dimecres, 24 de juny de 2015

ON VAN A PARAR LES CHONIS?

Avui us confessaré un secret: sempre m'han agradat les chonis. Mai n'he coneguda cap i parlo des de la llunyania i la ignorància, però són noies que em fascinen. Aquest look hipersexuat, aquesta manera de parlar, tan de barriada, el llindar per terra, aquest to tan baix, nihilisme ferotge.  M'encanta observar el seu modus vivendi i les seves anades i vingudes. La majoria són atractives, no pas perquè estiguin beneïdes genèticament, sinó perquè la joventut quasi sempre és benèvola i amable, i elles es passen hores al davant del mirall, empastifant-se amb rímel  comprat al basar xinès.

Hi ha un misteri que durant molt temps m'ha tingut intrigat: on van a parar les chonis quan tenen més de vint-i-cinc anys? Tots sabem que són jovenenetes, però ningú no sap què fan quan arriben a certa edat. Es converteixen en persones normals? Es tanquen a casa i no en surten? Emigren a barris de chonis i fan vida allà, sense barrejar-se amb la resta de la societat? És un misteri que estic content d'haver resolt.


Diumenge passat vaig anar a dinar a un merendero amb una colla de pares i mares que tenen nens de l'edat del meu fill gran. Ens vam conèixer a la guarderia. De tant en tant quedem i anem a fer un pic-nic. Jo no sóc gaire de pic-nics, i encara menys de merenderos, però m'encanta anar-hi un parell de vegades l'any i observar la gent que hi menja. El millor moment és a mitja tarda, quan l'alcohol ja ha fet efecte i els homes s'aixequen de taula, es lleven la samarreta i juguen un partit de futbol amb una cigarreta a la boca. Els que tenen equipació del Barça o del Madrid (falsa, per descomptat) se la deixen posada, potser per automotivar-se. Alguns no es veuen amb cor de posar-se dempeus i es queden encarxofats a la cadira de càmping, o s'estiren al terra. Les baralles no són freqüents però tampoc són rares. Un merendero qualsevol és l'antítesi definitiva del bon gust. L'imperi de la samarreta de tires i de la cervesa Hacendado. Veient-lo et sorprens que haguem arribat a la Lluna i que haguem escrit la Ilíada. Els merenderos són el nostre fracàs i la nostra penitència. El nostre revers fosc.

Però tornem al diumenge. El meu fill petit, en Joan, no volia dormir, i em vaig decidir passejar-lo per la pineda a veure si es relaxava. Quan va ser obvi que no ho aconseguiria ens vam deturar a les barbacoes per observar la gent. La majoria eren immigrants romanesos i sudamericans. Cuinaven grans tires de carn, plàtans i blat de moro. No s'hi posaven pas per poc. Generalment també hi ha magrebins però ara és Ramadà i durant el dia es queden a casa. Quan marxàvem vaig sentir parlar castellà en una barbacoa cantonera. Eren tres quarantines. Totes tres feien panxa i vestien de qualsevol manera, amb malles roses i samarretes amples que deixaven al descobert braços rodanxons i plecs intolerables. En aquell moment vaig trobar-les irrellevants, però de reüll vaig veure que bevien cervesa i em van fer venir set. Abans d'anar cap a la meva taula a fotre'm una Estrella em vaig fixar en els tatuatges que duien: el disseny era força modern, i la tinta encara tenia prou intensitat. Vaig comprendre que aquelles dones no eren quarantines, sinó que tot just havien encetat la trentena. Potser fins i tot eren més joves. Anaven sense maquillatge i duien el cabell recollit en cues de caball, però encara conservaven aquell deix tan de barri. Eren tres antigues chonis. Aleshores vaig entendre-ho tot, i vaig sentir-me com deuen sentir-se els grans descobridors. Al cap de tants anys el misteri se m'havia revelat. Les chonis són com l'energia: no desapareixen, sinó que senzillament es transformen. Dir-ne evolució seria agosarat, però sí que sofreixen una indiscutible maduració. Malgrat la descoberta, se'm plantejava un nou enigma: què motiva aquest canvi? Però vaig decidir deixar la resposta per un altre dia i vaig tornar a la taula, content i amb el cor lleuger.
Perquè ara ja sé on van a parar les chonis.