dijous, 1 de gener de 2015

ELS MEUS AMICS

Avís als lectors: aquest text pot semblar escrit sota la influència de l'alcohol. En concret, durant la fase coneguda com Exaltació de l'amistat, un moment intermig de la borratxera, immediatament posterior a Que bones/bons que estan totes/tots i anterior a Cançons i balls vergonyants. Durant aquestes dies de festa tothom fa el burro i passa per alguna d'aquestes fases. La primera versió d'aquest text -i força definitiva, perquè amb prou feines corregeixo o retoco els escrits d'aquest blog per manca de temps- ha estat escrita el dia 30 a les 22:18 de la nit havent begut únicament (a banda de la cervesa d'abans de sopar) Christmas Tea (això sí, en molta quantitat).

Tinc la sort de tenir uns quants amics. No sé si són amics de debò perquè no sé què és exactament un amic de debò. No crec que saltessin davant meu per rebre una bala destinada a mi disparada per un islamista barbut i embogit. Jo segurament tampoc no ho faria, tot i que m'agrada pensar que sí. Suposo que un amic és simplement algú que és a la vora,  no només durant els mals moments (omplir el got de whisky d'algú no és tan difícil, i a vegades costa més celebrar que consolar). Alguns dels meus amics viuen molt lluny i els veig un cop l'any, o cada dos anys. D'altres viuen més a prop però també els veig molt poc. Tenim grups de Watsap, fem brometes i ens enviem fotos ximples, però cap xat virtual pot substituir la barra de l'Estoc o la taula al voltant de la qual sèiem els diumenges a la tarda quan jugàvem a rol. Recordeu aquella vegada que, per riure una estona, la Fulana va dir a en Zutano que li quedarien molt bé unes metxes rosses, i el pobre nano es va presentar la setmana següent amb el cabell tenyit? O aquell altre dia, que en Menguano va desaparèixer, emprenyat com una mona, i el vam trobar a l'altra punta de la ciutat, caminant cap a casa seva que era a dotze quilòmetres?

Cada vegada que ens acomiadem penso quant temps trigarem a tornar-nos a trobar, i a riure, i a explicar velles històries -sempre les mateixes-, i això em fa estar una mica trist. Potser passaran mesos. En alguns casos, anys. Quan ens tornem a veure tindrem menys cabell, o el tindrem més blanc. Alguns s'hauran engreixat; jo no, perquè la dieta de les arts marcials és molt efectiva. Beurem una copa menys que la darrera vegada i marxarem una hora abans. No tancarem bars ni encadenarem dinars i sopars, i anirem ben provistos d'Almax i Omeprazol. Aquestes coses hi ha gent que les porta bé perquè entén que la vida és una successió d'etapes que no necessàriament han d'estar conectades. Jo no. Ens hem fet grans i cadascú segueix el seu camí, però al voltant d'una taula, amb una copa de vi al davant, encara som aquells nanos de vint-i-tants. A diferència de molts joves de la nostra generació no volíem canviar el món, ni triomfar, ni res d'això. Senzillament ens fèiem companyia els uns als altres, i així hem anat tirant fins avui. Suposo que la vida ens ha tractat més o menys bé, però també ens ha separat. Sempre m'ha resultat molt difícil deixar enrere una etapa i fer com si no hagués estat res.

Demà tot tornarà a la normalitat. Aviat passaran els Reis i jugaré amb els meus fills. Ara és el que toca, i està bé que sigui així. Desembolicarem els regals i recordaré que fa dos dies la nit de Reis la gastàvem pels bars de Girona i els únics regals que teníem eren els que ens donaven als bars de sempre.