Una matinada de fa un grapat d'anys rondàvem per Girona i se'ns va enganxar un borratxo. Era escardalenc i anava sense afaitar i molt mal girbat. Parlava un castellà tancadíssim i esquitxat de paraules rares. En definitiva, feia molt mal efecte, però nosaltres ja hi estàvem acostumats.
Vam assumir que era una mena de rodamón mig boig -a Girona n'hi ha pocs, però algun queda- però ell de seguida va desmentir-ho, ensenyant-nos, orgullós, un manyoc de claus.
- Tengo una casa - ens repetia. - Y vosotros no, porqué vivís en casa de vuestros padres.
No li faltava pas raó, a aquell paio, però a nosaltres ens va fer molta gràcia i vam acabar tan amics. Fins i tot va ensenyar-nos les fotos que portava a la cartera -en aquella època els telèfons mòbils encara no eren el que són avui en dia. Per la pinta que feien els seus fills, probablement li segueixen els passos, o ja l'han superat. Ens vam acomiadar davant de Correus -com si fóssim gent normal i corrent- i durant un temps vam fer broma sobre aquell paio. En Tengo-una- casa, li dèiem.
Setmanes abans, al portal del bloc de pisos on vivia, havia trobat la veïna de dalt, borratxa com una cuba. Era al terra, mig estirada-mig asseguda, i no tenia prou força de voluntat per posar-se dreta. Si no fos perquè en aquell moment un altre borratxo -jo- tornava a casa, el veí més matiner l'hagués trobat dormint sota les bústies, feta un santcristo. La dona en qüestió em queia molt malament, i diu molt de mi que la carregués -era un pes mort- i l'acompanyés fins a l'entrada de casa seva. Mentre l'aixecava també em va ensenyar un manyoc de claus: treballava de portera o de conserje en alguna banda. Només tenia esma per barbotejar un mantra:
- La culpa és del sistema, la culpa és del sistema...
En aquella època jo era un ferm defensor de la llibertat i de la responsabilitat individual, i vaig estar a punt de dir-li que si s'havia emborratxat com una puta cuba no era pas culpa del sistema. Potser fins i tot li vaig dir, vés a saber.
Paciència, que ara ho lligaré tot. Fem un flashforward de deu anys. En tinc trenta-i-pocs i sóc a l'oficina del banc amb el qual la constructora del pis on visc va fer la hipoteca. Per més detalls, era el banc de Sabadell. El director era un substitut que no tenia ganes d'embolics. Duia una americana que li anava curta i tenia els braços aixecats i doblegats, com si tota l'estona fes el ball de la Gallina Turuleca, o com si en comptes de desodorant s'hagués ruixat les aixelles amb aiguarràs.
- Abans donàvem hipoteques a tothom - ens va explicar- Però ara només les donem a qui se les mereix. Si vols una hipoteca te l'hauràs de merèixer.
La meva dona i jo li vam ensenyar les nòmines. No tenim gaires diners, però tampoc som pobres de solemnitat, i el pis que volíem comprar, francament, no era res de l'altre món, més aviat al contrari. Però el molt idiota va jutjar que no mereixíem la hipoteca, i ens va imposar unes condicions insensates. Li vam preguntar si es pensava que érem imbècils, vam fotre el camp i al cap de molt voltar vam trobar un banc que s'hi va avenir. Ara tenim una puta hipoteca que pagarem fins que en tinguem seixanta-i-pico, per un pis normalet que ni tan sols és en una ciutat o en un poble pintoresc i bonic.
I aquí entren en joc els nostres dos amics: en Tengo-una-casa tenia molta raó: ell tenia una casa i nosaltres no. Ell sabia que la majoria de nosaltres mai no tindríem una casa pròpia, com a màxim la compartiríem amb el banc. Ell era un perdut i un esparracat, però tenia alguna cosa que nosaltres mai tindrem: un joc de claus que fos nostre i prou. La meva veïna gatinyola també tenia raó, encara que en aquell moment no vaig saber-la entendre. La responsabilitat individual està molt bé, i és una negligència greu i una mentida obviar-la per culpar els altres. Però quan vius en un sistema tan podrit i tan mal ideat com el nostre és fàcil que confonguis els errors que el sistema té de fàbrica amb errors propis, de la mateixa manera que ens atribuim neurosis que no són nostres, sinó que pertanyen a tota la societat, malalta com està. Aquesta és la clau de tot plegat.
dimecres, 20 de maig del 2015
dimarts, 12 de maig del 2015
ANEM A FER L'ÚLTIMA?
Quan és de nit i sents aquesta frase pots estar segur que a continuació en passarà alguna de grossa. Quasi mai no en treus res de bo, de la darrera copa. Moltes vegades és la que trenca el fragilíssim equilibri pel qual has lluitat tota la nit, i fa que t'emborratxis de manera definitiva i irremeiable. Aquest glop sobrer et deixa una ressaca atroç, intolerable, i probablement et fiqui en algun embolic, perquè a segons quines hores més val ser a casa dormint.
Malgrat tot, som molts els qui no sabem dir que no quan ens l'ofereixen. I esclar, de cop i volta et trobes en un bar de mala mort, rodejat d'altres borratxos que han tingut la mateixa idea infausta que tu, o bé compartint barra amb gatinyols matiners, dels de barrecha o sol y sombra. No cal dir que totes les decisions que prens a partir d'aquest moment són, en el millor dels casos, equivocades. En el pitjor, catastròfiques. Si a nivell sentimental passes per un mal moment val més que algú altre et guardi el telèfon mòbil.
Mentre beus aquest sobrevalorat darrer got et sents invencible, i totes les idees et semblen genials, per bé que són autèntiques imbecil·litats. Una vegada vam trobar un paio que, en plena turca, havia decidit fer-se no sé quin tatuatge insensat. El tatuador li va dir que d'acord, però que primer fes un parell de cafès perquè l'alcohol és vasodilatador i patatim patatam. Ell va respondre que sí i va entrar al bar on aquell matí nosaltres fèiem l'última -el mític bar Onyar, on va passar-hi absolutament de tot- i va demanar un vodka amb taronja. Amb un parell d'ous. Una altra vegada vaig conèixer un paio que voltava per Girona intentant aconseguir cent euros perquè volia fer un trio amb dues putes que es veu que s'hi avenien. Vaig trobar-los setmanes més tard i em va explicar que sí, que ho havia conseguit, però que alhora havia après una gran lliçó:
- Desenganya't - em va dir amb la tristor de qui ha acomplert un somni- Quan fas un trio sempre n'hi ha un que sobra.
Però a vegades, molt de tant en tant, la moneda cau pel cantó bo, i aquesta última copa es converteix en una gesta èpica per rememorar a partir dels trenta-cinc, l'edat que t'ensenya que tot és mentida. Avui m'ha vingut al cap un d'aquests dies. Després de la Universitat vaig viure uns mesos a Dublin. Els caps de setmana, si teníem diners, llogàvem un cotxe entre uns quants i anàvem a explorar l'illa. Érem molt a l'oest, en un poblet de pescadors poc acostumat a rebre turistes. Ens allotjàvem en una pensió de molt mala mort -vidres de les finestres que es mantenien a lloc gràcies a un rotlle sencer de cinta americana- i, havent sopat, vam anar a buidar pints of beer. A les onze tots els pubs van tancar però nosaltres encara teníem set. Al darrer local havíem conegut dues dublineses rotundes que s'allotjaven en un hotel. Eren allà celebrant la boda d'una parenta llunyana a qui no li tenien gaire estima, i havien abandonat el convit, avorrides i buscant rotllo. En aquell poble jo i el meu amic suís -era molt guapo, el malparit- érem la seva millor opció.
- Si voleu fer l'última acompanyeu-nos a l'hotel. Allà encara és obert.
El meu amic suís i jo ens vàrem mirar. Aquelles noies mantegoses no ens agradaven, però la temptació de beure la darrera pinta era molt gran, de manera que les vam seguir i ens van fer entrar a la boda. Els assistents parlaven un anglès molt tancat, i alguns fins i tot l'esquitxaven amb mots irlandesos. Vam asseure'ns a la taula de les noies quan el casament ja anava de baixa. Van tocar una darrera cançó, crec que era l'himne d'Irlanda, i tothom va fotre el camp, borratxos com ceps. Al seu costat, el meu amic i jo semblàvem dues persones serenes i sensates. Les noies ens van oferir pujar a la seva habitació a assaltar la nevera. El suís i jo les vam mirar. Jo tenia xicota i ell també -la seva, a més de guapíssima, era monstruosament rica: la filla d'un empresari tabacaler- . Vam declinar amablement la invitació i les noies es van emprenyar i ens van dir que fotéssim el camp del fucking hotel, fucking assholes. Era lògic: tant elles com nosaltres sabíem, d'entrada, què implicava una invitació com aquella. Ens havíem aprofitat d'elles. Per un puto cop a la vida, per un únic cop, jo no era el que pagava les fantes, sinó el que se les bevia.
Malgrat tot, som molts els qui no sabem dir que no quan ens l'ofereixen. I esclar, de cop i volta et trobes en un bar de mala mort, rodejat d'altres borratxos que han tingut la mateixa idea infausta que tu, o bé compartint barra amb gatinyols matiners, dels de barrecha o sol y sombra. No cal dir que totes les decisions que prens a partir d'aquest moment són, en el millor dels casos, equivocades. En el pitjor, catastròfiques. Si a nivell sentimental passes per un mal moment val més que algú altre et guardi el telèfon mòbil.
Mentre beus aquest sobrevalorat darrer got et sents invencible, i totes les idees et semblen genials, per bé que són autèntiques imbecil·litats. Una vegada vam trobar un paio que, en plena turca, havia decidit fer-se no sé quin tatuatge insensat. El tatuador li va dir que d'acord, però que primer fes un parell de cafès perquè l'alcohol és vasodilatador i patatim patatam. Ell va respondre que sí i va entrar al bar on aquell matí nosaltres fèiem l'última -el mític bar Onyar, on va passar-hi absolutament de tot- i va demanar un vodka amb taronja. Amb un parell d'ous. Una altra vegada vaig conèixer un paio que voltava per Girona intentant aconseguir cent euros perquè volia fer un trio amb dues putes que es veu que s'hi avenien. Vaig trobar-los setmanes més tard i em va explicar que sí, que ho havia conseguit, però que alhora havia après una gran lliçó:
- Desenganya't - em va dir amb la tristor de qui ha acomplert un somni- Quan fas un trio sempre n'hi ha un que sobra.
Però a vegades, molt de tant en tant, la moneda cau pel cantó bo, i aquesta última copa es converteix en una gesta èpica per rememorar a partir dels trenta-cinc, l'edat que t'ensenya que tot és mentida. Avui m'ha vingut al cap un d'aquests dies. Després de la Universitat vaig viure uns mesos a Dublin. Els caps de setmana, si teníem diners, llogàvem un cotxe entre uns quants i anàvem a explorar l'illa. Érem molt a l'oest, en un poblet de pescadors poc acostumat a rebre turistes. Ens allotjàvem en una pensió de molt mala mort -vidres de les finestres que es mantenien a lloc gràcies a un rotlle sencer de cinta americana- i, havent sopat, vam anar a buidar pints of beer. A les onze tots els pubs van tancar però nosaltres encara teníem set. Al darrer local havíem conegut dues dublineses rotundes que s'allotjaven en un hotel. Eren allà celebrant la boda d'una parenta llunyana a qui no li tenien gaire estima, i havien abandonat el convit, avorrides i buscant rotllo. En aquell poble jo i el meu amic suís -era molt guapo, el malparit- érem la seva millor opció.
- Si voleu fer l'última acompanyeu-nos a l'hotel. Allà encara és obert.
El meu amic suís i jo ens vàrem mirar. Aquelles noies mantegoses no ens agradaven, però la temptació de beure la darrera pinta era molt gran, de manera que les vam seguir i ens van fer entrar a la boda. Els assistents parlaven un anglès molt tancat, i alguns fins i tot l'esquitxaven amb mots irlandesos. Vam asseure'ns a la taula de les noies quan el casament ja anava de baixa. Van tocar una darrera cançó, crec que era l'himne d'Irlanda, i tothom va fotre el camp, borratxos com ceps. Al seu costat, el meu amic i jo semblàvem dues persones serenes i sensates. Les noies ens van oferir pujar a la seva habitació a assaltar la nevera. El suís i jo les vam mirar. Jo tenia xicota i ell també -la seva, a més de guapíssima, era monstruosament rica: la filla d'un empresari tabacaler- . Vam declinar amablement la invitació i les noies es van emprenyar i ens van dir que fotéssim el camp del fucking hotel, fucking assholes. Era lògic: tant elles com nosaltres sabíem, d'entrada, què implicava una invitació com aquella. Ens havíem aprofitat d'elles. Per un puto cop a la vida, per un únic cop, jo no era el que pagava les fantes, sinó el que se les bevia.
dimarts, 5 de maig del 2015
EL VALOR
El tristíssim espectacle que dissabte ens va oferir Floyd Mayweather, l'esportista més ben pagat del món, corrent pel ring com ho faria una gallina o una rata cellarda acorralada en una habitació, ens recorda la importància capital del valor. Aquest és un concepte passat de moda, com la lleialtat, la responsabilitat i l'esforç. Avui en dia no pots parlar-ne gaire sense que remuguin coses ben desagradables -i quasi sempre equivocades- sobre el teu pensament polític i vital. En efecte, si fas servir gaire la paraula conseqüència aviat algú arribarà a la conclusió que ets de dretes. I ser de dretes no mola.
Mayweather hauria hagut d'acabar amb la cara plena de baus i de bonys. El seu rival, en Pacquiao, també. Però músic pagat (o músic tip, segons la versió) no fa bona música, i tots dos púgils van plantejar un combat conservador i avorrit. Al capdavall, ja tenien els diners fets, sobretot el primer: l'americà -un d'aquests niggas autoparòdics que s'han enriquit desmesuradament i que malgasten la fortuna de les maneres més ridícules, insolidàries i ostentoses- va sortir del quadrilàter més ric, però també va perdre el respecte de part de l'afició. Les bromes sobre la seva covardia s'estenen per la Xarxa, i a un machito com ell no li deuen fer punyetera gràcia. És exactament el que mereix, per cagarrates, que deia l'avi. Queden lluny aquells temps mítics en els quals els boxejadors, amb la cara destrossada i les costelles aixafades, s'emprenyaven amb l'àrbitre o amb l'entrenador perquè deturaven el combat. Ara els púgils se'ns tornen delicats com els futbolistes. És normal que les arts marcials mixtes cada vegada tinguin més seguidors. Allà sí que ho veuen clar.
A l'hora d'escriure passa el mateix. Hem de ser més valents, carai. Per desgràcia, jo no en sóc, i no predico amb l'exemple. N'era més abans, quan en comptes de publicar en aquest blog escrivia notes al Facebook. Ara, no sé ben bé per què, he après a callar. I no sóc l'únic: alguns dels articulistes i opinadors catalans més famosos són autèntics covards que no diuen absolutament res, i que fan malabarismes per no mullar-se. L'altre dia sentia a l'Enric Juliana. Quin home més poc concís, Marededéu! La Puta i la Ramoneta no són, de cap manera, patrimoni exclusiu dels convergents i dels d'Iniciativa: són les reines del mambo a Catalunya.
Tornem -molt breument, que el post m'està sortint més llarg del compte- al tema que ens ocupa: fa dies que vull escriure sobre uns quants temes ben variats, i vet aquí que no me'n veig amb cor. D'alguna manera tinc la sensació que puc perdre-hi coses. Sé de gent que no ha volgut comprar alguna novel·la meva per discrepàncies ideològiques. Si fos un best seller maker se me'n refotria, però tampoc venc tant per anar perdent lectors. De fet, aviat em quedaria sense. Mirant enrere, tampoc he tingut tants merders: els palmeros d'en Valero Sanmartí van dir-me de tot a les xarxes socials perquè vaig dir que no m'agradava una cosa que havia escrit, i m'acusaven de modernillo, mestretites i pedant... a mi!! Una altra vegada un petit exèrcit de maquinorros em va fer esborrar un post molt graciós que havia escrit sobre en David Pastillas i en Buenri, aquesta vegada sí, amb amenaces de mort. A les Xarxes he tingut un parell d'enganxades amb aquest paio, un català que viu en algun país nòrdic i, des d'allà, ens alliçona i ens assenyala les coses que fem malament. Sé que té uns quants seguidors molt fidels. Alguns catalans, quan senten les paraules PAÏSOS NÒRDICS perden, permeteu-me el ridiculíssim joc de paraules, el Nord. De què em serviria entrar al cos a cos amb ell? Probablement de res. O potser sí, i és aquest qui dies passa anys empeny, aquesta mena de por o mandra, que fa que em torni una mena de versió d'estar per casa de l'Enric Juliana i els seus amics de la Vanguardia. Sense els seus sous, esclar.
Mayweather hauria hagut d'acabar amb la cara plena de baus i de bonys. El seu rival, en Pacquiao, també. Però músic pagat (o músic tip, segons la versió) no fa bona música, i tots dos púgils van plantejar un combat conservador i avorrit. Al capdavall, ja tenien els diners fets, sobretot el primer: l'americà -un d'aquests niggas autoparòdics que s'han enriquit desmesuradament i que malgasten la fortuna de les maneres més ridícules, insolidàries i ostentoses- va sortir del quadrilàter més ric, però també va perdre el respecte de part de l'afició. Les bromes sobre la seva covardia s'estenen per la Xarxa, i a un machito com ell no li deuen fer punyetera gràcia. És exactament el que mereix, per cagarrates, que deia l'avi. Queden lluny aquells temps mítics en els quals els boxejadors, amb la cara destrossada i les costelles aixafades, s'emprenyaven amb l'àrbitre o amb l'entrenador perquè deturaven el combat. Ara els púgils se'ns tornen delicats com els futbolistes. És normal que les arts marcials mixtes cada vegada tinguin més seguidors. Allà sí que ho veuen clar.
A l'hora d'escriure passa el mateix. Hem de ser més valents, carai. Per desgràcia, jo no en sóc, i no predico amb l'exemple. N'era més abans, quan en comptes de publicar en aquest blog escrivia notes al Facebook. Ara, no sé ben bé per què, he après a callar. I no sóc l'únic: alguns dels articulistes i opinadors catalans més famosos són autèntics covards que no diuen absolutament res, i que fan malabarismes per no mullar-se. L'altre dia sentia a l'Enric Juliana. Quin home més poc concís, Marededéu! La Puta i la Ramoneta no són, de cap manera, patrimoni exclusiu dels convergents i dels d'Iniciativa: són les reines del mambo a Catalunya.
Tornem -molt breument, que el post m'està sortint més llarg del compte- al tema que ens ocupa: fa dies que vull escriure sobre uns quants temes ben variats, i vet aquí que no me'n veig amb cor. D'alguna manera tinc la sensació que puc perdre-hi coses. Sé de gent que no ha volgut comprar alguna novel·la meva per discrepàncies ideològiques. Si fos un best seller maker se me'n refotria, però tampoc venc tant per anar perdent lectors. De fet, aviat em quedaria sense. Mirant enrere, tampoc he tingut tants merders: els palmeros d'en Valero Sanmartí van dir-me de tot a les xarxes socials perquè vaig dir que no m'agradava una cosa que havia escrit, i m'acusaven de modernillo, mestretites i pedant... a mi!! Una altra vegada un petit exèrcit de maquinorros em va fer esborrar un post molt graciós que havia escrit sobre en David Pastillas i en Buenri, aquesta vegada sí, amb amenaces de mort. A les Xarxes he tingut un parell d'enganxades amb aquest paio, un català que viu en algun país nòrdic i, des d'allà, ens alliçona i ens assenyala les coses que fem malament. Sé que té uns quants seguidors molt fidels. Alguns catalans, quan senten les paraules PAÏSOS NÒRDICS perden, permeteu-me el ridiculíssim joc de paraules, el Nord. De què em serviria entrar al cos a cos amb ell? Probablement de res. O potser sí, i és aquest qui dies passa anys empeny, aquesta mena de por o mandra, que fa que em torni una mena de versió d'estar per casa de l'Enric Juliana i els seus amics de la Vanguardia. Sense els seus sous, esclar.
dimarts, 28 d’abril del 2015
EL CURIÓS CAS DELS EMBOTITS FALSOS
Fa pocs dies érem en un poblet de muntanya amb uns amics. Un lloc molt bonic, potser excessivament pixapinitzat. Passàvem per davant d'una d'aquelles botigues que anuncien embotits artesans. "Fets per nosaltres mateixos!" exclamava un cartell. El botiguer havia disposat unes plates amb uns quants talls de llonganissa, de llom i de fuet perquè els passavolants els poguessin tastar. De seguida em vaig adonar -saltava a la vista- que aquells embotits tenien unes formes massa precises i regulars per ser artesans.
Li ho vaig dir al meu amic, que durant un temps havia treballat en una petita empresa familiar d'embotits. "Cada dia, a les fàbriques, hi ha unes quantes peces que no surten bé" va explicar-me. "Són perfectament bones, però són una mica irregulars, o tenen lleus defectes de forma. Aquest gènero es ven a l'engròs i sense etiquetar per un preu molt inferior a l'habitual. Alguns compradors són petits botiguers, que més tard ho revenen a les seves botigues de manera genèrica, però d'altres, els més espavilats, agafen un tauló, un parell de cavallets, es deixen créixer una cua llardosa i van a voltar per les fires d'artesania, assegurant que són productes elaborats per ells mateixos en una masia perduda de les Guilleries. Els embotits artesans autèntics molt sovint tenen formes poc estètiques, i fins i tot una mica desagradables, i si no ets idiota de seguida pots detectar una falsificació. La gent de poble és malfiada per naturalesa i generalment no cau en aquest parany tan ximple i obvi, però alguns pixapins -sobretot els que van amb totterreny- es tornen bojos i de seguida treuen el bitllet de cinquanta. Mai no comprarien aquests mateixos embotits amb l'etiqueta de l'empresa que els ha fabricat, però si un suposat neorural hi lliga un cordill, triplica el preu i jura que són fuets artesanas, pagaran el que els hi demani".
Allò em va fer molta gràcia, però alhora em va entristir. És el clàssic combat entre poble i ciutat, que es perpetua al llarg del temps i que adquireix noves i sorprenents dimensions. Però compte, que aquest joc absurd i fratricidia sempre és a dues bandes. Ara, amb el ridícul postureig urbanita dels putos moderns, i amb programes tan humiliants com El Foraster, les hostilitats s'han intensificat, i uns i altres segurament estem més allunyats que mai.
Durant un grapat d'anys vaig fer molta vida a Barcelona. Jo, que amb prou feines tinc accent de pagès, impostava el català més tancat que podia. Per algun motiu, allò semblava tranquil·litzar-los, i tots alabaven el meu accent fals en considerar-lo català autèntic. Ells fan el mateix quan van a poble: tot això de parlar amb les as tan exagerades, obrint la boca com si els hi anés la vida. Allà no parlen així. Tampoc no em crec que tots siguin tan ximples de deixar-se engalipar per aquests embotits industrials disfressats, però d'alguna manera uns quants s'hi senten obligats, tal i com jo em sentia amb el deure de fer el meu paper de pagerol mig retardat perdut a la city. Catalunya és un país minúscul i vivim a poquíssims quilòmetres els uns dels altres, però no arribem a conèixer-nos en absolut. Potser per això estem com estem, i les coses ens van com ens van. Per aquesta merda de sentiment de superioritat moral i cultural.
Li ho vaig dir al meu amic, que durant un temps havia treballat en una petita empresa familiar d'embotits. "Cada dia, a les fàbriques, hi ha unes quantes peces que no surten bé" va explicar-me. "Són perfectament bones, però són una mica irregulars, o tenen lleus defectes de forma. Aquest gènero es ven a l'engròs i sense etiquetar per un preu molt inferior a l'habitual. Alguns compradors són petits botiguers, que més tard ho revenen a les seves botigues de manera genèrica, però d'altres, els més espavilats, agafen un tauló, un parell de cavallets, es deixen créixer una cua llardosa i van a voltar per les fires d'artesania, assegurant que són productes elaborats per ells mateixos en una masia perduda de les Guilleries. Els embotits artesans autèntics molt sovint tenen formes poc estètiques, i fins i tot una mica desagradables, i si no ets idiota de seguida pots detectar una falsificació. La gent de poble és malfiada per naturalesa i generalment no cau en aquest parany tan ximple i obvi, però alguns pixapins -sobretot els que van amb totterreny- es tornen bojos i de seguida treuen el bitllet de cinquanta. Mai no comprarien aquests mateixos embotits amb l'etiqueta de l'empresa que els ha fabricat, però si un suposat neorural hi lliga un cordill, triplica el preu i jura que són fuets artesanas, pagaran el que els hi demani".
Allò em va fer molta gràcia, però alhora em va entristir. És el clàssic combat entre poble i ciutat, que es perpetua al llarg del temps i que adquireix noves i sorprenents dimensions. Però compte, que aquest joc absurd i fratricidia sempre és a dues bandes. Ara, amb el ridícul postureig urbanita dels putos moderns, i amb programes tan humiliants com El Foraster, les hostilitats s'han intensificat, i uns i altres segurament estem més allunyats que mai.
Durant un grapat d'anys vaig fer molta vida a Barcelona. Jo, que amb prou feines tinc accent de pagès, impostava el català més tancat que podia. Per algun motiu, allò semblava tranquil·litzar-los, i tots alabaven el meu accent fals en considerar-lo català autèntic. Ells fan el mateix quan van a poble: tot això de parlar amb les as tan exagerades, obrint la boca com si els hi anés la vida. Allà no parlen així. Tampoc no em crec que tots siguin tan ximples de deixar-se engalipar per aquests embotits industrials disfressats, però d'alguna manera uns quants s'hi senten obligats, tal i com jo em sentia amb el deure de fer el meu paper de pagerol mig retardat perdut a la city. Catalunya és un país minúscul i vivim a poquíssims quilòmetres els uns dels altres, però no arribem a conèixer-nos en absolut. Potser per això estem com estem, i les coses ens van com ens van. Per aquesta merda de sentiment de superioritat moral i cultural.
dimecres, 22 d’abril del 2015
ON SERÀ EL GAT?
Tot i que la física quàntica -barata- assegura que una partícula pot trobar-se a dos llocs alhora, m'estranyaria que, a aquestes alçades de la pel·lícula, cap llibreter tingués el gat de Schrödinger a la seva parada. Ja va tenir el seu moment, i no li va anar malament del tot. Ara bé, la gent d'Stonberg, els editors, sí que el tindran a la seva parada, i estaran contentíssims que feu cua per comprar-lo. Serà a Barcelona. Si no vaig errat, a Passeig de Gràcia cantonada amb Mallorca, més o menys davant de Channel. Els qui no sigueu barcelonesos -que deia aquell alcalde- i encara no hagueu llegit el llibre que va estar a punt de revolucionar la literatura catalana us el podeu regalar en ebook, o fer espeleologia per les llibreries.
Aquest Sant Jordi sigueu feliços, regaleu autors catalans -si pot ser, d'editorials petites i mitjanes. Jo ja he comprat Picadura de Barcelona, i algun altre que caurà-, aneu amb compte que les gitanes no us venguin roses marcides i gaudiu de la diada.
Aquest Sant Jordi sigueu feliços, regaleu autors catalans -si pot ser, d'editorials petites i mitjanes. Jo ja he comprat Picadura de Barcelona, i algun altre que caurà-, aneu amb compte que les gitanes no us venguin roses marcides i gaudiu de la diada.
dimarts, 21 d’abril del 2015
CARTA A UN ASSASSÍ
Darrerament els psicòpates us heu ensenyorit dels informatius: primer en Lebitz i ara tu, l'adolescent sense nom que volia cometre una massacre al seu institut.
Mira, nano, sóc professor i aquest és un tema que em toca molt de la vora. El paio que vas matar tenia quasi la mateixa edat que tinc jo. Era de la meva branca, les Humanitats, i fins i tot compartíem afició, els còmics. Si els daus haguessin rodat d'una altra manera, en comptes d'ell hauries pogut matar-me a mi. Tu, i les teves Veus, i la teva ballesta, i les teves ganes de jugar a ser en Darrell, de The Walking Dead, hauríeu deixat dos fills orfes i una família destrossada
Per què vas matar-lo, digues? T'ho van ordenar les punyeteres Veus? Explica'ns-ho, t'ho van fer fer elles? Amb vosaltres, els psicòpates, sempre és el mateix, però ara el mal ja està fet: tres ferits i un mort. Unes quantes dotzenes d'alumnes traumatitzats i un munt de famílies fetes malbé, entre elles la teva.
Ara volen que tinguem pena de tu i ens expliquen que el professor d'Educació Física va trobar-te plorant, i que te li vas abraçar. Ara ens diuen que t'hem de tractar com un nen, però tu has matat com només ho fan els homes de la pitjor espècie. Ens volen convèncer que l'únic culpable és un brot psicòtic que es va ensenyorir de la teva fràgil ment, i que va fer que fabriquessis una ballesta, un còctel molotov, arrepleguessis un ganivet i comencessis el teu dia de fúria disparant a la cara a la senyoreta de castellà, vés a saber per què.
Aquests dies sentirem tota classe d'argument delirants: uns, sense cap mena de vergonya ni intel·ligència, ja culpen les retallades, i d'altres diuen que encara no et podem tractar d'assassí perquè no coneixem els teus veritables motius, com si alguns crim fossin més justificables que uns altres. D'altres demanen serenitat i ens alliçonen amb saviesa, explicant-nos que els problemes dels alumnes sempre tenen l'origen a casa, com ho fa aquest blog, que es deu pensar que ha descobert la sopa d'all.
Però no pateixis: a molta gent comences a caure-li bé, nano, i això em preocupa. Ara mateix es parla més de tu que no pas dels morts i dels ferits. Ets el boy of the moment. És ben cert que no t'hem de linxar a la plaça del poble, com si fóssim bàrbars -això t'ho deixem a tu- i que t'hem de tractar com un malalt mental perillós, però el teu comportament no es pot excusar de cap manera, per més que ho provin els happyflowers relativistes. Has mort a sang freda un home jove i has intentat matar-ne com a mínim tres més.
En fi, xaval, que ens tens a tots ben trasbalsats i barallats. Aquí no hi trobaràs simpaties ni comprensió, ho sento. A diferència de molts usuaris de Facebook i Twitter, jo no sóc un determinista ferotge que ho deixa tot a mans de la Natura. Però ja t'he dit que no et preocupis: fes una volta per les xarxes socials i trobaràs un munt d'aficionats a la psicologia i a la criminologia que t'entendran perfectament. Fa uns anys un tal Rabadán va assassinar els seus pares amb la mateixa arma que tu vas fer servir per matar al meu company. Sembla ser que es cartejava amb molts fans, i fins i tot rebia peticions de matrimoni a la presó.
Ja ho veus, noi. Segons l'opinió pública ets, en el pitjor dels casos, una pobre víctima. En el millor, quasi un heroi tràgic. Potser sí que serà veritat allò que diuen: que hi ha més bojos a fora que no pas a dintre.
Mira, nano, sóc professor i aquest és un tema que em toca molt de la vora. El paio que vas matar tenia quasi la mateixa edat que tinc jo. Era de la meva branca, les Humanitats, i fins i tot compartíem afició, els còmics. Si els daus haguessin rodat d'una altra manera, en comptes d'ell hauries pogut matar-me a mi. Tu, i les teves Veus, i la teva ballesta, i les teves ganes de jugar a ser en Darrell, de The Walking Dead, hauríeu deixat dos fills orfes i una família destrossada
Per què vas matar-lo, digues? T'ho van ordenar les punyeteres Veus? Explica'ns-ho, t'ho van fer fer elles? Amb vosaltres, els psicòpates, sempre és el mateix, però ara el mal ja està fet: tres ferits i un mort. Unes quantes dotzenes d'alumnes traumatitzats i un munt de famílies fetes malbé, entre elles la teva.
Ara volen que tinguem pena de tu i ens expliquen que el professor d'Educació Física va trobar-te plorant, i que te li vas abraçar. Ara ens diuen que t'hem de tractar com un nen, però tu has matat com només ho fan els homes de la pitjor espècie. Ens volen convèncer que l'únic culpable és un brot psicòtic que es va ensenyorir de la teva fràgil ment, i que va fer que fabriquessis una ballesta, un còctel molotov, arrepleguessis un ganivet i comencessis el teu dia de fúria disparant a la cara a la senyoreta de castellà, vés a saber per què.
Aquests dies sentirem tota classe d'argument delirants: uns, sense cap mena de vergonya ni intel·ligència, ja culpen les retallades, i d'altres diuen que encara no et podem tractar d'assassí perquè no coneixem els teus veritables motius, com si alguns crim fossin més justificables que uns altres. D'altres demanen serenitat i ens alliçonen amb saviesa, explicant-nos que els problemes dels alumnes sempre tenen l'origen a casa, com ho fa aquest blog, que es deu pensar que ha descobert la sopa d'all.
Però no pateixis: a molta gent comences a caure-li bé, nano, i això em preocupa. Ara mateix es parla més de tu que no pas dels morts i dels ferits. Ets el boy of the moment. És ben cert que no t'hem de linxar a la plaça del poble, com si fóssim bàrbars -això t'ho deixem a tu- i que t'hem de tractar com un malalt mental perillós, però el teu comportament no es pot excusar de cap manera, per més que ho provin els happyflowers relativistes. Has mort a sang freda un home jove i has intentat matar-ne com a mínim tres més.
En fi, xaval, que ens tens a tots ben trasbalsats i barallats. Aquí no hi trobaràs simpaties ni comprensió, ho sento. A diferència de molts usuaris de Facebook i Twitter, jo no sóc un determinista ferotge que ho deixa tot a mans de la Natura. Però ja t'he dit que no et preocupis: fes una volta per les xarxes socials i trobaràs un munt d'aficionats a la psicologia i a la criminologia que t'entendran perfectament. Fa uns anys un tal Rabadán va assassinar els seus pares amb la mateixa arma que tu vas fer servir per matar al meu company. Sembla ser que es cartejava amb molts fans, i fins i tot rebia peticions de matrimoni a la presó.
Ja ho veus, noi. Segons l'opinió pública ets, en el pitjor dels casos, una pobre víctima. En el millor, quasi un heroi tràgic. Potser sí que serà veritat allò que diuen: que hi ha més bojos a fora que no pas a dintre.
dimarts, 14 d’abril del 2015
EL FORASTER
L'altre dia explicàvem que alguns programes estan dissenyats per fer-nos sentir millor, alleujats de no viure en barriades sòrdides, amb veïns ionquis i prostitutes amb mitges comprades al basar xinès. L'exemple més conegut és Callejeros, que durant molts anys va convertir-se en una passarel·la tragicòmica on hi desfilava el bo i millor de cada casa.
Poca gent s'ha adonat que TV3, la nostra, també té un programa d'aquestes característiques. El Foraster. Segur que tots en coneixeu la mecànica: el presentador -que clarament és de poble, però que exagera l'accent i les maneres fins a límits grotescos, perquè cap pagès és tan pagès- busca un poble petit i aïllat i va a passar-hi uns quants dies. Mentre és allà parla amb la gent més rara i extravagant que troba i després, amb la complicitat dels espectadors, es riu d'ells a cor que vols. Per fer-ho amb tota comoditat, els reuneix al teatre del poble, on projecta les diferents trobades amb els veïns, que es peten de riure -tot s'ha de dir, un riure forçat i excessiu, de qui se sap objecte de burla- veient-se fer el ridícul de mala manera. I per què la tele catalana, com en diuen les iaies d'aquests -i de tots- els pobles, ha escollit aquest model? Doncs perquè així mata dos ocells d'un tret:
a) Primer ocell: les putes, els ionquis, els alcohòlics i els pinxos arravalers són, per norma general, políticament incorrectes, i tothom sap que TV3 és, per damunt de tot, un model de bon gust i de correcció.
b) Segon ocell: si en comptes de riure's de la gent de, posem pel cas, Sant Adrià del Besós, es riuen dels camperols de Palaurovira, podran dir que vetllen per la representativitat del territori (aquí hem de dir que, dintre de tot, TV3 és menys barcelonocèntrica que d'altres mitjans escandalosament pixapins).
Dèiem que l'espectador veu aquells iaios esdentegats i pensa: Quina sort que tinc de no viure a Vilorà de Brancatorta. Fins i tot els de pagès ens sentim alleujats de que el nostre poble sigui més gran i amb més habitants que Sant Martí de Vilavella, perquè en terra de cecs el borni és el rei. I si un puto modernet de Barcelona diu:
- Doncs jo els pobles els veig tots iguals, grans i petits.
Gràcies a el Foraster nosaltres li podrem respondre:
- Esclar, subnormal. Són iguals, com Gràcia és exactament igual que el Soho de Nova York. Imbècil.
Poca gent s'ha adonat que TV3, la nostra, també té un programa d'aquestes característiques. El Foraster. Segur que tots en coneixeu la mecànica: el presentador -que clarament és de poble, però que exagera l'accent i les maneres fins a límits grotescos, perquè cap pagès és tan pagès- busca un poble petit i aïllat i va a passar-hi uns quants dies. Mentre és allà parla amb la gent més rara i extravagant que troba i després, amb la complicitat dels espectadors, es riu d'ells a cor que vols. Per fer-ho amb tota comoditat, els reuneix al teatre del poble, on projecta les diferents trobades amb els veïns, que es peten de riure -tot s'ha de dir, un riure forçat i excessiu, de qui se sap objecte de burla- veient-se fer el ridícul de mala manera. I per què la tele catalana, com en diuen les iaies d'aquests -i de tots- els pobles, ha escollit aquest model? Doncs perquè així mata dos ocells d'un tret:
a) Primer ocell: les putes, els ionquis, els alcohòlics i els pinxos arravalers són, per norma general, políticament incorrectes, i tothom sap que TV3 és, per damunt de tot, un model de bon gust i de correcció.
b) Segon ocell: si en comptes de riure's de la gent de, posem pel cas, Sant Adrià del Besós, es riuen dels camperols de Palaurovira, podran dir que vetllen per la representativitat del territori (aquí hem de dir que, dintre de tot, TV3 és menys barcelonocèntrica que d'altres mitjans escandalosament pixapins).
Dèiem que l'espectador veu aquells iaios esdentegats i pensa: Quina sort que tinc de no viure a Vilorà de Brancatorta. Fins i tot els de pagès ens sentim alleujats de que el nostre poble sigui més gran i amb més habitants que Sant Martí de Vilavella, perquè en terra de cecs el borni és el rei. I si un puto modernet de Barcelona diu:
- Doncs jo els pobles els veig tots iguals, grans i petits.
Gràcies a el Foraster nosaltres li podrem respondre:
- Esclar, subnormal. Són iguals, com Gràcia és exactament igual que el Soho de Nova York. Imbècil.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)