dijous, 1 d’abril de 2010

LA RUTA (DELS GIMNASOS)


Al gimnàs on vaig hi ha hagut canvis horaris importants, cosa que vol dir que és hora de tocar el dos. Una llàstima, ja que hi estava bé, amb el profe érem molt amics i m'agradava la forma que teníem de treballar. En fi. La qüestió és que aquests dies estic buscant un lloc on apuntar-me. Ja he anat a dos gimnasos a fer una classe de prova, i tinc agulletes i dolors a llocs insòlits. Per exemple: com et pot fer tan mal la part mitja d'un avantbraç? I el múscul que hi ha al costat de la tíbia, com es diu? També s'hi poden tenir agulletes, allà?

Un dels gimnasos que he provat era de boxa (vam sortir a córrer i vaig descobrir les Hortes de Santa Eugència, un espai curiós i freak que mereix un post per sí sol) i l'altra de boxa tailandesa tradicional. La boxa tailandesa tradicional, per qui no ho sàpiga, és el precursor del thai boxing o muay thai, famós per la seva brutalitat (encara que a l'hora de la veritat, com quasi totes les coses del món, no sigui tant). Si alguna cosa té de bo fer aquesta ruta de gimnasos és que es tracta d'un autèntic exercici d'humiltat: si en algun moment et pugen els fums és terapèutic fer un parell de voltes. Aquests dies he conegut gent capaç de liquidar-me amb un parell de cops. Gent que quan pegava a un sac extraordinàriament pesant el feien ballar com com estigués farcit de plomes. En el gimnàs de boxa tailandesa en concret, fins i tot els més dolents eren aterradorament bons. Tal com va dir el gran savi (potser Confuci, potser no): "No som res".

Encara em queden dos gimnasos per provar. Teòricament, són els més durs, per això els he deixat pel final (ja sabeu que al món hi ha dues classes de persones: els que es mengen lo que no els agrada al principi i els que ho deixen pel final. Jo sóc dels que ho deixen pel final). Més que una cura d'humiltat això pot acabar essent un torpede a la línia de flotació de la meva fràgil autoestima. Per si les mosques, ahir vaig sortir a córrer i avui, si tinc una estona, potser també.