EL RODAMÓN LITERAT

Jo era Dublín fent temps, amb la carrera acabada i sense feina. Vivia amb una família al barri de Stillorgan, a uns vint minuts del centre. Normalment agafava l'autobús davant del Trinity College. En un portal a prop de la parada sempre hi havia un rodamón, ni jove ni vell, ni net ni brut. No se'l veia bevent -o, per dir-ho amb més exactitud, no se'l veia bevent tot el dia- i quasi sempre tenia el nas enganxant a un llibre. Cada vespre, quan esperava l'autobús, em preguntava d'on treia els llibres, i em deia a mi mateix que un dia li en compraria un.

Una nit, amb alguna cerveseta a l'estómac, vaig arribar abans d'hora a la parada. Com sempre, al seu portal, hi havia el rodamón, ben tapat amb mantes velles i ratades, llegint un llibre (per estrany que sembli no despertava llàstima, i tenies la sensació que era exactament la vida que ell havia escollit). Envalentit per les pintes de Heineken, vaig creuar el carrer i d'un salt em vaig plantar a una llibreria de segona mà que hi havia a Grafton Street. En  aquest moment va sorgir la pregunta: quin llibre li compraria? I si ja l'havia llegit? Tindria els mateixos gustos que jo?

Vaig començar a mirar llibres, no sabia ni per on començar. A més, cada vegada faltava menys estona perquè arribés l'autobús i no podia perdre'l. La vista se'm va clavar en la novel·la Paris was a party, de Hemingway. Vaig pagar-la i vaig sortir cuita-corrents. Vaig arribar a la parada al mateix temps que l'autobús i només vaig tenir temps de donar-li el llibre.
- Thanks, brother - em va respodre ell, que no semblava gaire sorprès amb el regal.
Quan vaig arribar a casa em vaig estirar al llit i vaig llegir una estona. Penedit de no haver-li posat algun bitllet entre les pàgines de la novel·la, vaig pensar que el rodamón potser ja havia començat a llegir-la, i que en algun moment de la seva vida ell també havia llegit al seu llit, ben calentó. Vivim en un món lleig i estrany.

SANTA GRIP

L’home barbut i vestit de vermell va estirar les regnes però els rens no van afluixar. Espantat, va tancar els ulls i va cobrir-se el cap amb els braços. Al darrer segon les bèsties van girar bruscament, fent que el trineu volador derrapés a l’aire i xoqués de costat contra la xemeneia. A l’home barbut i vestit de vermell -que va baixar del trineu queixant-se i amb les costelles dolorides- li va semblar que en Rudolph, el mascle alfa dels animals, somreia amb sorna. Ignorant-lo, va examinar la xemeneia: era d’acer, llarga i estreta, i estava coronada per una mena de barret amb forma de con que calia desmuntar si volia baixar-hi.

S’hi va posar de seguida. Era difícil manipular el tornavís amb aquells guants tan gruixuts, de manera que se’ls va treure. El metall gelat se li enganxava a la pell i cada contacte era agònic. Mentre treballava es va fer algunes ferides amb les cantonades de la planxa i va renegar com un carreter.
Un cop tret el barret punxegut de la xemeneia va repassar els passos següents: havia de baixar pel conducte, posar els regals als mitjons, fer un mos i un trago -si tenia sort i els de la casa li havien deixat alguna cosa- i sortir xemeneia amunt. Va sospirar, cansat, i de nou li va semblar que els rens reien per sota el nas.

D’un salt es va enfilar a la xemeneia. El com un home adult pot baixar per un tub d’acer inoxidable d’un pam de diàmetre pertany al terreny de la màgia. Però fins i tot aquesta té limitacions i categories, i un especialista, per exemple, en manipular el temps no té perquè saber doblegar la matèria ni conèixer el conjur adequat per escolar-se per un conducte d’un pam de diàmetre. L’home barbut i vestit de vermell s’enorgullia del seu domini màgic sobre el temps: era capaç d’allargar les hores a voluntat de manera que per la gent normal només passés una única nit, però per ell passaven setmanes. En canvi, com ja s’ha dit, el seu control sobre la matèria fluixejava. En va prendre consciència quan, havent introduït el peu dret al tub de ferro, es va adonar que no hi havia lloc per l’esquerre.

·        -  Merda – va remugar– Serà una nit molt llarga.

***

La Senyora Noel va mirar al seu marit amb gest preocupat: tenia molta febre, mal d’ossos i havia passat el matí fent corredisses al wàter. Si la cosa no canviava ja es veia repartint els regals ella mateixa, ja que quedaven poques hores per la Nit de Nadal. Era una opció que cobejava en secret, però quan li ho va proposar al seu home, aquest es va incorporar de cop. Si hagués tingut forces hauria rigut.

·         - Ets boja? Com vols fer la ronda si no tens cap experiència? Mai aconseguiries entregar-ho tot a temps.

·        -  Els elfs m’hi ajudaran.

·         - Els elfs? – va preguntar el Pare Noel amb genuïna sorpresa- Els elfs són una colla de ganduls que no foten brot si no els ho manes. Els hauria de fer fora a tots.

·         - Doncs ja em diràs com t’ho vols fer!

El vell va beure un glop llarguíssim de llet calenta amb mel. Mirant al buit, va explicar:

 - Tenim un procediment de seguretat per aquests casos. Mai l’hem provat però és l’única alternativa que hi veig. Passa’m el mòbil.

La Mare Noel s’assegué al jaç que compartia amb Santa des de feia segles i li va allargar l’aparell.

·        -  Hola, sóc jo. Has de venir. Sí, al final ha passat.

***

L’home barbut i vestit de vermell va pensar que seria més pràctic entrar per la finestra. Se li donaven bé, les finestres, i no hi havia tanca que se li resistís. Les del pis de baix tenien reixes, així que va escollir les de dalt. Va lliscar per la canal de la casa, deturant-se al bell mig de la façana. Era difícil fer palanca amb una sola mà alhora que s’aguantava i va pensar que amb una escala treballaria més còmodament, però al trineu no n’hi havia cap. Al final la finestra va fer clac i l’home es va concentrar en saltar des de la canal.

·         - Sóc massa vell per això – rondinava.

I va saltar. No va ser un moviment àgil i elegant. En realitat el cos li pesava tant i estava en tan mala forma física que va estar a punt de caure al buit. Gemegant, va entrar a l’habitació del petit Jonathan. El nen s’havia adormit mirant la televisió, on hi havia dues consoles de videojoc connectades. L’home sabia que en Jonathan n’havia demanada una altra i es va preguntar on la posaria i per què coi en volia tantes. A la televisió passaven anuncis de telèfons eròtics i l’home barbut es va preguntar si el petit Jonathan s’havia adormit veient-los o si havien començat després. Va caminar de puntetes, procurant no trepitjar cap dels cotxes de joguina que hi havia pel terra. Va encendre una llanterna per repassar la llista: a més de la consola, en Jonathan volia dos ninots guerrers, una pistola, un cotxe teledirigit i un telèfon mòbil. Ara calia trobar els mitjons on deixar-ho.

***

Un home cobert amb una capa va trucar a cals Noel, i la dona va córrer a obrir-lo. La figura va entrar al rebedor amb pas apressat però digne. La dona li va penjar la capa, mullada i pesant, i tots dos varen pujar escales amunt fins a l’habitació del matrimoni. El nouvingut va somriure en veure al Pare Noel assegut a l’escriptori fent bafs d’eucaliptus.

·        -  Estàs fet pols, Santa. Has tingut dies millors. Massa feina?

·        -  Jo també estic content de veure’t, Melcior.

·         - Ja sé perquè m’has trucat, i des d’ara et dic que no.

·         - T’hi vas comprometre, Melcior.

·         - Em vas fer firmar quan estava borratxo.

Santa va somriure en recordar aquell vespre. Sí que havia enganyat a Melcior, però quina altra alternativa tenia? El seu ofici no era precisament popular i era difícil trobar gent amb les habilitats i l’experiència adequades.

·         - Tens molts elfs treballant per tu. Que ho facin ells.

·        -  No me’n refio ni perquè em preparin el te, dels elfs.

·       -   I per què no li ho demanes a en Gaspar? Ell és més jove.

·       -   Recorda que el pacte el vam signar tu i jo – va explicar Santa col·locant-se bé la tovallola sobre el cap - . A més, en Gaspar no té tanta experiència com nosaltres, i té unes idees molt rares que no em fan gaire el pes, si vols que et sigui franc.

·         - I en Baltasar? – va preguntar a la desesperada Melcior, sabent quina seria la resposta.

Després d’un atac de tos, Santa va respondre:

·         - Estàs de broma, Melcior? On s’és vist un Santa Claus tan, mmm… - féu una pausa buscant la paraula adequada- tan exòtic?

·        -  El maquillaríem, és clar.

·        -  Has provat mai de posar pintura blanca sobre una base negra? Queda fatal.

En Melcior va prémer les dents amb ràbia. Aquell tipus els estava deixant sense feina i ell encara li havia de fer favors. Tot per culpa d’un cony de paper que va firmar una nit que havia pipat massa. Va pensar: “D’això sí que se’n diu ser cornut i pagar el beure”.

***

L’home barbut i vestit de vermell va baixar les escales i va descobrir un menjador que, de tan ple de coses com estava, semblava minúscul: una televisió gegantina, fotos de la comunió d’en Johathan, lletgíssimes figures de ceràmica, revistes i una llar de foc barroca de la qual penjaven tres mitjons vermells. Va omplir-los i va pujar corrent les escales. De nou a l’habitació, l’home es va preguntar com s’ho faria per tornar al teulat, on hi tenia el trineu. La resposta va venir sola: abocant-se a la finestra (perquè havia sentit soroll de cascavells a fora) va veure com el trineu, tirat pels rens, s’allunyava volant. L’animal que anava al davant, en Rudolph, va girar el cap i la seva mirada burleta i il·luminada de manera sinistra per la llum vermella que li sortia del nas es va creuar amb la de l’home barbut.

***

La Senyora Noel va servir un cafè irlandès al rei Melcior, que va donar les gràcies inclinant breument el cap.

·         - Mira, Melcior, Santa Claus ha de ser blanc i madur. Prou feina tinc per conservar la credibilitat com per fer experiments. La gent no està preparada.

·        -  No hi ha cap altra sortida? També he d’acabar de organitzar-ho tot, jo.

·        -  Tu tens dos socis i un munt de patges, així que no et queixis. A més, encara et queden dies.

Melcior es va posar dret. Havia deixat de ser aquell home elegant i orgullós, i ara semblava un ancià abatut i cansat. Abans de tornar a posar el cap a la palangana, Santa va dir:

·       -   El trineu és aparcat al darrera. La meva dona et donarà un uniforme, tu parla amb l’encarregat dels elfs perquè et passi el llistat de cases i les joguines.

El rei ja marxava quan en Santa, des de dins de la palangana, va dir:

·         - Ah! Me n’oblidava: vigila molt amb en Rudoph, que no li agraden gens els desconeguts i darrerament no sé què li passa, però ell i els altres rens em fan la vida impossible. L’any passat per poc que no em deixen penjat a mig repartiment de regals. Em sembla que també s’estan fent vells. Vigila que, si poden, te la fotran.

  

PUBLICITAT

Ara mateix s'emeten dos anuncis infumables. Un és el de caldo Gallina Blanca, en el qual hi surt un nadó esgarrifós cantant i ballant. Fa honor al producte perquè posa la pell de gallina, i no pas perquè sigui emotiu. El segon (o, més aviat, els segons) són els anuncis de Movistar, en els quals diverses comunitats de veïns/usuaris es reuneixen per consensuar preus de telefonia. Senzillament infame. Costa entendre com un empresa com Telefònica, que teòricament dedica molts diners a la publicitat, es deixi estafar d'aquesta manera.
Per sort, encara queden perles de la publicitat. Vegeu el següent, protagonitzat pel dictador africà Mugabe i amb la presència de Saddam Hussein, Mao, Gaddaffi i tota la colla.

TARDES DE BIBERONS: EN JOSHUA I LA SORAYA

La primera companya d'habitació que vàrem tenir era una pastora de cabres. No va saber que estava embarassada fins al cap de quatre mesos, quan ja començava a fer  panxa. Era el seu tercer fill, i es movia per l'hospital com qui es mou pel menjador de casa seva. No tenia telèfon mòbil i jo li deixava el meu per trucar. Estava tota sola i les seves visities eren discretes -tret de les joies que duien, imitacions decebedores de la casa Tous-  i esparses. Va prometre'ns que, si ens trobàvem mai en un mercat, ens regalaria un formatge de cabra.
Els segons companys eren peces d'un altre teler. Joshua i Soraya no són els seus noms reals però s'hi assemblen molt. Eren molt jovenets: ella en tenia divuit i ell, vint-i-poquíssims. A banda dels programes de la MTV, feia anys que no veia prenyaad a una noia tan jove. Estaven espantats, potser més que jo i tot. Quan eren sols el seu comportament era modèlic, però la cosa es complicava quan arribaven les visites: en una ocasió vaig arribar a comptar fins a dotze chonis i cholos, pràcticament adolescents i amb tot el que això comporta. Les infermeres van provar de fer-los fora però no hi va haver manera.
Aquell parell tenien una filla que es deia, posem pel cas, Rebeca.
- Tienes que poner una "h" entre la "b" y la "e". Rebheca.
No em puc queixar: un conegut meu, amb qui vam coincidir casualment i que s'estava dues portes més a l'esquerra, compartia habitació amb una mena de latin kings descafeïnats. En comptes de dotze, a la seva habitació eren divuit. Sempre hi ha algú pitjor que tu.

TARDES DE BIBERONS ( I )

Els metges es van endur  la meva dona al quiròfan per practicar-li una cessària d'urgència i a mi em van abandonar en una sala d'espera. A través de les parets de vidre veia com, a fora, el sol sortia des de darrera d'unes grans torres elèctriques. Les carreteres ja eren plenes de vehicles, tothom al seu rotllo. Jo donava voltes per la sala, fet pols i aterroritzat. Estava tan destrossat que una dona de la neteja  va sentir pena de mi i va estar-se una estona fent-me companyia.
Al cap d'uns minuts -impossible saber quants, a mi em van semblar dies sencers- una infermera va entrar a la sala d'espera amb un farcell als braços.
- Vine, ràpid - va dir.
Vaig seguir-la pel passadís i vam entrar a la sala on havíem passat quasi nou hores: la sala de dilatació, l'avantsala del part. La  noia va girar-se i ens vam quedar mirant cara a cara. Als seus braços, embolicat com un durum de vedella, hi havia el meu fill.
- Despulla't, de pressa!
Era molt guapa -la majoria d'infermeres ho eren- però jo sóc un home casat. A més, dins d'aquell farcell hi havia en Lluc, a qui encara no coneixia, i de cap manera volia que el primer dia ja es fes una imatge equivocada del seu pare.
Sense saber què respondre, vaig barbotejar:
- Despullar-me?
- Sí. El nen necessita calor corporal.
Havia sentit que, quan neix un nadó, el posen pell amb pell amb la seva mare, de manera que no agafi fred. La meva dona era al quiròfan, de manera que no podia ocupar-se'n. Vaig treure'm la samarreta i em vaig asseure en una cadira. La noia va donar-me el nen i el vaig abraçar. Era una sensació estranya. Us enganyaria si digués que era alegria: era més aviat por. O, per ser més exactes, vertigen, com quan tens un precipici molt fondo al davant i has d'agenollar-te per contemplar-lo.
La noia em va felicitar i em va dir alguna altra cosa -la veritat és que tinc els records borrosos- i va sortir de la sala, deixant-nos sols. Vaig mirar a en Lluc: com a mínim no plorava.
Vaig preguntar-li:
- I ara què, tio?

(perdoneu pel títol, no he pogut evitar la broma fàcil)

EN LLUC

En Lluc va néixer el divendres a les set i quarant-cinc minuts del matí. Al final el ginecòleg va haver de practicar una cesàrea d'urgència perquè el nen estava mal ficat i no sortia. Van ser un experiència duríssima, de la qual no en guardo un bon record, a diferència del que prometien la majoria de manuals que havia llegit.
He trobat un moment per connectar-me però no m'hi puc estar gaire estona. Internet va molt a poc a poc, aquí, i al portàtil no li queda bateria. Tinc material per escriure uns quants posts. Que algú m'avisi si això es converteix en Tardes de Biberons.

ELS CLÀSSICS

Quina angoixa no haver-los llegit! Ho he intentat vegades, però sempre he fracassat. Els autors francesos, els russos, o fins i tot els escriptors catalans. Començo els seus llibres i aviat els abandono, entre avorrit i frustrat de no entendre'ls.
Fa un temps, a Girona, va ser l'any Proust. Feien un munt d'actes dedicat a l'autor de "La recerca del temps perdut". Semblava que si no l'havies llegit tenies un problema. Vaig córrer a la biblioteca a buscar-lo (generalment compro els llibres, però aquella vegada vaig tenir una intuició). Em sembla recordar que eren quatre o cinc volums. "Verge Santa" vaig pensar, segurament. Al cap de poques pàgines vaig comprendre que no estava preparat per aquest tipus de literatura, i vaig encendre el televisor. Setmanes després, en alguna banda, vaig aconseguir el còmic de "La recerca del temps perdut" (??!!). Era europeu i no hi sortien superherois ni noies amb poca roba, però vaig pensar que, tot i així, potser també era bo, i que si el llegia amb atenció potser adquiriria certa autoritat sobre l'obra de Proust. És cert que vaig aguantar unes quantes pàgines més que la novel·la, però, decebut amb mi mateix, també vaig haver de claudicar.
Avui he descobert, a cals meus pares, la col·lecció que fa un parell d'anys regalava la Vanguardia. La majoria dels llibres són adaptacions dels clàssics, escrites en català i anglès (la intenció, és clar, és practicar llengües). Quina alegria quan l'he vist! El llenguatge sembla prou infantil (del tipus : "Hello. My name is Gregorio Samsa"). He decidit que intentaré llegir-los tots. Espero aconseguir-ho, aquesta vegada.