Els meus amics i jo érem a la terrassa d'un bar de Benidorm i se'ns va acostar una venedora de roses. Era una gitana geperuda i esdentegada que vestia amb parracs. Em va mirar i em va preguntar si li volia comprar una rosa. Tots els rodamóns, captaires i bojos sempre em miren primer a mi. Encara que vagi amb un grup gran jo sóc el seu objectiu. És molt pesat. Una vegada algú em va dir que era perquè quan els trobo me'ls quedo mirant. És molt possible: quan aquests paios em claven els ulls m'és impossible apartar la vista.
La gitana en qüestió feia molta llàstima i vaig acabar comprant-li una rosa. La dona me la va donar, vaig pagar i ella va desaparèixer entre la gentada.
"Aquí estic" vaig pensar, "A la terrassa d'un bar de nit de Benidorm amb una rosa mig mustia a la mà". Em sentia imbècil. Prop nostre hi havia un grups de noies que ballaven i vaig pensar que encara en trauria profit. Vaig acostar-me, procurant no fer tentines i fent cara de persona seriosa, com ens havia ensenyat el Doctor Slump.
- ¿Quieres una rosa? -vaig dir, més o menys, allargant-li la flor.
Estranyament la noia no es va posar a riure, sinó que va somriure.
- Gracias - va respondre - ¿Puedo saber por qué me la regalas?
Una persona més segura de si mateixa - o més bona que jo lligant- hauria fet algun comentari sobre els seus ulls, sobre els seus llavis, el que fos. En canvi, jo vaig quequejar:
- La he comprado a una gitana vieja que me ha dado mucha pena.
- Ya veo... - va dir ella. Era una andalusa moreníssima, la recordo perfectament.
Aleshores vaig sentir un impacte al clatell. No va ser gaire fort però em va agafar per sorpresa. Vaig girar-me, pensant que em trobaria al xicot de l'andalusa moreníssima. Però no: era la venedora de roses.
- Mucha pena da tu madre, desgraciao! - va cridar la vella, tirant capellans pels forats que tenia entre les dents. Va aixecar el pom de roses per clavar-me un altre cop (la gent de la terrassa es feia un fart de riure) però vaig aconseguir esquivar-lo. La vella va marxar, remugant insults i juraments.
Més tard vaig tornar a veure l'andalusa però a ella se li escapava el riure cada vegada que m'hi acostava. Ja no va haver-hi manera d'arreglar res.
A aquestes alçades de la història segur que ja heu endevinat quina és la moralitat (moralina, diuen alguns): no hi ha cap bona acció que es quedi sense càstig.
