dimarts, 18 de febrer de 2014

UNA MICA

El meu fill Lluc és en aquella etapa en què comença a parlar amb certa fluidesa. Em diverteix veure com crea noves construccions i com s'equivoca fent-les servir en un context que no toca. L'altre dia vaig adonar-me que la paraula que més  repeteix  és mica. Papa, una mica de mam, mirem una mica la tele, anem una mica a l'ordinador, llegeix una mica de contes, plou una mica, una mica i prou, només una mica.

Tots sabem que els nens petits es limiten a imitar-nos. Si en Lluc introdueix aquesta paraula a quasi cada frase és perquè ho sent fer. A casa, a la guarderia, al parc, potser també a la televisió. Aquests dies m'hi he estat fixant i, en efecte, els catalans sobreutilitzem aquesta paraula, fent que moltes vegades perdi el seu significat original (perquè a vegades les coses les fem molt, encara que diguem una mica. És com si ens avergonyíssim de posar-hi massa entusiasme).

A la zona on jo visc es parla sobretot en català, de manera que no m'he fixat si els castellanoparlants fan servir la paraula poco o poquito a quasi cada frase, com ho fem nosaltres. De memòria diria que no, que aquesta és una cosa molt catalana. Una mica, no fos cas que ens passéssim! Una mica i prou. I en tot cas i en el millor dels casos, de mica en mica s'omple la pica.

Potser el problema dels catalans és aquest, que tot ho fem una mica i que ens costa prémer l'accelerador. No sabem brillar amb força, ni tenir un atac de genialitat, o de mala llet, o de passió. Tot amb mesura, com deia Sòcrates, Plató, Aristòtil o algun altre grec d'aquells. El conservadurisme és ben trenat dins de l'ADN català, de manera que fins i tot les esquerres són poc esquerres -fixeu-vos sinó en el PSC i ERC- i CiU, una federació que aposta per l'oasi i la placidesa, com una festa de jubilats un dijous a la tarda, ha estat durant dècades el partit majoritari de Catalunya. L'esquerra catalana radical és anecdòtica i la dreta catalana radical diria que no existeix, o que també és anecdòtica.

Una vegada vaig llegir que els catalans érem un poble dèbil perquè sucàvem els croissants al cafè amb llet. Un simple croissant, que la majoria de vegades és tou i del dia, és massa sòlid per nosaltres, i no tenim més remei que remullar-lo ben remullat per poder-lo rosegar. Un cafè amb llet amb només una mica de cafè -no ens esveréssim massa- i, els més atrevits, amb unes gotetes, molt poquetes, de conyac.