DIA U

Quan l'home de la barba va entrar al bar el seu amic ja hi era. Feia vuit anys que no es veien i tots dos s'havien preguntat si el temps hauria estat benèvol amb l'altre. L'amic del bar era exactament igual que vuit anys enrere: el cabell no havia reculat ni un mil·límetre, i no hi havia cap esquitx blanc o gris.  Les arrugues -que a la trentena es diuen línies d'expressió- tot just s'insinuaven. El de la barba, en canvi, sí que havia canviat, i no pas cap a bé, però les seves transformacions ara són irrellevants.

Els dos homes van abraçar-se i van seure a la barra. Fer qualsevol altra cosa hauria sigut estrany i poc apropiat. Dos amics que es retroben seuen a la barra, en això tothom hi està d'acord. El barbut va respirar alleujat en veure que el seu amic escurava una cervesa, havia sentit dir que ja no bevia i que havia sofert una transformació estranya i diametral. Segurament era una exageració. Al capdavall, també havia sentit que duia el cos tatuat com un motorista, i a cop d'ull només es podia veure un dibuixet tímid al canell. La gent, va decidir a tall de resum, és idiota.

La conversa va fluir. Tots dos tenien por que, al cap de tants temps, la situació resultés estranya o incòmoda -ben mirat, la cosa havia acabat una mica com el rosari de l'aurora. Però aquell vespre tot anava bé. Era com si en comptes d'haver passat vuit anys,  un dels dos hagués anat al lavabo i haguessin reemprès la conversa en tornant, cinc minuts després.

L'home de la barba va posar el seu amic al dia. Un parell de separacions i un grapat de casaments. Uns quants nadons, i alguns que ja no ho són tant. Ens hem fet grans, tio. El rock and roll encara ens agrada, i segurament ens agradarà sempre, però ara les nits són més curtes. No ens fa puta gràcia, però les coses van com van, i de bon matí els teus fills necessiten un pare, no pas un zombi ressacós amb alè de whisky i de redbull. Ja no hi ha gestes heroiques, les grans batalles fa temps que es van lluitar, i ara som més proclius a fer el ridícul que no pas a fer gràcia. Cada setmana és igual que l'anterior, i sort en tenim d'algun sopar escadusser i del gintònic del divendres al vespre, veient cadascú la seva sèrie preferida i dient parides al whatsapp. Adolescents quarantins. Peter Pans panxuts, mig calbs i amb el colesterol a punt de convertir-se en un problema.

Els dos homes beuen, i ara és el torn de l'altre amic parlar de la seva fugida. A vegades és l'únic camí possible. Fotre el camp ben lluny, i que Déu -o qui sigui- hi faci més que nosaltres. El barbut assenteix: ell potser hauria fet el mateix, però no tenia prou determinació, o no estava prou desesperat, o prou avorrit. En el fons és un covard i ho sap, però s'estima més veure-ho des d'un altre punt de vista. Els dos homes beuen i sopen amb uns altres amics que es presenten en algun moment de la nit. Tots s'abracen, i riuen, i recorden nits de tabola i tardes de birres. Tots tornen a tenir-ne vint, trenta, i quasi poden assaborir aquella sensació d'haver de començar-ho tot. El temps de les cireres, quan les oportunitats són infinites i pots cagar-la tantes vegades com vulguis perquè el dia encara és jove, tant jove que es confon amb les darreres hores de la matinada, l'hora que el barbut sempre ha trobat gloriosa. "Demà... " pensa, "... demà farem com abans".

EN BOCA TANCADA LA MOSCA NO HI FARÀ ENTRADA

Els lectors més veterans ja saben que al llarg de la petita i atzarosa història d'aquest bloc he estat a punt d'engegar-lo a rodar dues o tres vegades, i si he seguit endavant és perquè fa un grapat d'anys -que vells que ens fem, nois i noies, i quant rock and roll, i quantes vegades que hem dit que mai més i al final ha sigut que sí- vaig fer una promesa a un amic que ja no hi és. Creient com era, segur que ens mira des del Cel bevent gintònics que no deixen ressaca (allà hi ha barra lliure, i no has de patir per les transaminasses) Setmanes enrere sopava amb un escriptor que em va confessar que ell també havia fet una promesa semblant a un altre amic que també falta, i que suposo que també deu ser al Cel, encara que ignoro si hi beu gintònics perquè jo no el coneixia personalment, tot i que l'havia llegit i en certa manera és com si el conegués, perquè llegir algú és bussejar en la seva ment, i ara prou, que m'està quedant una frase molt llarga i els que sou lectors assidus i fidels ja sabeu que, generalment, no les faig servir, i em decanto per la clàssica estructura de subjecte i predicat. Buf, deixeu-me refer l'alè, no estic acostumat a les subordinades. Em pugen al cap. Demà m'aixecaré fatal.

El meu amic sempre deia que la grandesa i la perversió de la democràcia és que val el mateix un vot meditat que un vot que surt dels collons, dipositat a l'urna per un semi-analfabet amb alè de cigaló de conyac. Tots ho sabem, però quasi mai no hi parem atenció, i,  quan ho fem, ens limitem a repetir un tòpic, aquell que diu que és el menys dolent dels sistemes. I ens quedem tan panxos. Al capdavall, què més podem fer? Potser fins i tot és veritat.

Aquests dies molts analistes sospiten que certs resultats són, en efecte, la versió democràtica del cop de puny a la taula que fem havent sopat, quan hem begut massa vi de la casa, o de l'estrebada de tirants (o de cinturó) que fa el milhomes de casinet després d'haver arreglat el món entre cafetó i cafetó. Pessimista com sóc, espero tota classe de catàstrofes i desastres, però potser aquesta vegada m'equivoco i els nois i noies de Podemos i els seus sidekicks d'Iniciativa -que es deuen pensar que tenen algun mèrit en la victòria- ho fotran de puta mare. Tan de bo. Barcelona no és la meva ciutat i m'importa molt poc si la gent pixa pel carrer o si reciclen correctament, però en qüestions econòmiques si la capital estornuda tots ens constipem.

Tot plegat és ben absurd. Ahir i abans d'ahir, milers de votants de la Colau -gent suposadament a favor de la redistribució de la riquesa o, com a mínim, d'una certa igualtat social i econòmica- s'esgargamellaven animant a onze milionaris que, si els trobessin pel carrer, ni se'ls mirarien. Aquests votants pensen que en Rato és un fill de puta -en efecte, ho és, i molt- però alhora troben fantàstic que els jugadors del Barça cobrin sous estratosfèrics i s'emportin els calers a paradisos fiscals.

- Jo també ho faria, si tingués els seus milions- diuen fent que sí amb el cap, com si ja s'imaginessin pujant a Andorra amb maletes plenes de diners com en Pujol Jr. i la donota aquella que tenia per nòvia.

És una qüestió purament emocional. Els bancs són dolents, esclar, però el món del futbol està igualment podrit. O no? Les farmacèutiques potser haurien de ser nacionalitzades perquè els seus dirigents són uns malparits, però et penses que les fàbriques de roba del Paquistán on compres les samarretes falses del Barça són gaire millors? Has sentit parlar dels nens de Brasil que compren i venen, i que només n'aprofiten un de cada mil? De les fàbriques de pilotes a la Índia, on hi treballen nens en condicions infrahumanes?

- I quina solució proposes, tiet Jordi, tu que et creus que ets tan puta? -  em pregunteu.

Doncs cap. Jo no sóc ningú, només un brivall galtavermell que té la sort que algú el llegeixi. Bé, sí, només una cosa: en boca tancada la mosca no hi farà entrada.

ELS FOFISANOS i els HOMELESSEXUALS

Tots sabem que els mitjans de comunicació, quan no tenen notícies de debò, s'inventen imbecil·litats. Els fofisanos són la seva última ocurrència (em pregunto: en comptes de parlar de subnormalades, per què no desenterren casos que en el seu moment van remoure consciències i que ara ningú  ja no recorda?).

Però tornem als fofisanos. Se suposa que són homes que més o menys es cuiden (d'aquí el -sanos), però que no renuncien a la cerveseta i a la tapa de braves, i que no els hi fa res tenir un dit de panxolina. Els fofisanos són la nova tendència.

Fins on jo recordo, aquesta cursa demencial va començar amb els metrosexuals, homes que es passaven mitja vida al gimnàs i mitja vida botiguejant. Evidentment no van triomfar, entre d'altres coses perquè la majoria de nosaltres som lletjos i no tenim ni un euro de més per dedicar-lo a comprar cremetes i pomades. Els metrosexuals eren, en definitiva, una mena de revisió dels cànons de bellesa clàssics, el 2.0 dels models renaixentistes. Una punyetera farsa. Si algú es definia a si mateix com a metrosexual podies estar segur que eres davant d'un idiota.

Com a resposta van sortir els übersexuals. La idea en si hauria estat sensata si no fos perquè l'übersexual-tipus era una barreja de Javier Bardem, Antonio Banderas i  Gerge Cloney. Era, per entendre'ns, una mica rotllo home-madur-i-atractiu-però-sense-mariconejar, un estereotip molt allunyat del mascle mig, que de cap manera té aquest aire sofisticat i perdonavides. A diferència de l'infame metrosexual, aquests podien deixar-se barba de dos dies i no calia que es depilessin el pit i les cames.

I després, ai las!, van arribar els hipsters, segurament la moda més absurda i delirant que mai s'hagi fet i desfet en aquests móns de Déu. El hipster és, directament, un acudit que es passeja per la ciutat, un pobre diable que necessita cridar l'atenció de manera desesperada, com ja ho van fer els punks fa moltes dècades. Els lumbersexuals són els representants d'un nou paradigma que entronca amb aquest fenomen indescriptible. Barba fins mig pit, camisa de llenyataire, tatuatges volgudament macarres i tota la pesca.  Són, per dir-ho d'alguna manera, els germans petits i pobres dels hipsters. Hi ha qui diu que els moderns, al seu torn, són els germans petits dels lumbersexuals, cosa que els converteix en éssers quasi insignificants. He de pensar-hi amb atenció, però a priori no em sembla una teoria esbojarrada.

Oberveu la degradació del fenòmen: des dels impecablement cisellats metrosexuals fins als panxuts fofisanos, passant pels hipsters/lumbersexuals bruts, i saltant-nos alegrement el punt intermig, que representaven els übersexuals. Com en un regateig en un mercat moro, es comença demanant molt i acabes enduent-te el producte per quatre rals. Si la cosa segueix en caiguda lliure, la nova tendència seran els homelessexuals, que en comptes de beure gintònics als bars modernillos es fotran tetrabricks de Don Simón mentre barbotegen coses a la gent que passa.

GRÀCIES PER LA PACIÈNCIA

Aquestes dues setmanes he estat molt enfeinat arrodinint un projecte que, si la sort no em traeix, veurà la llum aviat, de manera que no he pogut actualitzar el bloc, malgrat que tinc material de sobra. Els seguidors veterans ja sabeu que de tant en tant passa, i als de darrera incorporació us demano una mica de paciència. Aviat tornaré per parlar-vos de la Maria Grillamenta, de l'Ada Colau i d'algun altre pobre diable que se m'ha posat a distància de tret.

Entretant, podeu ocupar el vostre temps veient la sèrie de Netflix Daredevil, o bé  llegit Submissió, el darrer llibre de Michel Houllebecq (darrer en tots els aspectes, no seria estrany que morís aviat). Si encara no teniu el gat de Schrödinger no perdeu ni un segon més.  I si ja heu fet tots els deures podeu dedicar-vos a ser feliços, que també està bé.

DOS MANYOCS DE CLAUS I LA CLAU DE TOT PLEGAT

Una matinada de fa un grapat d'anys rondàvem per Girona i se'ns va enganxar un borratxo. Era escardalenc i anava sense afaitar i molt mal girbat. Parlava un castellà tancadíssim i esquitxat de paraules rares. En definitiva, feia molt mal efecte, però nosaltres ja hi estàvem acostumats.

Vam assumir que era una mena de rodamón mig boig -a Girona n'hi ha pocs, però algun queda- però ell de seguida va desmentir-ho, ensenyant-nos, orgullós, un manyoc de claus.

- Tengo una casa - ens repetia. - Y vosotros no, porqué vivís en casa de vuestros padres.

No li faltava pas raó, a aquell paio, però a nosaltres ens va fer molta gràcia i vam acabar tan amics. Fins i tot va ensenyar-nos les fotos que portava a la cartera -en aquella època els telèfons mòbils encara no eren el que són avui en dia. Per la pinta que feien els seus fills, probablement li segueixen els passos, o ja l'han superat. Ens vam acomiadar davant de Correus -com si fóssim gent normal i corrent-  i durant un temps vam fer broma sobre aquell paio. En Tengo-una- casa, li dèiem.

Setmanes abans, al portal del bloc de pisos on vivia, havia trobat la veïna de dalt, borratxa com una cuba. Era al terra, mig estirada-mig asseguda, i no tenia prou força de voluntat per posar-se dreta. Si no fos perquè en aquell moment un altre borratxo -jo- tornava a casa, el veí més matiner l'hagués trobat dormint sota les bústies, feta un santcristo. La dona en qüestió em queia molt malament, i diu molt de mi que la carregués -era un pes mort- i l'acompanyés fins a l'entrada de casa seva. Mentre l'aixecava també em va ensenyar un manyoc de claus: treballava de portera o de conserje en alguna banda. Només tenia esma per barbotejar un mantra:

- La culpa és del sistema, la culpa és del sistema...

En aquella època jo era un ferm defensor de la llibertat i de la responsabilitat individual, i vaig estar a punt de dir-li que si s'havia emborratxat com una puta cuba no era pas culpa del sistema. Potser fins i tot li vaig dir, vés a saber.

Paciència, que ara ho lligaré tot. Fem un flashforward de deu anys. En tinc trenta-i-pocs i sóc a l'oficina del banc amb el qual la constructora del pis on visc va fer la hipoteca. Per més detalls, era el banc de Sabadell. El director era un substitut que no tenia ganes d'embolics. Duia una americana que li anava curta i tenia els braços aixecats i doblegats, com si tota l'estona fes el ball de la Gallina Turuleca, o com si en comptes de desodorant s'hagués ruixat les aixelles amb aiguarràs.

- Abans donàvem hipoteques a tothom - ens va explicar- Però ara només les donem a qui se les mereix. Si vols una hipoteca te l'hauràs de merèixer.

La meva dona i jo li vam ensenyar les nòmines. No tenim gaires diners, però tampoc som pobres de solemnitat, i el pis que volíem comprar, francament, no era res de l'altre món, més aviat al contrari. Però el molt idiota va jutjar que no mereixíem la hipoteca, i ens va imposar unes condicions insensates. Li vam preguntar si es pensava que érem imbècils, vam fotre el camp i al cap de molt voltar vam trobar un banc que s'hi va avenir. Ara tenim una puta hipoteca que pagarem fins que en tinguem seixanta-i-pico, per un pis normalet que ni tan sols és en una ciutat o en un poble pintoresc i bonic.

I aquí entren en joc els nostres dos amics: en Tengo-una-casa tenia molta raó: ell tenia una casa i nosaltres no. Ell sabia que la majoria de nosaltres mai no tindríem una casa pròpia, com a màxim la compartiríem amb el banc. Ell era un perdut i un esparracat, però tenia alguna cosa que nosaltres mai tindrem: un joc de claus que fos nostre i prou. La meva veïna gatinyola també tenia raó, encara que en aquell moment no vaig saber-la entendre. La responsabilitat individual està molt bé, i és una negligència greu i una mentida obviar-la per culpar els altres. Però quan vius en un sistema tan podrit i tan mal ideat com el nostre és fàcil que confonguis els errors que el sistema té de fàbrica amb errors propis, de la mateixa manera que ens atribuim neurosis que  no són nostres, sinó que pertanyen a tota la societat, malalta com està. Aquesta és la clau de tot plegat.

ANEM A FER L'ÚLTIMA?

Quan és de nit i sents aquesta frase pots estar segur que a continuació en passarà alguna de grossa. Quasi mai no en treus res de bo, de la darrera copa. Moltes vegades és la que trenca el fragilíssim equilibri pel qual has lluitat tota la nit, i fa que t'emborratxis de manera definitiva i irremeiable. Aquest glop sobrer et deixa una ressaca atroç, intolerable, i probablement et fiqui en algun embolic, perquè a segons quines hores més val ser a casa dormint.

Malgrat tot, som molts els qui no sabem dir que no quan ens l'ofereixen. I esclar, de cop i volta et trobes en un bar de mala mort, rodejat d'altres borratxos que han tingut la mateixa idea infausta que tu, o bé compartint barra amb gatinyols matiners, dels de barrecha o sol y sombra. No cal dir que totes les decisions que prens a partir d'aquest moment són, en el millor dels casos, equivocades. En el pitjor, catastròfiques. Si a nivell sentimental passes per un mal moment val més que algú altre et guardi el telèfon mòbil.

Mentre beus aquest sobrevalorat darrer got et sents invencible, i totes les idees et semblen genials, per bé que són autèntiques imbecil·litats. Una vegada vam trobar un paio que, en plena turca, havia decidit fer-se no sé quin tatuatge insensat. El tatuador li va dir que d'acord, però que primer fes un parell de cafès perquè l'alcohol és vasodilatador i patatim patatam. Ell va respondre que sí i va entrar al bar on aquell matí nosaltres fèiem l'última -el mític bar Onyar, on va passar-hi absolutament de tot- i va demanar un vodka amb taronja. Amb un parell d'ous. Una altra vegada vaig conèixer un paio que voltava per Girona intentant aconseguir cent euros perquè volia fer un trio amb dues putes que es veu que s'hi avenien. Vaig trobar-los setmanes més tard i em va explicar que sí, que ho havia conseguit, però que alhora havia après una gran lliçó:

- Desenganya't - em va dir amb la tristor de qui ha acomplert un somni- Quan fas un trio sempre n'hi ha un que sobra.

Però a vegades, molt de tant en tant, la moneda cau pel cantó bo, i aquesta última copa es converteix en una gesta èpica per rememorar a partir dels trenta-cinc, l'edat que t'ensenya que tot és mentida. Avui m'ha vingut al cap un d'aquests dies. Després de la Universitat vaig viure uns mesos a Dublin. Els caps de setmana, si teníem diners, llogàvem un cotxe entre uns quants i anàvem a explorar l'illa. Érem molt a l'oest, en un poblet de pescadors poc acostumat a rebre turistes. Ens allotjàvem en una pensió de molt mala mort -vidres de les finestres que es mantenien a lloc gràcies a un rotlle sencer de cinta americana- i, havent sopat, vam anar a buidar pints of beer. A les onze tots els pubs van tancar però nosaltres encara teníem set. Al darrer local havíem conegut dues dublineses rotundes que s'allotjaven en un hotel. Eren allà celebrant la boda d'una parenta llunyana a qui no li tenien gaire estima, i havien abandonat el convit, avorrides i buscant rotllo. En aquell poble jo i el meu amic suís -era molt guapo, el malparit- érem la seva millor opció.

- Si voleu fer l'última acompanyeu-nos a l'hotel. Allà encara és obert.

El meu amic suís i jo ens vàrem mirar. Aquelles noies mantegoses no ens agradaven, però la temptació de beure la darrera pinta era molt gran, de manera que les vam seguir i ens van fer entrar a la boda. Els assistents parlaven un anglès molt tancat, i alguns fins i tot l'esquitxaven amb mots irlandesos. Vam asseure'ns a la taula de les noies quan el casament ja anava de baixa. Van tocar una darrera cançó, crec que era l'himne d'Irlanda, i tothom va fotre el camp, borratxos com ceps. Al seu costat, el meu amic i jo semblàvem dues persones serenes i sensates. Les noies ens van oferir pujar a la seva habitació a assaltar la nevera. El suís i jo les vam mirar. Jo tenia xicota i ell també -la seva, a més de guapíssima, era monstruosament rica: la filla d'un empresari tabacaler- . Vam declinar amablement la invitació i les noies es van emprenyar i ens van dir que fotéssim el camp del fucking hotel, fucking assholes. Era lògic: tant elles com nosaltres sabíem, d'entrada, què implicava una invitació com aquella. Ens havíem aprofitat d'elles. Per un puto cop a la vida, per un únic cop, jo no era el que pagava les fantes, sinó el que se les bevia.

EL VALOR

El tristíssim espectacle que dissabte ens va oferir Floyd Mayweather, l'esportista més ben pagat del món, corrent pel ring com ho faria una gallina o una rata cellarda acorralada en una habitació, ens recorda la importància capital del valor. Aquest és un concepte passat de moda, com la lleialtat, la responsabilitat i l'esforç. Avui en dia no pots parlar-ne gaire sense que remuguin coses ben desagradables -i quasi sempre equivocades- sobre el teu pensament polític i vital. En efecte, si fas servir gaire la paraula conseqüència aviat algú arribarà a la conclusió que ets de dretes. I ser de dretes no mola.

Mayweather hauria hagut d'acabar amb la cara plena de baus i de bonys. El seu rival, en Pacquiao, també. Però músic pagat (o músic tip, segons la versió) no fa bona música, i tots dos púgils van plantejar un combat conservador i avorrit. Al capdavall, ja tenien els diners fets, sobretot el primer: l'americà -un d'aquests niggas autoparòdics que s'han enriquit desmesuradament i que malgasten la fortuna de les maneres més ridícules, insolidàries i ostentoses- va sortir del quadrilàter més ric, però també va perdre el respecte de part de l'afició. Les bromes sobre la seva covardia s'estenen per la Xarxa, i a un machito com ell no li deuen fer punyetera gràcia. És exactament el que mereix, per cagarrates, que deia l'avi. Queden lluny aquells temps mítics en els quals els boxejadors, amb la cara destrossada i les costelles aixafades, s'emprenyaven amb l'àrbitre o amb l'entrenador perquè deturaven el combat. Ara els púgils se'ns tornen delicats com els futbolistes. És normal que les arts marcials mixtes cada vegada tinguin més seguidors. Allà sí que ho veuen clar.

A l'hora d'escriure passa el mateix. Hem de ser més valents, carai. Per desgràcia, jo no en sóc, i no predico amb l'exemple. N'era més abans, quan en comptes de publicar en aquest blog escrivia notes al Facebook. Ara, no sé ben bé per què, he après a callar. I no sóc l'únic: alguns dels articulistes i opinadors catalans més famosos són autèntics covards que no diuen absolutament res, i que fan malabarismes per no mullar-se. L'altre dia sentia a l'Enric Juliana. Quin home més poc concís, Marededéu! La Puta i la Ramoneta no són, de cap manera, patrimoni exclusiu dels convergents i dels d'Iniciativa: són les reines del mambo a Catalunya.

Tornem -molt breument, que el post m'està sortint més llarg del compte- al tema que ens ocupa: fa dies que vull escriure sobre uns quants temes ben variats, i vet aquí que no me'n veig amb cor. D'alguna manera tinc la sensació que puc perdre-hi coses. Sé de gent que no ha volgut comprar alguna novel·la meva per discrepàncies ideològiques. Si fos un best seller maker se me'n refotria, però tampoc venc tant per anar perdent lectors. De fet, aviat em quedaria sense. Mirant enrere, tampoc he tingut tants merders: els palmeros d'en Valero Sanmartí van dir-me de tot a les xarxes socials perquè vaig dir que no m'agradava una cosa que havia escrit, i m'acusaven de modernillo, mestretites i pedant... a mi!! Una altra vegada un petit exèrcit de maquinorros em va fer esborrar un post molt graciós que havia escrit sobre en David Pastillas i en Buenri, aquesta vegada sí, amb amenaces de mort. A les Xarxes he tingut un parell d'enganxades amb aquest paio, un català que viu en algun país nòrdic i, des d'allà, ens alliçona i ens assenyala les coses que fem malament. Sé que té uns quants seguidors molt fidels. Alguns catalans, quan senten les paraules PAÏSOS NÒRDICS perden, permeteu-me el ridiculíssim joc de paraules, el Nord. De què em serviria entrar al cos a cos amb ell? Probablement de res. O potser sí, i és aquest qui dies passa anys empeny, aquesta mena de por o mandra, que fa que em torni una mena de versió d'estar per casa de l'Enric Juliana i els seus amics de la Vanguardia. Sense els seus sous, esclar.