CALIMOTXO

Sempre que a la televisió ofereixen imatges dels Sanfermines observo, sorprès, que hi ha majors de trenta anys que beuen calimotxo. Estic fermament convençut de que aquesta beguda, anomenada amb encert cubata de pobres, només pot ser consumida per gent jove. És un combinat de gran poder destructor, amb una sortida terrible (qui no ha vist mai una vomitada de calimotxo, alarmants de tan vermelles com són?), i que provoca una ressaca devastadora que només pot suportar algú que encara no hagi arribat a la trentena i que encara cregui que hi ha esperança per al món.
Precisament avui he sentit que a la Rioja volen crear un Calimotxo per a sommeliers, buscant quin és el vi de qualitat que millor lliga amb la Coca Cola. La notícia m'ha soprès, ja que aquest concepte és exactament el contrari del que seguíem quan érem joves. Nosaltres barrejàvem Coca Cola (havia de ser autèntica, ni Eurocola ni Mecacola ni cap d'aquests succedanis horribles) amb vi de bota. No importava que el vi fos ridículament barat, ben al contrari.
Una altra cosa que em sorprèn és que aquí, a Catalunya, el calimotxo és -generalment- una beguda per a gent  jove i moltes vegades amb una estètica molt determinada (un perroflautas, vaja -quissoflabiol en català?-). A la resta de l'Estat, en canvi, és un combinat molt estès, i és normal veure a noies amb aspecte d'estudiants d'ESADE subjectant una litrona amb ambdues mans.
El calimotxo és de les poques begudes que no puc tastar. He patit infinitud de ressaques de JB i d'altres licors però les de calimotxo han estat, de llarg, les més esgarrifoses. Fins i tot ara, mentre escric aquest post, em ve a la gola el regust del vi barat i de la cola. Quin fàstic.

PÈRDUA DE SUPERFÍCIE ARTICULAR

Un dia em vaig dislocar un dit del peu. Va ser al gimnàs, entrenant. Encara no sé exactament com m'ho vaig fer. Quan estudiàvem Educació Física ens van ensenyar que una luxació és una pèrdua de contacte de la superfície articular. Això és, literalment, el que li va passar al meu dit (era el dit índex, si és que el segon dit del peu es diu índex). Es veia a simple vista, que estava fora de lloc.
Vaig abandonar l'entrenament i em vaig posar sota la dutxa. Feia mal, però era molt pitjor veure el dit dislocat. Em vaig vestir, em vaig posar els mitjons i les sabates i vaig conduir fins a l'hospital més proper. Allà em va atendre una infermera i em va preguntar què em passava.
- M'he dislocat un dit del peu - vaig respondre-li jo.
- Passi aquí dins, de seguida vindrà algú.
En efecte, al cap de poca estona va venir un metge argentí. Em va mirar el peu i va dir que tot semblava correcte.
- És impossible, tinc el dit fora de lloc. Miri-ho bé.
Sense respondre'm em va enviar a la sala de radiografies i me'n van fer una. Encara la conservo de record. Es veu clarament que el meu peu estava perfecte.
- Li juro, doctor, que m'he dislocat el dit.
Finalment ell va respondre:
- Sí. Però segurament, de tant manipular-lo i caminar, tu mateix te l'has posat bé sense voler.  A vegades passa.
- He de fer alguna cosa? Repòs? Em prenc algun medicament?
- No cal. Tot està perfecte. Ja pot tornar cap a casa. En tot cas, no entreni descalç durant uns dies.
Vaig sortir de l'hospital una mica confós. M'ho havia imaginat? Realment el tenia fora de lloc, oi? O no? M'ho havia imaginat? La meva hipocondria arribava fins aquí?  El que sí que vaig fer va ser comprar-me unes botes de boxejador molt xul·les.

EL DIA DESPRÉS

Ja ha passat un any, tan de pressa com sempre. Han canviat algunes coses però, si fa no fa, tot segueix igual: sóc una mica més calb i se'm dibuixen les arrugues amb més intensitat. Aviat seré pare, però de moment encara no me'n faig la idea. M'agraden més els gin tònics que els JB amb cola però segueixo bevent-ne per comoditat. Compro menys còmics de grapa i més recopilatoris, i segueixo esperant la nova novel·la de Houllebecq.
Passa el mateix amb Catalunya: el Tripartit ja no existeix. El PSC i ERC cauen en picat (els primers es recuperaran, els segons no ho sé) i CiU ha tornat al poder. Tots tres partits eren a la manifestació d'avui fa un any i no es pot dir que facin -o hagin fet- gaire res per millorar l'autodeterminació (independència és, ara com ara, una paraula massa ambiciosa) de Catalunya. ERC va posar el país a les mans d'un president sotmès en cos i ànima a Madrid i CiU seguix la seva política de mínims, anant passa a passa quan a vegades, potser, cal fer un salt endavant.
Els desenganyats com jo ja ho sabíem, que passaria. Ho dèiem i tothom ens acusava de pessismisme. Nosaltres no contestàvem, sabent que érem realistes i que el temps ens donaria la raó. Aquella manifestació va ser l'eufòria d'una nit de festa, quan t'abraces als col·legues de copes i els dius que són els millors amics que algú pot tenir. Són moments en què tot sembla possible, i tens la sensació que serà així per sempre més. Sempre joves, sempre amb prou energia per saludar el nou dia amb una cervesa a la mà. Té alguna cosa de gloriós, sobreviure a una nit de festa i acabar prou serè com per veure sortir el sol.
Però l'endemà ve la ressaca, i la tornada a la feina. Els amics seguiran essent els millors que pots tenir i seguiràs estimant-los molt, però quan els vegis per anar a prendre un cafè ja no els abraçaràs. Si veus sortir el sol serà perquè t'has hagut de llevar d'hora per anar a treballar, i les nits sense dormir no seran divertides, sinó angoixants. El mateix passa amb Catalunya. El mateix passa amb la manifestació del 10-J.

Somniem junts

Avui toca recordar. Aquí sota teniu la versió íntegra -el director's cut- de l'espot "Somniem" que es va fer per la manifestació del deu de juliol del 2010. A veure qui és capaç de veure'l sense que se li posi la pell de gallina.

EL SOMNI

Ja fa anys que tinc un somni recurrent: estic en un lloc -a vegades el puc identificar, a vegades no- i al davant meu hi ha un paio que em vol fer mal. Mai és el mateix home, i a cada somni adopta una forma diferent. Alguns cops ni tan sols és humà (recordo bé la primera vegada que el vaig somiar: havia pres la forma d'un pallasso diabòlic, va ser espantós).
Jo em defenso i començo a clavar-li cops de puny i cops de peu, sense fer-li mal. És una situació molt frustrant, similar a aquells somnis en els quals vols arrencar a córrer i no pots. Els meus cops perden força i velocitat abans d'arribar a tocar-lo, com si estigués colpejant a sota l'aigua. Tinc aquest somni una vegada al mes, més o menys.
Us explico tot això perquè l'altre dia vaig tornar a somiar, però aquesta vegada el somni era una mica diferent. Els cops no es refrenaven i podia clavar-los amb força. No recordo qui era el meu rival, però sí que em vaig llevar amb la sensació -molt vívida- de que aquella vegada ho havia aconseguit. El més curiós de tot l'assumpte és que no em vaig despertar més alegre per haver fet una pas endavant. Suposo que encara em falta la part més difícil: clavar-li una pallissa.

LA CRISIS DE LA MITJANA EDAT (EN UN BLOG)

El meu amic Paolo fa una reflexió més que interessant en el seu blog No en Portland. Faig meves les seves paraules, de la primera coma al darrer punt. Aquí teniu un copy-paste íntegre:

Este es el mes desde que empezó su andadura este blog que menos entradas he realizado. Imagino que notareis cierta fatiga, yo al menos a mis escasos lectores sí que se la noto. Y no es que exclusivamente haya pasado el ardor adolescente de los primeros meses, que también, sino que la blorghoesfera muta y evoluciona, y creo que no es ningún secreto que los blogs están de capa caida. Nuevas herramientas y nuevos formatos (Foros, podcasts, Facebooks y Twitters) recogen una actividad que antes tenía lugar en los distintos blogs, en sus comentarios, etc... El genial @violencevintage decía en twitter que los blogs eran como esos familiares mayores que sabes que están vivos pero nunca los visitas. Cuanta razón el jodío...

Y en esas tesituras me encuentro. ¿Tiene sentido escribir un blog? El mismo que tuvo o dejó de tener cuando lo empecé sólo que ya a uno se le va acabando los temas, lo que tenía que decir y comienza a repetirse. Pero no pasa nada. Seguiré dandoles la brasa con menos regularidad y de forma más espaciada. Y no se preocupen, no se sientan responsables, que lo hago por mí que soy un egocentrico y me encanta leerme.

COSES QUE INTENTARÉ NO FER

Hi ha una sèrie de coses que, quan sigui pare, em comprometo a no fer. Les faig públiques perquè si  incompleixo la meva paraula pogueu tirar-m'ho a la cara. Sentiu-vos lliures de fer-ho:
- Sota cap concepte enviaré ecografies del meu fill per correu electrònic als meus amics i coneguts.
- Quan neixi el nen o nena no enviaré sms ni correus electrònics fent veure que sóc el propi nen/a que els envia.
- No faré soci al meu fill de pocs mesos de cap entitat esportiva ni d'un altre tipus. Tampoc aniré a manifestacions amb el cotxet ni li faré dur pancartes amb lemes polítics.
- No substituiré la meva foto del Facebook per una del nadó.
- Si finalment bategem al nen/a, a les invitacions no hi figurarà ell/a com a amfitrió, sinó jo i la meva dona.
- Procuraré, dins del possible, no donar la tabarra als meus amics que no tenen fills, i no intentaré convèncer-los que és la millor experiència del món, encara que jo ho pensi.
-  Quan estigui amb gent que no té fills em comprometo a no queixar-me durant gaire estona del preu dels bolquers.
- Em comprometo a no dir frases del tipus: "I vosaltres, què fareu?" o "Se us està passant l'arròs".