dilluns, 3 de febrer de 2014

5 POLÍTICS A QUI ODIO

5- ROUCO VARELA
En Rouco no és un polític civil però a la seva manera participa -o participava- en política. Monsenyor Rouco - faria molta més gràcia si es digués Rocco- representa tot allò fosc i equivocat de l'Església catòlica. Estic convençut (i ho dic de debò) que ell i els que se li assemblen mai han llegit la Bíblia, i si ho han fet es tracta d'una versió molt diferent a la quejo fullejo de tant en tant. Potser amb uns quants llibres de més o de menys. I si l'han llegida i realment creuen que actuen conforme el que va ensenyar Jesús de Natzaret és que el ministre Wert té raó i la comprensió lectora espanyola és nefasta. A banda de la seva ideologia Monsenyor Rouco té un aspecte intimidant, tètric, de conspirador Vaticà. És tan poc creïble predicant l'amor com una nimfòmana predicant la castedat.


4- ARNALDO OTEGUI
Diuen que quan militava a ETA tenia per nick "El Flaco". Abadonada la lluita armada, l'Arnaldo s'ha abandonat a si mateix i quan no és a la presó recorre tasques i herrikotabernes afartant-se de pinxos, montaditos i cassoletes. Otegui és admirat per molts catalans afectats de basquitits -sembla que gràcies a Déu cada dia menys, però encara en queden- i odiat pels espanyols (i per mi) pels seus constants xantatges i les seves amenaces solapades. I no dic res més, que els tentacles d'aquesta fauna són molt llargs i ja m'he fotut en prou merders per culpa d'aquesta merda de blog.



3- PERE NAVARRO
Segur que esteu pensant: "Ostres, que original que ets, Jordi, et deus creure que has inventat la sopa d'all". I teniu raó: odiar a en Pere Navarro és perfectament mainstream. Avui en dia no ets ningú si no odies a en Pere NavarroEverybody hates Navarro. I la veritat és que l'home s'ho guanya a pols: en pocs mesos ha passat de ser un col·laborador necessari però emprenyador a un dels enemics més furibunds de l'independentisme. El PSC, un partit amb una trajectòria lloable en defensa dels interessos de Catalunya, ha esdevingut ara una trista sucursal del PSOE, com una d'aquestes franquícies que fan menjar dolent.



2- ALÍCIA SÁNCHEZ CAMACHO
A cop d'ull podria semblar una estrella del porno dels setanta en hores baixes que ha abusat del bòtox i que ha recorregut massa quilòmetres. Però quan poues una mica més en la seva lletjor t'adones que aquesta dona mai ha estat bonica, i que el seu rostre no és res més que un mirall de la seva ànima mesquina. La seva lletjor té alguna cosa primigènia i ens remet als mites reptilians que hi ha enterrats en el nostre subconscient col·lectiu.
Procliu a les eufòries i als excessos -només cal veure-la quan venen els seus amics del PP, o quan una manifestació que convoca reuneix més d'un centenar de ciutadans-  Camacho sembla una d'aquelles persones amb greus altibaixos emocionals i que insisteix a explicar-te les seves misèries vitals si et toca seure al seu costat en un sopar.


 
1- ALEJO VIDAL QUADRAS
Si m'encarreguessin el guió d'una pel·lícula  i em demanessin que dissenyés un dolent molt dolent segurament m'inspiraria en l'Alejo. Més enllà de les seves lamentables idees ultradretanes i catalanòfobes aquest individu és la caricatura d'un malvat de mala telesèrie dels anys setanta: veu rogallasa, com si cada matí glopegés sorra, calba mal portada, mig-somriure i celles de malvat. L'Alejo és un personatge odiat a Catalunya i estimat a Madrid, una mica com l'Alberto Boadella (tant l'un com l'altre han castellanitzat el seu nom per semblar més simpàtics dins dels ambients cavernaris). Ara milita a Vox, un partit extremista molt més adequat pels seus deliris bèl·lics que no pas el PP, que ha de mantenir una certa aparença democràtica. El somni més humit de l'Alejo és que una columna de blindats recorri la Diagonal i que la Guàrdia Civil assumeixi el control de Catalunya.