dilluns, 29 de desembre de 2014

CAN NACHO

Les nits gironines sempre acabaven a can Nacho, un gitano que tenia una camioneta destartalada de menjar ambulant. Si avui encara hi fos en diríem food truck -o street food truck-  i tothom hi faria cua per comprar les mateixes hamburgueses pel doble o el triple del que ens costaven aleshores. En fi. Els borratxos més resistents fèiem cua per comprar entrepans i patates fregides i inundar-ho tot amb alguna de les quatre salses que tenia. Més tard va tenir-ne dues i prou -ketchup i mostassa- perquè estava fart que la gent premés el dosificador per passar-s'ho bé i les salses acabessin pel terra. La qualitat del menjar era relativa, però era fantàstic omplir-se la panxa a hores petites.

Nacho, a l´interior de la seva furgoneta, amb els sortidors de les salses.

A can Nacho hi passava de tot. Les baralles de torrats eren el pa nostre de cada dia, i les discussions la manera que teníem de parlar. També s'hi feien els darrers -i tristíssims- intents de triomfar amb una noia. Mai cap gironí no ha vist tants fracassos i tan ridículs com els que va veure en Nacho durant aquells anys.

L'home va fer diners, i cal dir que eren ben merescuts. Els borratxos li plantaven cara i l'insultaven. Com ja hem dit, els torrats li vessaven totes les salses i alguns marxaven corrents sense pagar. Una vegada uns paios se li van emportar la bombona de butà que tenia fora la furgoneta. Un altre cop un tio se li va pixar dins de la paradeta. Aquella va ser l'única nit en què vaig veure en Nacho sortir del vehicle per fotre un parell d'hòsties a algú, perquè normalment era una mena de monjo zen. Recordo que me'l mirava i em semblava un ermità de les muntanyes, molt savi i bondadós.

A can Nacho s'hi prenien decisions ben estúpides, s'hi feien promeses que l'endemà ningú no recordava i s'hi cometien tota classe d'errors i de cagades. A partir de les quatre de la matinada rarament passa res de bo, i el més intel·ligent -això no ho vaig aprendre mai- és que has d'abandonar el vaixell per no enfonsar-te. Tot plegat era una tragicomèdia i nosaltres n'érems els protagonistes. Amunt i avall, i tomba i gira. Verge Santa, si n'érem d'animals!

Quan escrivia aquest post m'ha vingut al cap que mai he sabut perquè un bon dia en Nacho va desaparèixer. Buscant informació per Internet he trobat aquest article escrit pel meu amic i periodista del Diari de Girona, Tapi Carreras. Es veia a venir: un dia l'Ajuntament va decidir que ja n'hi havia prou, probablement per pressions veïnals, una cosa perfectament normal a Girona, una ciutat esquizofrència perquè vol ser, alhora, vil·la universitària i ciutat-aparador per famílies de poder adquisisitiu mitjà-alt.

Nacho, ara és la teva hora. Renova't. Pinta la furgo de gitano que tenies amb tot de motius retro. Que sigui tot molt hipster. Et forraràs, nano. Al capdavall, ets sempre has estat pioner en això de l'street food.