dilluns, 31 d’agost de 2015

DUROS A QUATRE PESSETES

Sóc un entusiasta dels centres comercials. Si tingués vint anys potser seria un mall rat. El que em fascina més d'aquests llocs és la gent que s'hi congrega. A la seva darrera novel·la, Submissió, Houellebecq fa un exercici d'imaginació: què és el primer que passaria si un partit islamista guanyés les eleccions franceses? Doncs que els centre comercials es buidarien de gentussa. Ras i curt.

La setmana passada vaig visitar l'outlet de la Jonquera . Mentre ho feia pensava en aquesta misteriosa causa-efecte, que a dia d'avui encara no he aconseguit desentrallar. Si fos certa i un dia a Espanya guanyés un partit islamista, la majoria de centres comercials serien mig buits. El de la Jonquera en concret es buidaria gairebé del tot. És un lloc fascinant que no us heu de perdre. Mentre pujava per la rampa d'entrada empenyent el cotxet amb el meu fill petit vaig haver de deixar pas a dues dones franceses molt arriades (mare i filla?), cadascuna de les quals duia un carro de la compra ple fins a dalt de begudes alcohòliques barates. La més gran, en veure'm mirar el seu carro, va encendre una cigarreta, se la va col·locar de gairell i va somriure, com volent dir: "És el que hi ha, imbècil". En aquell moment vaig comprendre que la cosa prometia, i no em va defraudar en absolut.

La majoria d'outlets són plens de paios pretenciosos i de puc-i-no-vull. Fan una mica de ràbia, però en el fons, són persones relativament normals que volen comprar bones marques a preus baixos, per tornar al seu lloc de treball a fer el merda. Un bon exemple d'això és la Roca Village. Però el Gran Jonquera Outlet és completament diferent de tot el que havia vist fins ara.


Per començar, la immensa majoria dels clients són francesos. Més concretament, del sud de França. A l'estiu l'uniforme oficial és la samarreta de tires, tant ells com elles. Les falsificacions són la norma general, si bé allà no se'n troben (a diferència, per exemple, del Pertús, que de tanta marca falsa en podríem dir Little Bangkok. A l'outlet que ens ocupa hi ha molt d'Adidas i molt de Nike. Em va sorprendre l'estètica gangsta dels compradors, amb cadenes d'or i tot. Per descomptat, tots anaven amb flip-flaps, o bé amb esportives llampants. I gorres, esclar. La gran majoria lluïen una panxolina preocupant, o bé eren directament grassos. Crec que la meva dona i jo érem les úniques persones no-tatuades, i no us penseu pas que els tatuatges eren aquestes petites obres d'art vintage que es veuen a vegades, no. Eren més aviat dels que et fan a la garjola, o que un amic que assegura que és tatuador et fa a canvi d'un pack de sis cerveses del Mercadona.

Molts compradors, potser la meitat, eren àrabs. Elles anaven tapadíssimes, amb aquella calor tan horrorosa, i ells es passejaven traient pit i mirant a dreta i esquerra, com pinxos de barriada (potser es referia a aquests, l'Houllebecq? I si és així, per què?). Tothom feia cara d'estar molt satisfet amb si mateix, i amb les compres que acabaven de fer. A l'hora de dinar tots es van congregar al buffet lliure. La cua era horrorosa, però m'ho vaig manegar per treure el nas: estimbes de menjar que formava muntanyes llefiscoses era devorat amb fruició per francesos de barbeta oliosa. He vist llagostes devastar sembrats amb més elegància i educació. Aquell buffet era el millor remei contra la gana.

La reproducció de la torre Eiffel que hi ha al vestíbul de la planta baixa ja és la primera promesa no complerta. Si algú busca una mica de charme français s'haurà de rascar la butxaca, perquè a l'imperi de la calça curta no n'hi trobarà. Enlloc donen duros a quatre pessetes.