VISCA EL HALLOWEEN

Aquest post té banda sonora: Novembre, dels Umpah Pah. Poseu-la mentre el llegiu.

Ahir els meus fills  van voler tant sí com no que els hi fes una Jack o'Lantern, que ja sovintegen pertot. Després de l'escola vam anar a comprar-la al Caprabo, i a casa la vam buidar. No va ser tan difícil com em pensava. Encabat vaig practicar-hi quatre orificis: els dos ulls i el nas, triangulars, i la boca amb tot de dents punxegudes. Per ser la primera em va quedar força bé.

Abans d'anar a dormir vaig fer un cop d'ull al Facebook. Hauria de ser a Twitter, però hi ha alguna cosa que allà fa falta i que jo no tinc. No em pregunteu quina. En fi, us deia que aquests dies és habitual veure memes de castanyeres sorrudes fent fugir carbasses de Halloween, i reivindicant aquesta festa tan nostrada. Quina paraula més feixuga, aquesta. Nostrada té una reminiscència folclòrica insuportable, de català panxacontent. A mi les castanyeres sempre m'han fet cosa. Les fictícies una mica de por, i les autèntiques em desperten tota classe de sospites. Precisament van ser aquests memes tronats i carrinclons els que em van fer decidir a escriure aquest post tan intranscendent que esteu llegint avui.

A vegades m'han acusat de nacionalista - malgrat que jo lo niego todo, com canta en Sabina-, de manera que no se'm pot titllar de còmplice de la destrucció de l'essència catalana. Però és que les nostres festes deixen molt a desitjar. És normal que els meus fills, un nen de sis anys i un de quatre, tiguin més ganes de disfressar-se de monstres i córrer casa per casa reclamant llaminadures que no pas d'asseure's a la vora d'un foc menjant castanyes. Quina cosa més depriment, per l'amor de Déu. Amb els adults passa el mateix. Un any vaig viure el Halloween a Dublin, i tot eren festes i barrabassades. Tot eren disbarats. Aquí ens limitem a menjar panellets i a beure una micona de vi ranci, que és festa, què carai, però amb moderació, no fos cas. És normal que un poble com el nostre no aconsegueixi cap gesta èpica, ni cap objectiu gaire elevat.  Hi ha qui diu que els catalans ens hem tornat uns covards a força de patir repressions (Decrets de Nova Planta, franquisme...) i segurament tenen raó. També es vincula l'estalvi a aquestes repressions, o a reminiscències carolíngies, o a la vinculació històrica amb el poble jueu, que pobres desgraciats com eren havien d'estalviar per força. Ara mateix res d'això no ve al cas.

Els fets culturals es mouen per un mecanisme rigorós de selecció natural. Les festes més atractives sobreviuen, i les que perden interès desapareixen amb més o menys prestesa. El tió guadeix de bona salut perquè és un precursor del Reis, i perquè té un punt absurd i escatològic que agrada molt als catalans. I sobretot, ofereix regals, i permet certa eufòria -moderada, com sempre. La Castanyada, ai las!, és una festa avorrida, grisa i xopa. Una castanyera abrigada venent al carrer és una estampa tristoia, contrària a la músicalitat de les corredisses infantils i a les festes de disfresses, als llamins i als excessos. La mort és una merda, i per això cal combatre-la amb alegria. Tempus fugit i tot això. Bon Halloween, i sobretot passeu-ho molt bé.

EL RACISTA DE RYANAIR I EL DIA QUE EM VAN FER UN ULL DE VELLUT

Diumenge passat un guiri que viatjava amb Ryanair va insultar la seva companya de seient, una dona negra de mitjana edat. "Vaca, lletja i bastarda...!", li cridava l'agressor, "...no em parlis en una llengua estrangera!". Aquesta darrera frase a molts catalans els hi resulta familiar.

L'insultaire era un energúmen de panxa rotunda, el clàssic fatxenda que fa pudor de cervesa rància que aquí votaria a Vox o a Ciudadanos, i que aplaudiria amb les orelles les columnes d'en Salvador Sostres -ara treballa al DdG, en parlarem en breu- dient este tío pa' ser catalán los tiene buen puestos, i després faria un rot.  L'anglès en qüestió tenia una retirada fugaç a algú en concret, però ara mateix no em ve al cap qui. Si algú detecta una semblança raonable ja té el meu correu.

Però en fí, tornem a l'incident: "Si no et canvies de lloc, et canviaré jo", cridava el miserable. El passatger de darrera va increpar-lo, però en general la gent estava desconcertada. Ryanair va reaccionar de manera covarda, fent passar a la pobra dona per la humiliació de canviar-se de lloc. Després, per arreglar-ho, van posar una denuncieta no sé on, i diuen que s'estan mirant això de prendre mesures, i potser li posaran una multa, però tots sabem que a aquest imbècil no li passarà res, i tal dia farà un any. El grau de blanor de la justícia és proporcional a la posició de l'acusat respecte l'extrema-dreta.

Fa moltíssim temps vaig viure una situació semblant. Era en un autobús, però també hi havia un borratxo que increpava unes noies a qui jo coneixia de vista. Jo només era un nano, devia tenir disset anys perquè recordo que tornava de Girona. Em vaig voler fer l'heroi davant de les noies i li vagi dir que ja n'hi havia prou. El tio em va mirar amb uns ulls fosquíssims i envoltats de vermell, i em va amenaçar "et fotré una hòstia, desgraciat". Jo li vaig dir que d'acord, però no em va pegar. Al cap d'una estona jo ja m'havia oblidat de l'incident i parlava amb algú que seia al davant meu. Vaig notar una pressió lleu a l'espatlla i em vaig girar, confiat. Em vaig empassar el cop de puny del borratxo. Patapam, a l'ull. No sé si us n'han fotut gaires, de plantofades fortes. A mi sí, i és cert que es veuen llumetes orbitant pel camp visual, com si fossin foc-follets. Quan em vaig incorporar -va llançar-me al terra- el tio ja havia baixat de l'autobús, i des del carrer vaig llegir-li als llavis, ben clarament, les síl·labes de la paraula subnormal.

Vint anys més tard la meva dona i jo érem a l'aeroport de Bangkok. Tornàvem del viatge de noces. A la cua per anar a embarcar hi havia dos hindús que es barallaven amb unes noies japoneses. Eren uns miserables esprimatxats que semblaven fures o mostel·les, i els vaig espantar com si fossin aquestes mateixes bestioles. Uix, uix, passeu d'aquí. Resulta que es volien colar davant de les noies, que feia una hora que eren dretes a la cua, i com que elles no es van deixar els hi van dir no sé què. Van veure's valents amb aquelles dues perquè, oh, qui ho havia de dir, eren les  úniques noies que anaven soles. Jo em veia valent perquè tornava del país del Thai boxing, i estava convençut que m'havia impregnat de l'esperit guerrer dels seus habitants. També és possible que la meva senyora i jo haguéssim combatut l'avorriment de l'espera amb algun còctel, però no n'estic gens segur. Sempre li dic als meus fills que sobretot hem de ser valents, i intento predicar amb l'exemple, encara que la major part de la meva vida estic mort de por. De fet, aquesta por indefinida que abarca qualsevol incertesa meva ha condicionat gairebé tots els meus actes, un dia us ho explicaré amb calma, o encara millor, escriuré alguna cosa llarga.

També els hi dic que hem de ser bons, perquè ja hi ha massa dolents. Aquesta frase tan guapa no és meva, l'he manllevada de la magnífica sèrie The Preacher, basada en uns còmics encara més magnífics. Val a dir que és ben certa, i ben mirat tampoc no diu res de nou: al món hi ha pocs bons, i massa dolents. Però a vegades guanyem nosaltres. Recordeu el borratxo de l'autobús, el que em va fotre un cop de puny  i em va deixar un ull de vellut? En aquella època treballava de manobre amb un paleta del poble, un home seriós, de valor sòlids i  tradicionals que, quan li va arribar que m'havia deixat mig inconscient, va manar-li que vingués a demanar-me perdó, o que si no l'endemà ja no calia que tornés. El pobre infeliç va venir amb el cap jup, i vaig fer l'única cosa que se'm va acudir: vaig fer-m'hi amic. Al final resulta que no era tan mal tio, sinó un dissortat fill d'un alcohòlic violent. Quina sorpresa, oi? Fa anys que no el veig, però durant un temps li vaig  anat seguint el rastre, un rastre que menava cap al naufragi segur. Quan el trobava ens donàvem la mà i somrèiem. Alcalde, em deia, perquè el meu pare en aquella època era l'alcalde del poble. El pobre nano cada dia tenia els ulls més foscos i envoltats de vermell.

LA TRINXERA D'EN BATMAN

Dilluns al vespre vaig anar al gimnàs. Per tirar pel dret dic a la gent que boxejo, però en realitat el meu esport sempre han estat les arts marcials, en particular el kickboxing, que és una mena de boxa on també pots fotre coces. Els entrenaments acaben amb un parell d'assalts de combat lliure, més o menys tranquils depenent del rival que et toqui. El dilluns em van posar amb un nano que quan el vaig conèixer no aixecava ni un pam de terra, però ara ja té divuit anys i l'energia que acompanya aquesta edat mítica. Sweet, sweet eighteen. Més que un combat va ser una partida d'escacs, perquè ell sabia que sóc gat vell i i jo sabia que ell és el doble de ràpid i  resistent que no pas jo. En un moment donat em va fotre una fuetada de peu al pòmul, pam!, que per sort no em va deixar cap blau però em va xarbotar el cap. Encabat es va disculpar. Tranquil, tio, són coses que passen. Potser demà rebràs tu. Això és un esport de cavallers, i no pas el futbol.

Quan et baralles per Internet passa el mateix, i és normal empassar-te plantofades. La setmana passada vaig penjar aquest text, a la part central del qual hi ha una referència a un treballador del Diari de Girona. La meva tesis és que l'individu en qüestió no llegeix en català -així ho va afirmar ell mateix a les xarxes socials, no sé si amb voluntat de provocar- i per tant la seva prosa se'n ressent. Doncs bé, al meu post hi havia dues faltes d'ortografia, que ara mateix no venen al cas. Algú del seu entorn va detectar-les  i li va fer saber amb la celeritat d'un bon esbirro. Potser esperava una medalla o una moixaina a canvi: A los bravos defensores de la patria. 

El treballador del DdG va fer exactament el mateix que hauria fet jo: utilitzar les faltes com armes llancívoles. Va fer ben fet d'atacar allà on fa mal, de la mateixa manera que vaig fer-ho jo. Aquesta és la dinàmica interna de qualsevol enfrontament, aprofitar les debilitats de l'adversari. Ja ho deia Sun Tzu, i de fet qualsevol pelacanyes pot imaginar-s'ho. Jo sabia que hi havia aquest risc, i vaig decidir afrontar-lo.  Algú em va dir que estava boig, i que amb aquesta gent és millor callar, però a vegades el silenci dels bons és la millor arma dels dolents.

També va valer-se dels seus fans per atacar-me. No puc veure el seu compte, però alguns amics m'han passat fotos, i es veu que em van ploure tota classe d'insults: un tal Joan Manuel Cabezas, un senyor que a la foto de Twitter surt espitregat  i només li falta la creu daurada, em qualifica de típic exemple de feixistoide llacista, i un que es fa dir Jaume Tutusaus diu que sóc un capullu (sic) que va de pur. A més a més, un senyor madrileny afirma que sóc un minúsculo conservador gironí.  I aquests són els pocs que he vist, sé que n'hi ha hagut molts més, però de fet em rellisca el que puguin pensar de mi quatre desconeguts.

Però no vull parlar dels seus insults genèrics, sinó de la paraula que el treballador del DdG i els seus minions feien servir per fer-me mal: llacista. Desconec què és un llacista, però puc fer-me'n una idea. Em sap greu decebre`ls perquè mai no he dut res groc ni tinc cap intenció de fer-ho perquè em sembla una xaronada. Tampoc participo a cadenes humanes, ni cassolades, ni he anat al darrer 11-S ni crec que  mai més vagi a cap, ni envio cartes als presos, ni compro merxandatge, ni em veuran retratat amb estelades. Sé del cert que m'ho passaria més bé a la Feria de Abril que en una ballada de sardanes, i al cap de l'any llegeixo el mateix nombre de llibres en castellà que en català. A nivell polític entenc que els líders processistes ens han ben fotut, i ara ens fan un xantatge emocional d'anar-hi anant, com diem a Cassà.

Dit això, estic infinitament més a la vora d'algú que protesta per uns empresonaments injustos que pels qui se'n riuen, o encara pitjor, malden per congraciar-se amb els carcellers. És normal que l'independentisme desperti antipaties en un país que es congratula i fa bandera de la fúria ibèrica dels seus habitants, però jo sempre estaré més a prop d'un tractorista indepe voluntariós o d'una padrina que envia peücs a en Puigdemont perquè no passi fred que d'un d'aquests individus que criden Puigdemón al paredón, Árthur Mas cámara de gas. Els pobres infeliços s'equivoquen dient-me llacista perquè no en sóc, però de cap manera m'insulten. En canvi, deixen ben clara quina és la seva postura envers una repressió fora mida de l'Estat. Tal com diu Flash en un còmic de la Justice League, davant d'un conflicte confús cal anar sempre a la mateixa trinxera que en Batman, perquè sempre serà la trinxera correcta. En aquest cas jo faig servir un truc similar, però a la inversa: sempre triaré el bàndol contrari a aquesta tropa, perquè potser perdré, però segur que no m'equivocaré.

JO NOMÉS LLEGEIXO EN CASTELLÀ

No fa gaires dies una noia em va dir aquesta mateixa frase i es va quedar tan ampla. És una noia que es passeja pel món amb aires de cosmopolita i de lletraferida, però pensa que la nostra literatura és  escarransida i fa pudor d'adob. De manera estranya, a aquesta noia li agradaria que el seu país fos lliure. Creu que Catalunya està capacitada per emancipar-se, però que la cultura feta en català és una cosa folclòrica i regional. Per descomptat, no ha llegit l'Adrià Pujol, ni en Vicenç Pagès, o en Sánchez Piñol quan molava, ni sap qui és la Baltasar, i ni tan sols la Marta Rojals. Ella afirma que això es deu a que no és nacionalista, perquè només un nacionalista es preocupa de nimietats com ara la llengua i la cultura pròpies d'un lloc.

Tinc un altre amic -a qui fa temps que no veig- que deia el mateix. Ell només llegia en castellà. Quan li preguntaves les raons mai no en treies l'aigua clara. A diferència de la noia d'abans, aquest no elaborava discursos universalites per justificar-se. Simplement, no s'ho havia plantejat mai. Llegia en castellà perquè ho trobava més guai, que dèiem aleshores (perquè ell s'havia educat en català i no podia fer servir la trista i avorrida excusa del franquisme). Per descomptat, també és un independentista convençut, o com a mínim ho era la darrera vegada que el vaig veure.

Heus aquí dos exemples de diglòssia. Són exemples claríssims, de manual: ambdós són catalanoparlants i fan vida en català, però tenen assumida una llengua de prestigi (el castellà, que tothom sap que s'ha de fer servir per la cultura i per les coses importants) i una llengua d'estar per casa (el català, que només serveix, com deia aquell, per parlar amb les vaques). És aquesta catalanor de gralla i braç de gitano els diumenges, el calla calla, que no s'ofenguin, i sobretot el puja la ràdio, que ara en Basté fa el davantal. 

Aquest tema és vell i se n'ha parlat abastament. Ni diré res de nou,  i ni tan sols sé perquè escric sobre això, si no puc aportar res. Però en fi, tinc ganes de fer-ho igualment. No amagaré que és un assumpte que em preocupa. A parer meu, va més enllà de l'evolució normal de la llengua, que és l'excusa que fan servir molts per intercalar frases senceres en d'altres idiomes, sobretot en castellà. Passa sovint a la ràdio: quan entrevisten un convidat -a un tipus concret de convidat, això cal matisar-ho- aquest fa tot d'interjeccions en castellà, com per donar un to més de ciutat al discurs. Quina tristor i quina angoixa sentir-los. Y yo le digo, osea, esto es en plan amigos, no? Per infinita vergonya meva parlo malament el castellà, però quan ho faig intento honrar la llengua i no contaminar-la amb expressions catalanes. M'agradaria molt que també passés a la inversa.

Per desgràcia, molts periodistes donen un exemple nefast. Ells, que tenen visibilitat i haurien de respectar la llengua, la maltracten de mala manera, com si s'haguessin proposat fer-la desaparèixer abans d'hora. A emissores tan escoltades com ara RAC1 hi ha convidats que et fan sagnar les orelles. Si qualsevol catalanoparlant que parlés en castellà fes les errades que ells fan, ja tindríem tota la brunete mediàtica posant-lo d'exemple d'adoctrinament lingüístic, com va passar una vegada amb un nen o amb un pobre avi d'Olot, ara no ho recordo. També passa a la premsa escrita. Ara em vénen al cap els textos de l'Albert Soler, articulista de referència de la pàgina ultra Dolça Catalunya, i un altre que s'enorgullia de llegir només en castellà. No sé si encara ho fa, el vaig haver de bloquejar al Facebook, però suposo que sí. Tractant-se d'un escriptor en català -segons ell és periodista- aquesta mancança es veu reflectida en els seus textos, que tenen una sintaxi netament castellana, i si bé no hi ha faltes perquè els correctors fan bé la seva feina, a nivell estilístic són una catàstrofe, com si els hagués traduït a cop de Google. Soler és un altre exemple de diglòssia clàssica. En el seu cas té certa lògica, ja que és un unionista ferotge, però a parer meu hauria de deixar de malmetre la llengua i centrar-se a escriure en castellà. Potser així, finalment el contractarien al El País i podria fer la vida de periodista canalla per la qual sospira, i que no li permet la nostra minúscula i conservadora Girona.

Potser la clau de volta del problema és que no hi posem prou de la nostra part. Diguem que sí, però a l'hora de la veritat és que no. Tinc la sensació que la literatura catalana aquests darrers anys s'ha obert, i ara podem llegir fantasia, novel·la negra, obres underground, freakades vàries i tota classe de rareses fetes originalment en català. Tenim la sort de tenir gent tan diferent -diria que contraposada- com la Mar Bosch i en Sergi Pons, en Marc Pastor i l'Anna Carreras. En Bennasar, en Marc Moreno, en García Nogueroles, en Matthew Tree... Quién no lleva bragas es porqué no quiere!, que diria la gitana del mercat.

Conrad Son, el director de porno, ja va intentar-ho explicar quan va rodar les Excursionistes Calentes (1999). Diuen aquesta la pel·lícula porno en català -la primera- només va ser una maniobra per treure subvencions, i és molt possible que fos així. Però la lliçó segueix essent vàlida igualment, encara que el mestre que l'explica no ho faci prou bé. Si no ens ho creiem, nois i noies, no arribarem mai enlloc. Per mi aquest és el gran problema que tenim ara mateix, i que segurament hem tingut sempre. Aquesta és la meva reflexió d'avui, el dia que fa més pudor de resclosit de l'any. Però gaudiu-lo igualment. Si pot ser, llegint algun autor o autora d'aquí, i que escrigui en aquesta pobra llengua nostra. Contra la barbàrie, llibres. Sempre.

P.S.: segons la troupe de l'Albert Soler, a l'escrit hi havia dues faltes. L'una era "sintaxis", que va sense la "s" final -errada meva, ho admeto-  i l'altra "venen", que jo vaig escriure sense accent, i en efecte va així: és un dels mots que amb la renovació ortogràfica ha deixat de dur-ne.  Ho aclareixo perquè  he corregit sintaxi, i perquè  l'Albert Soler, a qui he fet enfadar molt amb el post, ho ha fet servir al FB com una esmena a la totalitat.

POSAT A ASSECAR

Divendres vaig anar a fer la compra setmanal. Com faig quasi sempre, abans d’entrar al supermercat vaig deturar-me a fer un tallat. Al bar hi havia un paio que trobo molt sovint i que està convençut que visc a Pals.

- Què, com va per Pals? - em va preguntar.
- Bé, li vaig respondre jo. Però ara visc a Cassà. Ja t’ho vaig dir.

El pobre paio no gira rodó, a banda de ser un borratxo, i jo no tinc cor de dir-li que a Pals només hi he  estat dos cops a la vida. Una vegada, en un comiat de solter, em va fer gràcia fer-me passar per jueu davant d’un paio que era casat amb una noia fascinada per la religió hebrea. Des d’aquell dia, i durant una època, vaig trobar-los sovint, i mai em vaig atrevir a dir-los la veritat. A la meva primera nòvia li vaig dir que tenia divuit anys, però només en tenia disset, i pocs anys més tard em feia passar per metge i per guitarrista per veure si lligava, fracassant sempre o quasi sempre. Escriure novel·les ha sigut la meva evolució natural, la sortida més assenyada.

Dissabte vaig anar a sopar a Girona. Vaig menjar unes tallarines japoneses fantàstiques al Mien, a la plaça Josep Pla. Abans vam fer parada a la 22 a comprar còmics i al Context a buscar el llibre que havia encarregat: Yo fui Johnny Thunders, de Carlos Zanon. Mentre fèiem el vermut allà se’ns va acostar un paio explicant-nos que era escriptor independent, ex-alcohòlic, i per solidaritat li vaig comprar un dels poemes que venia. Un escriptor de fulletins diria que si haguessin pintat bastos hagués estat al seu lloc, venent poemes i llibres autoeditats pel carrer.  Potser sí. El cas és que la meva dona li va dir que jo era escriptor -una paraula enorme per mi i que no faig servir quasi mai- i durant una estona vam parlar dels mals dels món editorial, que és una cosa que cada dia em fa més mandra perquè queixar-se -amb els anys ho he anat veient-  no serveix absolutament per res, però els catalans hi tenim la mà trencada. Hem de ser valents, i si no ho som val més callar i no fer el ridícul, que a partir de certa edat no és una cosa intolerable. Jo ja en tinc quaranta-un, i el nostre país minúscul uns quants centenars més. Ara ens toca ser seriosos.

I parlant de fer el ridícul, avui fa dos mesos del meu numeret més humiliant. Érem a casa d’un amic, fent una barbacoa en plena onada de calor de finals de juliol. Només a nosaltres se’ns acudeixen aquestes idees. Vam beure cervesa, molta, però no pas més de la que puc suportar. Havent sopat em vaig aixecar de taula -era aviat- i al cap de pocs metres vaig caure rodó. No m’havia passat mai de la vida. Em van haver de dutxar amb aigua freda, i jo recordo l’escena com si la contemplés des de fora. Volia fer, però el meu cos no responia. L’endemà un metge em va dir que havia estat un cop de calor, i dies més tard un altre metge em va dir que a ell li semblava una arrítmia. Tots dos van concloure que no ho sabrem mai, que no era culpa de l’alcohol però que si no hagués begut segurament no hagués passat, o sí, però hagués sigut més lleu. Sigui com sigui, fa dos mesos que no tasto ni una gota. M’he posat a assecar. En  part per penitència, en part per por que es torni a repetir, i en part perquè és una excusa perfecte per deixar que el meu organisme es recuperi de tantes tardes de birres.

Deixar de beure no m’ha costat gens. Potser perquè m’ho he agafat com una excedència de pocs mesos, però el cert és que sóc bo a l’hora de deixar córrer les coses, excepte aquest bloc, que em manté segrestat i amb qui tinc un síndrome d’Estocolm galopant. Vaig sortir de la nicotinomania amb molta facilitat i sense ni tan sols engreixar-me, i al cap de pocs dies em vaig acostumar a la nova vida sense mam.  Si bé no és tan divertida, és molt més fructífera i barata. L’alcohol alegra les festes, però també aixeca una boira tènua al teu voltant que fa que t’adormis al sofà havent menjat i begut. Aquests dos mesos he llegit més que mai, i sobretot he tingut temps per escriure. De moment, m’he compromès a mi mateix estar com a mínim un altre mes al dic sec. Alguna gent se sorpèn i em diuen que ells serien incapaços de no beure ni una sola gota durant tant de temps. Ahir un paio em va preguntar si l’escriptura se’n ressentiria. De cap manera. Quan escrius begut, com a mínim en el meu cas, surten textos pretenciosos, infumables. La falsa confiança que ens dona el mam es veu reflectida en allò que escrivim, i l’endemà ens provoca una vergonya aliena espantosa.

I ara sóc a casa, amb un enconstipat absurd que ja em direu d’on ha sortit. Dues infusions i dUI paracetamols. La primera medicina que em prenc des de fa dos mesos.

EL SALÓ ERÒTIC (ALTRA VEGADA)

Fa uns anys l'actriu de cinema per adults Amarna Miller va protagonitzar aquest anunci del Saló Eròtic de Barcelona. Era un espot ple de tòpics, però es pot dir que tenia raó en gairebé tot. Va ser molt ben rebut per l'esquerra xupi-guai, pels oients d'en Jordi Basté  i per les dones que participen de la reivindicació feminista una vegada l'any, coincidint amb la Cursa de la Dona, i els altres dies pensen que no n'hi ha per tant. L'anunci, deia, és de factura correcta, però que una actriu del gènere cinematògrafic més masclista que existeix ens vingui a donar lliçons va molestar a moltes persones, entre elles algunes feministes. La pobra Amarna Miller, per cert, no ha tingut gaire sort després d'allò, i no fa gaire es va fer mal recorrent aquests móns oblidats de Déu. Com que no té ni un ral, va haver de demanar diners als fans per pagar les factures mèdiques. En definitiva, un drama que reuneix tots els ingredients per aparèixer en un d'aquells programes que fan a Tele 5.

Mesos més tard l'actor Nacho Vidal va saltar -altre cop- a la palestra quan va explicar la història lacrimògena de la seva filla transexual de nou anys. En el fons en Nacho té tota la raó del món, de la mateixa manera que la té l'Amarna Miller quan denuncia les hipocresies d'aquesta societat merdosa on vivim. Aquí no hi ha res a dir. En algun moment de la seva carrera en Nacho també va anunciar el Saló Eròtic de BCN. La idea era follar més i barallar-se menys, una màxima que, qui més qui menys, tothom comparteix. Però saben els amics del Saló que en Nacho té un historial de maltractador? Que té antecedents de blanqueig de diners? Que van expulsar-lo de Mèxic per raons que mai no s'han aclarit? Que durant un temps va tenir prohibida l'entrada als EUA?  És cert que una cosa no treu l'altre, però de debò que no hi ha ningú en tot el país que estigui en una situació similar i que tingui més credibilitat? Un maltractador amb vincles amb la màfia ens ha de donar lliçons de res, encara que les intencions siguin bones? De debò?

Enguany és la Sílvia Rubi qui fa l'anunci. Podeu veure'l aquí, els puritans del Youtube no el deixen penjar. Com en el cas de l'Amarna, el plantejament és bo però parteix d'una premissa incorrecta: malament rai si el porno, bo o dolent, ha d'ensenyar a follar a la gent. La noia diu que el porno ha canviat. Feu un tour per Internet i busqueu els seus vídeos. On és la difèrencia, Sílvia? Perquè jo no la sé trobar. O potser és subtil, i ara és la noia la qui escup a la boca del noi, i no pas a l'inrevés. Aquest és el gran gir que ens teníeu preparat? Si no ho tinc mal entès, la directora Erika Lust va intentar fer un porno femení amb cara i ulls, molt més rumiat i coherent, però no se'n va acabar d'ensortir. Potser perquè el porno no és feminista, i el neoporno tampoc, ni el postporno, o com es digui allò de l'amiga de l'Ada Colau que sortia pixant pel carrer.

El cert és que molts problemes sexuals i complexos d'avui neixen, precisament, a arrel del cinema per adults. Les noies desitgen un físic que la majoria no poden tenir, i els nois compren pastilles -si cal il·legalement- per tenir ereccions tremendes i duradores.  Potser el porno modern dona més iniciativa a la dona, però en general el model canvia molt poc: tot gira entorn de la cigala, i els claus semblen coreografies executades per atletes súper entrenats i que poden follar durant hores. Canviar una cosa per l'altre és un error, i en això sí que s'assembla amb aquell feminisme tronat que diu que el terror ha de canviar de bàndol, i avui han de ser els homes els qui han d'estar espantats.

I ja acabo. No vull escriure ni una mala paraula del porno. Sóc un gran defensor de la llibertat individual i de la capacitat de decisió de cada persona. Aquest tipus de cinema té una funció molt concreta. Potser algun dia construirem una societat en la qual tots els individus podran deixar anar les seves pulsions sexuals amb tota naturalitat, però ara mateix no és així, i algunes persones necessiten una via d'escapament. El sexe explícit existeix perquè d'una manera o altra ha existit des de sempre, i si no s'hauria hagut d'inventar, però aquesta doble moral, aquestes lliçonetes de votant de Podemos, d'Ateneu ple de nanos farts de calimotxo, són sobreres. Voleu fer porno? Jo ho trobo fantàstic. Però no barregem naps i cols.

EN BORJAMARI, o la culpa de tot és d’en Simón Bolívar.

La setmana passada vaig anar al casament d’uns amics. Tot l’acte va estar molt ben pensat, senzill i alhora sense detalls deixats a l’atzar. Els nuvis no van fer allò de córrer i brincar entre les taules, ni altres xaronades que només els hi fan gràcia a ells i a la gent que va borratxa. També van prohibir als convidats que els hi féssim presents, cosa que trobo d’un bon gust notable des que s’ha posat de moda fer casaments hippies però després reclamar -amb finesa, és clar- regals de xifres estàndard. Un negoci rodó. En definitiva, va ser un dels millors casaments on he anat mai. 

Havent dinat un paio es va asseure a la meva taula. El conec de vista, però em sembla que mai ens havíem dit res a banda d’hola i adéu. Anava vestit com el president de les Nuevas Generaciones -en un casament on el dress code imposava calça curta i vestidet casual- i anava pentinat com a tal. Aquest no és el seu nom real, però a efectes del post li direm Borjamari. 

En Borjamari va entrar a matar. Amb tota l’educació que volgueu, però de seguida va buscar el cos a cos. No pas amb mi, sinó amb una amiga que seia a la nostra taula. Si el director d’Intereconomía o de 13TV hagués escoltat els arguments d’en Borjamari hagués assentit amb el cap, satisfet com un pare. Per estalviar-vos temps no transcriuré el debat, sinó només alguns dels seus arguments. Va obrir foc  explicant-nos -no és broma- que el culpable d’això de la independència de Catalunya era en Simón Bolívar (?!) i Veneçuela.  Va seguir amb la manipulació de TV3, amb Pujol i el tres per cent, i va continuar dient que no hi va haver violència l’1-O (les seves paraules exactes van ser: això de la violència és relatiu). I després va venir el gran final: quan era petit ell i la seva família sortien l’11 de setembre al carrer embolcallats amb la bandera catalana, però ara, pobrets, no poden fer-ho perquè els indepes s'han fet els amos de la festa. Us ho juro, em va dir que sortien onejant quadribarrades amb la seva mare, en una època en la que ningú sortia al carrer. Imagineu l’estampa. Jo ho faig i em poso a riure tot sol, pobre infeliç d'en Borjamari.

Era el casament d’una molt bona amiga de la meva dona i no li volia fer malbé l'acte. També he de confessar que aquest darrer comentari, el de la senyera, em va agafar amb el pas canviat, de tan absurd com era. Vaig aconseguir dir-li una cosa del tipus: sí, home, segur que fa deu anys tu sorties amb la bandera catalana al carrer, que en aquella època ningú sortia. Ell no va dir res. Ja aneu veient que no és un tipus brillant, però té el discurs ben après, un producte de laboratori que repetia les consignes que li havien ensenyat, com les ovelles a La revolta dels animals. Fa com jo quan estudiava: no entenia mai res, i havia d'empollar els problemes matemàtics, de manera que quan me'ls canviaven una mica de seguida naufragava. Quins mals records. En fi, tornem a la boda: minuts més tard, vaig prendre consciència que això de segrestar la Diada ho ha utilitzat l’entorn de Ciudadanos aquests dies. Ells, que els hi fa tan fàstic qualsevol símbol català que no respecten ni l'himne al Parlament. De la mateixa manera que no m’imaginava a en Borjamari amb la senyera, tampoc veia a en Carrizosa o al candidat gironí, un tipus inquietant que es fa dir Jean Castel, cridant visques a Catalunya. Quina farsa, per l'amor de Déu. 

I per això no aniré a la Diada, enguany. Per culpa dels molts Borjamaris que viuen a Catalunya. Perquè si després d’una conversa d'una hora on li vam desmuntar amb una facilitat tremenda tots i cadascun dels seus arguments  -pobre xaval- no el vam fer moure ni un mil·límetre de la seva postura instransigent, no hi haurà cap manifestació que ho faci. Això ja ho sabia, per descomptat, però aquest dia vaig prendre'n consciència. L’acte d’aquest any ja no és de cara a la galeria, que sabem que no ens ajudarà per res. L'esquerra espanyola calla, i part de l'esquerra catalana també. Europa fa riure, els presos seguiran tancats i el judici que se celebrarà serà una farsa.  Totes les cartes ja s’han repartit, i si amb el que ha passat no hi ha hagut incorporacions al nostre bàndol, i catalans de naixament com en Borjamari troben bé la violència de la policia espanyola, cap performance, per bonica que sigui, ho aconseguirà. La nostra classe política sembla decidida a tornar a l'autonomisme, i encara no ens ha explicat de manera satisfactòria perquè el procés es va deturar. Per acabar-o de fer bonic, l'extrema dreta campa pels carrers apallissant gent sense que ningú pugui fer-hi res, i potser amb el secret beneplàcit de part de la policia. La manifestació, per desgràcia, serà un acte buit, una altra celebració d’una derrota. Aqui hi tenim traça.

Malgrot tot, sóc un romàntic i desitjo que la cosa us vagi bé. No pas perquè cregui que mai aconseguirem res, és clar, sinó perquè no hi ha res pitjor que una mani deslluïda. Som col·legues de trinxera, malgrat tots els malgrats. Molta sort a totes i a tots.