dimarts, 16 de juny de 2015

DIA U

Quan l'home de la barba va entrar al bar el seu amic ja hi era. Feia vuit anys que no es veien i tots dos s'havien preguntat si el temps hauria estat benèvol amb l'altre. L'amic del bar era exactament igual que vuit anys enrere: el cabell no havia reculat ni un mil·límetre, i no hi havia cap esquitx blanc o gris.  Les arrugues -que a la trentena es diuen línies d'expressió- tot just s'insinuaven. El de la barba, en canvi, sí que havia canviat, i no pas cap a bé, però les seves transformacions ara són irrellevants.

Els dos homes van abraçar-se i van seure a la barra. Fer qualsevol altra cosa hauria sigut estrany i poc apropiat. Dos amics que es retroben seuen a la barra, en això tothom hi està d'acord. El barbut va respirar alleujat en veure que el seu amic escurava una cervesa, havia sentit dir que ja no bevia i que havia sofert una transformació estranya i diametral. Segurament era una exageració. Al capdavall, també havia sentit que duia el cos tatuat com un motorista, i a cop d'ull només es podia veure un dibuixet tímid al canell. La gent, va decidir a tall de resum, és idiota.

La conversa va fluir. Tots dos tenien por que, al cap de tants temps, la situació resultés estranya o incòmoda -ben mirat, la cosa havia acabat una mica com el rosari de l'aurora. Però aquell vespre tot anava bé. Era com si en comptes d'haver passat vuit anys,  un dels dos hagués anat al lavabo i haguessin reemprès la conversa en tornant, cinc minuts després.

L'home de la barba va posar el seu amic al dia. Un parell de separacions i un grapat de casaments. Uns quants nadons, i alguns que ja no ho són tant. Ens hem fet grans, tio. El rock and roll encara ens agrada, i segurament ens agradarà sempre, però ara les nits són més curtes. No ens fa puta gràcia, però les coses van com van, i de bon matí els teus fills necessiten un pare, no pas un zombi ressacós amb alè de whisky i de redbull. Ja no hi ha gestes heroiques, les grans batalles fa temps que es van lluitar, i ara som més proclius a fer el ridícul que no pas a fer gràcia. Cada setmana és igual que l'anterior, i sort en tenim d'algun sopar escadusser i del gintònic del divendres al vespre, veient cadascú la seva sèrie preferida i dient parides al whatsapp. Adolescents quarantins. Peter Pans panxuts, mig calbs i amb el colesterol a punt de convertir-se en un problema.

Els dos homes beuen, i ara és el torn de l'altre amic parlar de la seva fugida. A vegades és l'únic camí possible. Fotre el camp ben lluny, i que Déu -o qui sigui- hi faci més que nosaltres. El barbut assenteix: ell potser hauria fet el mateix, però no tenia prou determinació, o no estava prou desesperat, o prou avorrit. En el fons és un covard i ho sap, però s'estima més veure-ho des d'un altre punt de vista. Els dos homes beuen i sopen amb uns altres amics que es presenten en algun moment de la nit. Tots s'abracen, i riuen, i recorden nits de tabola i tardes de birres. Tots tornen a tenir-ne vint, trenta, i quasi poden assaborir aquella sensació d'haver de començar-ho tot. El temps de les cireres, quan les oportunitats són infinites i pots cagar-la tantes vegades com vulguis perquè el dia encara és jove, tant jove que es confon amb les darreres hores de la matinada, l'hora que el barbut sempre ha trobat gloriosa. "Demà... " pensa, "... demà farem com abans".