LA MILLOR DIETA

L'altre dia el meu amic Òscar em va preguntar com m'ho feia per mantenir-me prim (raonablement prim, afegeixo jo, que els anys no passen en va). Li vaig respondre que practicant boxa. El que no vaig fer va ser especificar: el que fa perdre quilos no és la boxa en sí mateixa sinó l'estrés que genera. Quan et posen un gegant al davant, un esdentegat o un paio que no té ni un centímetre de pell sense tatuar ja has perdut dos o tres quilos abans de començar l'entrenament.
Fa uns quants mesos vaig lluitar amb un tio estrany. Tenia tots dos avantbraços coberts de cicatrius paral·leles de la mateixa mida. En tenia quatre o cinc a cada avantbraç. Impossible saber si eren escarificacions ornamentals com les que es fan les dones africanes -i alguns freaks- o bé si eren automutilacions. Vaig estar bona part del combat intentant decidir-me: si era la primera opció es tractava d'un boig. Si era la segona, d'un boig molt perillós. Mentre rumiava i intentava fixar-me en les cicatrius -semblaven antigues- el tio va tenir temps d'estomacar-me de valent.
Després del combat, a banda de sentir un zumzumeig molt molest a les orelles, havia perdut uns quants quilos -i suposo que unes quantes neurones també-. El mètode Dukham pot ser molt efectiu però si de debò voleu perdre pes no ho dubteu: apunteu-vos a un gimnàs de boxa.

IMMERSIÓ LINGÜÍSTICA

Suposo que alguns de vosaltres ja l'haureu llegit, però pels qui no val la pena. He extret aquest text del blog de Jesús Maraña. 


El modelo educativo vigente en Catalunya nace de una ley aprobada por el Parlament catalán en 1983 sin un solo voto en contra. El Tribunal Constitucional refrendó en 1994 la legitimidad de la inmersión lingüística, elogiada por la Unesco, por la UE y por los órganos más competentes en la materia como una herramienta ejemplar para una sociedad bilingüe. No se conoce un solo estudio científico que demuestre que los alumnos catalanes tienen una menor competencia en castellano que los de otras comunidades. De hecho, los informes PISA apuntan precisamente lo contrario. Se cuentan con los dedos de una mano los casos concretos de padres que no quieran que sus hijos conozcan y utilicen como mínimo dos lenguas. ¿Por qué vuelven entonces a sonar las trompetas de la ruptura de España? Porque el chapucero rompecabezas en que finalizó el cepillado del Tribunal Constitucional al Estatut ha permitido que algunos jueces del Tribunal Supremo y del TSJC puedan dar alas a una interpretación falsa de la realidad. El castellano no está “perseguido” en Catalunya, como se empeñan en proclamar las voces más montaraces de la derecha política y mediática. Y lo saben, como también saben que la inmensa mayoría de la sociedad catalana no aceptará que se entierre alegremente su modelo educativo. Esas voces solo hablan de “órdago nacionalista-separatista”. Lo anuncian con tanta insistencia que cabe preguntarse si no lo estarán deseando.

THANK GOD IS FRIDAY!

EL MISTERIÓS CAS DE LES SANDÀLIES DESAPAREGUDES

Ahir vaig anar al gimnàs. Després de la classe de boxa vaig dutxar-me (amb les xancletes de dutxa, és clar) i em vaig vestir. Quan vas al gimnàs a ple estiu tornes a suar sortint de la dutxa, de manera que és important dur roba molt fresca: pantaló curt, camises o samarretes obertes i sandàlies. Vaig vestir-me i, quan vaig posar-me de puntetes per agafar les sandàlies -les guardo en una lleixa que serveix precisament per això, per guardar sabates- vaig donar-me compte que no hi eren. Vaig pensar que potser les havia deixades al terra i vaig ajupir-me per buscar-les. Tampoc hi eren. Que estrany.
- Què busques? - va preguntar un paio cobert de tatuatges. Al meu gimnàs sóc l'únic que no vaig tatuat.
- Les meves sandàlies. No les trobo.
- Fa una estona a en Pedro -és un nom fals- li ha passat el mateix. Has trobat a faltar alguna altra cosa?
Espantat, vaig posar la mà a la butxaca dels pantalons. El mòbil era allà i els pocs diners que duia també.
- Em sembla que tot està correcte.
- A ell tampoc li han agafat res més. Però em sembla que us han robat les sandàlies a tots dos.
Vaig quedar-me en silenci, assentint amb el cap. Algú havia entrat als vestidors d'un gimnàs i havia robat dos parells de sandàlies. Molts dels meus companys tenen mòbils de darrera generació, jaquetes de motorista i coses per l'estil, però els lladres es van conformar amb les meves sandàlies fetes malbé (mai més compraré res a l'H&M) i amb les del meu company Pedro. Cal ser atrevit per cometre una estupidesa així en un gimnàs especialitzat en boxa, Arts Marcials Mixtes i d'altres esports de contacte. Jo sóc un tio pacífic i relativament inofensiu però en Pere pesa deu o quinze quilos més que jo (de múscul, és clar) i ha participat en uns quants combats professionals.
La qüestió és que ahir vaig haver de tornar a casa amb les sandàlies de dutxa. El lladregot té sort però, des d'aquí, vull donar-li un consell: si necessites sandàlies compra'n unes a mercat. Són molt barates. Fins i tot pots anar a l'H&M (tot i que no t'ho recomano perquè se't faran malbé de seguida). Si et fan falta sis o set euros te'ls puc donar. Però fes-te un favor i no tornis a robar res més al meu amic Pedro: ell no té tantes contemplacions com jo.

CUORE

Algun dia haurem de reconèixer tot el que la revista Cuore ha fet a favor de les dones. A diferència d'altres revistes del cor, que només publiquen fotos on els famosos i famoses hi surten estupendos, els de Cuore han optat per una línia més hardcore. Les celebritats hi són tractades sense pietat, i cap detall no s'escapa del malvat equip de redacció. Grans, culs grossos, cames mal depilades, roba barata o mal conjuntada, caps despentinats, pits massa grossos o massa petits... els de Cuore s'han proposat ensenyar al món que els famosos no són una il·lusió, sinó que són ben reals i que tenen tants defectes com nosaltres. Que també compren al Zara. No ensabonen a les celebrities ni ens fan creure que la seva merda no fa pudor. No fan servir els adjectius "bonito" i "elegante" a cada frase. Fan caure ídols. Destrossen imatges.  M'agrada la filosofia de Cuore.

XUSMA

Aquest estiu he rellegit alguns llibres de l'escocès Irvin Welsh. Pels qui no el conegueu, és l'autor de la novel·la Trainspotting. A les seves obres Welsh retrata les classes baixes angleses i escoceses: els seus personatges són trinxeraires, perduts, delinqüents, alcohòlics, masclistes, hooligans, adolescents prenyades, chavs, el millor de cada casa, vaja.
A Anglaterra hi ha un grup social molt ampli que viu bàsicament de les ajudes del govern. Alguns són pràcticament analfabets i molts tenen problemes amb la beguda i amb d'altres drogues. L'índex de violacions i d'embarassos no desitjats (bé, sembla a ser que alguns sí que són desitjats: és un tema molt complicat) és alarmant.
Aquests dies, amb els disturbis de Londres, hem sentit dir de tot. Alguns periodistes s'han pres la molèstia d'informar-se i han parlat d'aquesta classe social hiperviolenta, alcoholitzada i perduda, i de com han aprofitat un detonant per improvitzar un festival de pillatge i destrucció. D'altres opinadors, però, s'han entestat en comparar-los amb els indignats de Madrid i de Barcelona. Jo, si fos un dels manifestants de la Plaça Catalunya i em comparessin amb un chav anglès, em sentiria molt i molt indignat. Els uns tenen una ideologia (un altre tema és si la compartim o si ens hi sentim identificats) i es altres només tenen ganes de gresca. No són manifestants, són delinqüents. Posar-los en el mateix sac és, o bé un greu problema de manca d'informació, o bé un greu problema de manipulació. En qualsevol cas, una catàstrofe.

MUJERS, HOMBRES, VICEVERSA i DARWIN

Un dia ja vaig parlar de Mujeres, hombres y viceversa (Tele 5). Ara que tinc temps ho miro sempre que puc. Aquest programa m'agrada perquè ens explica com funciona el món: com més atractiu/va sigui un dels personatges, més pretendents/es tindrà. És matemàtic i rarament falla. A vegades algú demostra certa intel·ligència o sensibilitat però si no arriba al nivell físic adequat és expulsat sense misericòrdia.
Aquest concepte entronca amb la filosofia de Michel Houellebecq, basada en un capitalisme sexual: els individus més atractius triomfen, els qui no, fracassen. No hi ha volta de full en aquest aspecte.
Mujeres y hombres és d'un darwinisme ferotge. Els mètodes de selecció són tan despietats com a la pròpia naturalesa. Elles escullen als més musculosos i ells, a les més atractives sexualment parlant (i que, per tant, suposadament són millors paridores).
A sota us deixo un dels moments estelars de la història del programa. Atenció a la cara de la noia, al seu físic, a la manera de parlar. Al paio segurament ja el coneixereu: en Rafa Mora ha esdevingut una mena d'ídol televisiu que ha creat, de retruc, una petita legió d'imitadors. Darrerament se'l pot veure fent de tertulià a diferents programes -sovint amb argumentacions inframentals- demostrant, una vegada més, que Darwin tenia raó: sobreviuen els més aptes, encara que ens faci ràbia admetre-ho. No hem evolucionat tant com ens pensem.