diumenge, 1 de novembre de 2009

ASSETJATS I ASSETJADORS

Divendres em va caure a les mans una mena de test que han fet els sindicats i que serveix per detectar si ets víctima d'assetjament laboral. Vaig llegir-lo amb estupefacció i vaig recollir-ne alguns punts, que passo a transcriure literalment.

A la persona assetjada:
- No se la convida a dinars o sopars de la feina.
- S'evita mirar-la.
- Se li deixa de parlar.
- Se li atribueixen problemes psicològics.
- Se'n parla malament al darrera.
- Sospirs, mirades despectives, somriures, tos (sic, la mala sintaxis no és meva).
- Es fan servir malnoms per referir-se a la víctima. Se la imita.
- Es critica la seva vida privada.
- Es manipulen i distorsionen les paraules de la víctima.

Encara n'hi havia més i alguns eren greus de debò (maltractament físic, terror telefònic, se li demana que faci feines perilloses o tòxiques, se li crida o insulta etc.). Però vull centrar-me en el primer grup, perque és obvi que si et colpegen, t'insulten i t'obliguen a fer la feina més perillosa i tòxica de l'empresa (que d'altra banda algú ha de fer) és obvi que t'estan assetjant.

Segons els sindicalistes, tots som assetjats i, alhora, assetjadors. Qui és que no evita tractar amb algun company a la feina? De debò es pensen que la gent no posa malnoms, inclús als seus amics? I la vida privada? El qui no es consideri, encara que sigui una mica, xafarder que llanci la primera pedra. Segons els sindicalistes hem de convidar a sopar a tothom? I si anem de copes uns quants també hem d'endur-nos als qui no suportem? Hem de riure les gràcies i ser agradables amb els companys més insolidaris? No podem somriure si algú diu una cosa estúpida, ni tan sols tossir una miqueta?

La retòrica sindicalista és quasi sempre aquesta: passada de rosca, ferotge, rancuniosa i absolutament paranoïca. Amb aquesta classe d'indicacions tothom es pot sentir marginat a la feina, de la mateixa manera que si ens dediquem a buscar símptomes de malalties ens adonarem que en tenim molts.

Els sindicalistes sempre a punt per ser útils ens descriuen el perfil de la persona propensa a ser assetjada:

"Les víctimes solen ser persones amb elevat nivell d'ètica, honradesa. Són rectes, autònomes, amb iniciativa i capacitat professional"

És curiós: segons les seves paraules és impossible que es margini un gandul, un insolidari, un trepa o un desgraciat. Tots els assetjats són treballadors rectes i exemplars. El non plus ultra de l'eficiència.

En fi, que com sempre ens toca fer-los cas: a partir d'avui somriure a la feina, ser feliços, convidar a copes fins i tot al company que ens puteja, no fos cas. S'ha acabat reunir-nos i explicar xafarderies, o dir que tal o qual està sonat (perquè, és clar, no podem atribuir-li malalties mentals falses). Mirem a tothom amb els ulls ben oberts, per si les mosques. Si un company o companya és un imbècil ho acceptarem inclús amb alegria, contents que a la nostra feina hi hagi tanta diversitat. Somriem sempre, camarades, siguem amables, siguem bons. El Gran Germà ens estima. Siguem feliços.