Comencem pel somriure llefiscós de l'Herrera. Mireu-lo. Més que en una reunió, sembla que estigui en un bar de Chueca tirant els trastos a en Pablo Iglesias. Fixeu-vos-hi: es veu clarament que li fa ullets, i no pas de manera figurada. Fa angúnia i tot. Quina poca traça, marededéusenyor! Un amic meu sempre deia que en Joanet fa cara d'haver rebut moltes hòsties quan era jove. Estic segur que sí: us ho diu un raret que també en va rebre moltes. Si l'Herrera no millora la tècnica es limitarà a ser el pagafantes de la Colau i en Pablito, que s'enrotllaran al seient de darrera mentre ell els torna a casa amb cotxe després d'una nit de festa.
Anem al segon punt de l'ordre del dia: aquesta senyora que pixa al carrer és l'Àgueda Bañon, la flamant directiva de comunicació de l'Ada Colau. La noia és -o era- una activista post-porno. Pels qui no ho sapigueu, el post-porno és un corrent que intenta revolucionar la pornografia partint de postures post-estructuralistes, basant-se en gran mesura en les teories de Focault, entre d'altres. Suposo que us heu quedat igual, oi? No patiu, que jo també. El problema del post-modernisme (avui el post va de posts, ha ha ha!, quina broma més imbècil) és que es recrea en un llenguatge volgudament críptic i fosc, com un gafapasta de la vella escola que es vol fer l'interessant però només diu parides sense sentit, i si ningú no l'engega a la merda és perquè el món és ple de bones persones.
La pornografia em mereix tots el respecte del món. Trobo fantàstic que es faci servir per elaborar constructes feministes, per parlar de metàfores de no-sé-què, o senzillament, per masturbar-se com fa la gent normal i corrent (m'agradaria saber què opina en Nacho Vidal sobre el post-porno. Probablement es pensi que és el nom artístic d'una actriu i se la vulgui follar).
Els nous partits agafen persones amb un passat, homes i dones que mai no es pensaven que un dia es dedicarien a fer política, com aquell antisemita gras i barbut de Madrid que ara no recordo com es diu. Per mi això no els fa ni més ni menys vàlids, però s'ha de reconèixer que, de bones a primeres, fer acudits sobre jueus assassinats pels nazis i pixar pel carrer fa lleig. I no val a dir que ets post-porno o que només posaves exemples d'humor negre.
I anem al darrer punt. A tothom li va fer molta gràcia que en Pablo Iglesias li regalés al rei totes les temporades (fins ara emeses) de Joc de Trons. "Que enrotllat que és" deia la gent, com quan en Joaquin Sabina -que se suposa que és comunista- anava a sopar amb el missaire pepero Gallardón. Però tornem a l'obra d'en Martin: tothom sap que la sèrie comença amb el viatge d'en Robert Baratheon a Hivernàlia per demanar al patriarca Stark que li faci de Mà. I per què volia que la seva Mà fos en Ned Stark i no un altre? Doncs perquè en Ned era un home íntegre i, sobretot, un bon amic. Ara que l'alegre troupe de Podemos ha aterrat al món real s'afanyen a endollar parents, coneguts i saludats. Fan el que faria qualsevol líder amb dos dits de seny: rodejar-se de gent de qui es poden refiar. Ningú no vol una mà dreta que el miri de reüll mentre afila un ganivet.
Em preguntareu:
- Jordi, si és tan normal com és que tothom posa el crit al cel quan ho fa la Colau?
I jo us respondré:
- Elemental. Ells van criticar-ho anant i tornant. Des d'ERC fins al PP sabien que aquestes pràctiques de supervivència política són imprescindibles, i qui més qui menys feia el ronso. El problema dels moralistes és aquest: que quasi mai no estan a l'alçada de les expectatives que desperten. Per això la gent està tan enrabiada amb l'Església catòlica, que massa sovint fa coses diferents de les que predica. I per això molts s'estan emprenyant amb les esquerres populistes. Vivim moments tragicòmics. El que és segur és que aquests mesos d'estiu no ens avorrirem.
