Aquests dies les ràdios i les televisions van plenes de programes especials on la gent explica on era i què feia l'11-S. La majoria eren a llocs interessants i feien coses de gran trascendència. De fet, molts eren a Washington o a Nova York, o en tornaven, o estaven a punt d'anar-hi, o estaven volant cap allà. Quasi ningú era a casa seva, ni tansols al país -en moments com aquests em penedeixo de no haver estudiat Periodisme-. Aquests dies tinc la sensació de viure dins d'un Twitter o d'un Facebook que va amb deu anys de retard. Anyway.
Jo no era a cap lloc interessant. Dinava amb els meus pares, com fèiem cada diumenge. Vàrem anar a un restaurant del poble i vaig menjar carn a la brasa amb alioli. Allà vam saber que un avió s'havia estavellat contra les Torres Bessones. Tothom va creure que havia estat un accident. Després vaig anar a un bar, on havia quedat amb els meus amics per prendre cafè i anar a jugar a rol. Quan vaig arribar al bar la segona torre havia caigut i ja era obvi que es tractava d'un atac. Les reaccions van ser diverses: alguns es limitaven a mirar la televisió sense fer cap gest, com si fossin bous. Els més alternatius, somrient, deien que ja els hi estava bé, als americans. Una noia plorava. Jo seia a la barra amb l'amo del bar, intentant descobrir de quina nacionalitat eren els atacants. Ell deia que eren iranians i jo deia que eren de Corea del Nord. Vaig voler-me quedar al davant del televisor a veure com es desenvolupaven les coses però alguns dels meus col·legues tenien pressa per anar a jugar a rol. La història del món estava canviant davant dels nostres nassos i nosaltres només pensàvem en matar orcs i goblins. Vist així, suposo que és normal que no estigués a Nova York, ni a Washington, ni tansols a Barcelona.
