos que abans de morir miraran el món exterior amb la mateixa expressió que fa el burro quan algun desgraciat li posa una cirereta al cul.

En definitiva, continuem parlant i trobant-nos.

MASCLISME PERTOT ARREU

Fa un parell de setmanes vam contemplar bocabadats com Capgirem, un satèl·lit de la CUP, trobava ofensiu i masclista el cartell de la fira Casar-se a Osona, on hi sortia una parella que es refregaven l'un a l'altre i que, francament, feien cara de passar-s'ho molt bé. Volia escriure sobre el cartell en qüestió aleshores, però les presentacions de Nits de matapobres (per cert, mireu quina ressenya més xula) m'ho van impedir. "Jordi...", vaig pensar, "....és la història de mai acabar: res s'assembla més a la dreta reaccionària i rància que l'extrema esquerra puritana". Aviat tots plegats vam oblidar-nos d'aquest despropòsit mongívol que tapa els autèntics casos de masclisme i vam dedicar-nos a coses més interessants.

Però les guardianes de les bones maneres sempre estan a l'aguait d'afronts i faltes  -reals o imaginàries- i de seguida van trobar un nou boc expiatori. Aquesta vegada li va tocar el rebre a l'escriptora Anna Carreras, que en una entrevista concedida al Diari de Girona va dir que no escrivia per a menopàusiques, fent una claríssima referència, com es pot apreciar fent un simple cop d'ull, a les novel·les Les Ombres de Grey, que han triomfat entre les dones en general, però que ho han petat en un sector concret del públic femení, que coincideix cronològicament amb l'afirmació de l'escriptora. De fet, aquests dies ella ha defensat que les seves paraules ni tan sols van ser exactament aquestes, tot i que al final es va transcriure així. 

I com que les neopuritanes no descansen mai, de seguida van tenir organitzat un linxament facebookero, tractant a l'autora (no podia ser de cap altra manera) de masclista i de traïdora al seu gènere. Les més dolentes -hi ha gent que realment no val per res- van assegurar-li que no arribaria a la menopàusia, una amenaça a la siciliana que l'escriptora hauria fet bé de denunciar. Quan un o dos homes joves van intercedir per defensar-la -al capdavall, la literatura per a segments d'edat existeix realment- les feminazis, en un autèntic deliri col·lectiu, van acusar-los de voler-se'n anar al llit amb ella (!?), cosa que només fa que demostrar que l'enveja és un dels sentiments més miserables i, alhora, perillós. Restes del vell feminisme de Ducados i cabells tenyits de vermell: tot home és, en essència i pel sol fet de ser-ho, un violador. Quan la rancúnia i la mediocritat es donen la mà ens trobem en situacions tan esperpèntiques com aquesta, i que tots plegats no ens sublevem contra aquestes injustícies per no semblar conservadors (o per por de no vendre llibres) és gairebé tan greu com el fet de cometre-les. S'ha acabat callar.

A dia d'avui el feminisme encara és imprescindible, i ho seguirà essent fins que no arribem  a la igualtat real de gèneres. La majoria d'activistes fan una feina encomiable i necessària, però això no treu que aquest moviment a vegades es converteixi en el refugi d'algunes amargades que odien tota idea de bellesa i de feminitat -de cap manera contraposades a la ideologia original-, i que en el fons són molt semblants a aquells mascles-alfa que el cap de setmana passat volien organitzar manifestacions de garrulos a totes les capitals europees.

UN ALTRE MÒBIL ROBAT

Avui en dia tothom va pel món amb telefons mòbils molt guapos. És fàcil veure un arreplegat remenant un Iphone, o un trinxeraire de barriada escoltant música amb un Samsung que val tres vegades més que qualsevol dels meus aparells de gamma baixa. Jo d'aparells bons no en gasto, perquè em duren de Nadal a Sant Esteve. L'altre dia, sense anar més lluny, em va tornar a passar.

Us estalviaré els detalls perquè no són rellevants. Possiblement -no ho puc assegurar- el mòbil em va caure al terra d'un lavabo públic després de contestar un whatssap. Una de les meves jaquetes té les butxaques mal dissenyades, i he d'anar amb molt de compte perquè no em caiguin les coses. De seguida me'n vaig adonar i vaig tornar corrents al lavabo. Era de nit i hi havia poc moviment de gent, vaig pensar que amb una mica de sort encara el trobaria allà. Del lavabo van sortir-ne dos moros adolescents, molt thug life (gorres i caputxes, xandalls d'imitació, un peta als llavis, motxilla a l'esquena i cara de tenir menys escrúpols que un peix gros de la banca). En veure'ls els meus prejudicis racistes es van disparar i vaig pensar que ja l'havia vist prou, el mòbil.

Vaig preguntar als dos nanos si havien vist un telèfon al terra. Un no parlava -semblava mig tarat, i segurament ho era-  i es limitava a fer pipades al peta. L'altre, d'ulls raters, ràpids i negres, em va dir que no, que esclar que no. Els ho vaig demanar sisplau, els ho vaig suplicar, gairebé em poso de genolls. Fins i tot els hi vaig oferir diners. Els hi vaig dir:

- Es una mierda de móbil y tiene la pantalla rota. Te doy lo que me pidas, no lo podrás vender.
- No lo tengo. Te lo juro - tenia un parlar còmic, com si parodiés el seu propi accent.

Però va ser picar ferro fred. Si hagués sabut del cert que aquells dos hoodies tenien l'aparell potser m'hi hagués enfrontat. O en un altre moment de la nit, amb més alcohol al cos. Al cap i a la fi, eren dos però eren esprimatxats i no semblaven pas gaire avesats a aguantar hòsties -tot i que conec marroquins prims com un vidre que em liquidarien en qüestió de segons. Fos com fos, mentre parlava amb un sentia com el tarat del peta es col·locava a la meva vora. No sé si sabien el que es feien, però ho semblava. També hi havia el tema de les navalles, esclar. Si te'n treuen una ja pots córrer, i de córrer jo en tenia poques ganes.

I al final va passar el que havia de passar. Els malparits van fotre el camp -segurament amb el meu aparell- i jo em vaig quedar sense les fotos del Nadal i del negre del Whatsapp. Les segons les recuperaré de seguida, però em sap greu perquè les primeres no.