A vegades passes èpoques sense trobar-ne cap. Llegeixes un llibre darrera l'altre però no hi ha manera. Les paraules són com les combinacions de roba que duen les senyores angleses de classe obrera: irreconciliables. Les descripcions es fan eternes, els personatges no tenen cap gràcia. No passa res, i fins i tot girar les pàgines és agònic, esperant a veure quin desastre narratiu et trobaràs a la següent. Palles mentals, exercicis d'autocomplaença literaria, tot plegat és terrible.
I un dia tens sort. Per atzar et ve a parar a les mans el llibre "La oreja de Murdock", de Castle Freeman, o el darrer llibre pòstum de Bukowsky (és fantàstic això que un dels teus autors preferits tregui llibres després de mort), "Fragmentos de un cuaderno manchado de vino". Torna la velocitat, torna l'acció. Passen coses tota l'estona, entens cada línia, cada paràgraf (bé!), i ja no t'avorreixes llegint monòlegs inacables i insípids (parlant de monòlegs, només espero que el meu ídol David Sedaris tregui un nou recull. Els qui es pensen que Buenafuente i els seus clons són divertits i intel·ligents hauran de reconfigurar del tot la seva manera d'entendre l'humor després de llegir un llibre seu).
Afegim-hi la novel·la "El Fin", que m'espera al sofà, encara sense obrir, i que diuen els que hi entenen que és tota una descoberta. Els que hi entenen també diuen que "Burlando a la parca" és un dels millors llibres d'humor que s'ha escrit mai. Ja el tinc encarregat a la Llibreteria, a Girona (per cert, si algú encara no hi ha estat ja triga: quedarà impressionat de la manera que tenen d'entendre els llibres. Creieu-me: he estat quasi en tantes llibreries com bars).
Davant tantes lectures em sento com un infant el dia de Reis, que té mil regals i no sap per quin començar. Com quan em comprava una bossa de xuxeries i m'agradaven tant totes que les reservava per més tard...
