dimarts, 11 d’agost de 2015

L'HUMANISME D'UNIÓ

Fa un temps, per motius que ara no venen al cas, vaig assistir a uns quants mítings d'Unió Democràtica de Catalunya. No sóc una persona intel·ligent, ni tan sols una persona llesta. Però no sóc un imbècil perdut, i normalment entenc les coses quan me les expliquen per tercera o quarta vegada. No va ser el cas de l'ideari d'UDC. Al cap de mitja dotzena de mítings, reunions i xerrades, encara era incapaç de saber quines eren les línies principals del partit.

Els mítings eren divertits. Confusos, però divertits. La cúpula no tenia la butxaca foradada, però el menjar i el beure no escassejaven. A vegades hi passaven coses divertides. Però en general eren obscurs, i l'única cosa que treies en clar era que UDC és un partit europeista i humanista.

Ara em preguntareu: què vol dir exactament ser humanista? No en tinc ni idea, i això que sóc llicenciat en Humanitats. Però us puc ben jurar que la gent d'Unió ho repeteix a la mínim que pot. L'humanisme aquí, l'humanisme allà. Segons la Wikipèdia, l'humanista és una persona crítica, sobretot en matèria de fe. Clarament, no és el cas d'Unió, que tot sovint fa de vella beata groupie de sants rocambolescos i seguidora de les corrents més ortodoxes dels Vaticà. De lletanies i rosaris, vaja.

És clar, doncs, que el que la gent d'Unió entén per humanisme no és el mateix que la majoria de nosaltres entenem per humanisme. O per dir-ho d'una altra manera:



A vegades també parlaven de cristianisme. Molt per sobre, per semblar moderns. Més en concret, de les arrels cristianes d'Europa i de Catalunya. En aquest punt he d'estar-hi d'acord: avui tots som agnòstics, però hem de conèixer, encara que sigui superficialment, la religió que ha alimentat i fet créixer la nostra cultura. M'esgarrifen aquests pares que s'enorgulleixen que el seu fill no sàpiga que Jesús va tenir dotze apòstols, o qui era Ponç Pilat. Sense un mínim background ni tan sols podran gaudir d'un llibre tan dolent com el Codi da Vinci, per no parlar d'obres mestres com el Nom de la Rosa. El cristianisme d'Unió és un cristianisme molt de Vaticà: intrigues i conjures als passadissos, hotels de luxe, xocolata desfeta i besamans. Allò tan catòlic de fes el que jo et digui, no pas el que jo faci.

Tot i les diferències conceptuals, ens hem d'alegrar que Unió hagi abandonat el procés i s'hagi passat a les files de l'unionisme (quina redundància més graciosa). Malgrat els seus infinits defectes i la fatxanderia insoportable del seu Estimat Líder, en Duran i Lleida, Unió és un partit catalanista, i hem d'esperar que si pacta amb el PP, amb Ciudadanos o amb el PSC (cosa ben probable a la mínima que puguin), intentarà diluir l'espanyolisme exacerbat d'aquests partits. Esperem-ho, perquè amb individuus com en Duran mai no se sap.