dilluns, 22 d’octubre de 2012

EL DARRER COMIAT (de solter)

Diumenge es va casar l'amic que faltava, i la setmana passada va tocar comiat. Trigarem molt temps a celebrar-ne un altre, si és que en celebrem cap més.

Tot plegat m'ha deixat una sensació ben agredolça. Ja tenim a totes les parelles casades, i els que encara són solters semblen prou contents de ser-ho. Molts dels meus amics tenen fills o els estan esperant. En qüestió de  dos anys les nostres vides han fet loops brutals. Hi ha dies que tot plegat costa una mica de pair. La tardor és l'estació més procliu a nostàlgies, melàngies i altres costipats de l'ànima. I jo sóc malaltís de mena.

El darrer comiat de solter ha representat la mort definitiva de la nostra juventut. O, per dir-ho millor, el darrer clau al seu taüt. Encara no som tan grans, però finalment hem comprès que aquelles nits ja no tornaran. Tenim dones, fills, hipoteques, deutes, ressaques que no perdonen i feines que no ens podem permetre perdre. Tenim compromisos inajornables, agulletes, i se'ns acluquen els ulls a partir de la mitjanit. Els nostres somnis cada vegada són més borrosos i ens semblen més això: somnis d'aquells que amb prou feines recordes quan et lleves. Suposo que és normal - i fins i tot, bo-  que sigui així, però és impossible no sentir una mica de llàstima, o de vertigen. Definitivament ens hem fet grans. Hem trigat, però finalment ha passat. Requiescat in pace.