dimarts, 1 de novembre de 2011

MONÒLEGS

No fa gaires anys els monòlegs eren peces intel·ligents i creatives. Els pocs que s'hi dedicaven tenien un estil propi i moltes vegades, precisament, procuraven distanciar-se dels seus col·legues.
Ara els monòlegs s'han massificat, s'han democratitzat. No hi ha bar, terrassa o discoteca que no en programi una sessió un cop per setmana. Moltes vegades els monologuistes de cubata són còpies descarades els uns dels altres, i sempre acaben recorrent a uns llocs comuns: el sexe, la masturbació i el tamany de polles i tetes. Temorencs d'ofendre a algú - no saben que sempre hi ha algú disposat a ofendre's- busquen temes universals, en el mal sentit del terme, i acaben fent bromes que no farien riure ni a un infant de Primària. El nostre amic Paquito potser fa molta gràcia, explicant anècdotes recolzat a la barra, però quan el poses davant d'un públic l'enginy i la fatxanderia es dissipen, i els acudits sobre penis petits es converteixen en la seva única arma. A vegades, veient-los allà dalt, nerviosos i insegurs, m'han arribat a fer una mica de llàstima.
Però el que més em sorprèn és que a molta gent li agrada. He sentit monòlegs que amb prou feines m'han aconseguit fer somriure, mentre que a prop meu hi havia gent destrossant-se la mandíbula. Un cop, a Girona, un imbècil va dedicar mig monòleg a fer acudits de mal gust -de molt mal gust- sobre catalans. Creieu-me: deixant de banda que fossin ofensius, no tenien puta gràcia, i això que jo duia uns quants cubates al damunt i estava, diem-ne, predisposat a riure. Eren tòpics, fàcils, ridículs. I la gent -crec recordar que era a Carpes- vinga a riure.
A Catalunya i a Espanya, per desgràcia, no hi ha humoristes com l'americà David Sedaris. Us en parlaré el proper dia.