dijous, 8 de desembre del 2011

TARDES DE BIBERONS ( I )

Els metges es van endur  la meva dona al quiròfan per practicar-li una cessària d'urgència i a mi em van abandonar en una sala d'espera. A través de les parets de vidre veia com, a fora, el sol sortia des de darrera d'unes grans torres elèctriques. Les carreteres ja eren plenes de vehicles, tothom al seu rotllo. Jo donava voltes per la sala, fet pols i aterroritzat. Estava tan destrossat que una dona de la neteja  va sentir pena de mi i va estar-se una estona fent-me companyia.
Al cap d'uns minuts -impossible saber quants, a mi em van semblar dies sencers- una infermera va entrar a la sala d'espera amb un farcell als braços.
- Vine, ràpid - va dir.
Vaig seguir-la pel passadís i vam entrar a la sala on havíem passat quasi nou hores: la sala de dilatació, l'avantsala del part. La  noia va girar-se i ens vam quedar mirant cara a cara. Als seus braços, embolicat com un durum de vedella, hi havia el meu fill.
- Despulla't, de pressa!
Era molt guapa -la majoria d'infermeres ho eren- però jo sóc un home casat. A més, dins d'aquell farcell hi havia en Lluc, a qui encara no coneixia, i de cap manera volia que el primer dia ja es fes una imatge equivocada del seu pare.
Sense saber què respondre, vaig barbotejar:
- Despullar-me?
- Sí. El nen necessita calor corporal.
Havia sentit que, quan neix un nadó, el posen pell amb pell amb la seva mare, de manera que no agafi fred. La meva dona era al quiròfan, de manera que no podia ocupar-se'n. Vaig treure'm la samarreta i em vaig asseure en una cadira. La noia va donar-me el nen i el vaig abraçar. Era una sensació estranya. Us enganyaria si digués que era alegria: era més aviat por. O, per ser més exactes, vertigen, com quan tens un precipici molt fondo al davant i has d'agenollar-te per contemplar-lo.
La noia em va felicitar i em va dir alguna altra cosa -la veritat és que tinc els records borrosos- i va sortir de la sala, deixant-nos sols. Vaig mirar a en Lluc: com a mínim no plorava.
Vaig preguntar-li:
- I ara què, tio?

(perdoneu pel títol, no he pogut evitar la broma fàcil)