COSES QUE EM FAN FELIÇ

Aquest matí conduïa i he sentit un d'aquells programes de ràdio que fan els diumenges al matí. Una mena de psicòleg explicava a la locutora  un truc per ser feliç. La primera part consistia en escriure una llista de coses que ens fan sentir bé. Com que era hora de fer un tallat m'he deturat en un bar de carretera i he demanat paper i boli a la cambrera. M'ha sortit aquesta llista. L'ordre és completament aleatori:

- Anar a un bar on no he estat mai, fotre'm un parell de tallats i llegir o escriure.
- Que els meus escriptors preferits treguin llibres nous.
- Veure Game of Thrones, Spartacus, Misfits, Californication i Nurse Jackie.
- El primer dia de vacances que, com tothom sap, és el millor dia de vacances.
- Anar al gimnàs i sortir sentint-me bé, sense que m'hagin trencat la cara.
- Que algú em digui que li ha agradat la meva novel·la, o algun conte meu, o que llegeix aquest blog.
- Rebre mails de desconeguts dient lo del punt anterior.
- Fer una escapada a Alacant.
- Fer un Ryanair, quan encara n'hi havia a Girona, i escapar-nos amb la meva dona, quan encara no estava embarassada.
- Els sopars de vins i formatges. Darrerament només són de formatges (bé, en realitat jo sí que bec vi, però no és el mateix).
- Els còmics i les pel·lícules de superherois.
- Comprar una cosa xul·la, que funcioni i que duri més de dos anys.
- Els gadgets tecnològics inútils i els matins de dissabte plujosos.
- Els dilluns a la tarda, quan s'acaba el dia i t'adones que no ha estat tan dur, i que tu pots amb això i més.

LA MALEDICCIÓ DE LA FAMÍLIA LEE

En Bruce Lee va morir als trenta-tres anys com a conseqüència d'una reacció al·lèrgica a un medicament contra les migranyes. Es deia que era ionqui perquè durant l'autòpsia van trobar traces de marihuana al seu cos. Eren residuals, com les que trobaríem en la meitat dels adolescents catalans. Una quantitat, en definitiva, que no pot matar a ningú. També es deia que havia estat enverinat per la màfia xinesa -les tríades- com a venjança per haver ensenyat Kung Fu als occidentals. Tot i que és una hipòtesis molt cinematogràfica, molt de pel·lícula de diumenge al cinema del casal parroquial, el cert és que els xinesos van amenaçar-lo i desafiar-lo vàries vegades per aquest mateix motiu (d'altra banda, tots els que estigueu una mica ficats al món de les arts marcials sabreu que els combats de desafiament són una cosa que encara avui se segueix fent).
El seu fill Brandon va morir durant el rodatge de The Crow. Només tenia vint-i-vuit anys. Una bala buida -de les que es fan servir per fer primers plans- va quedar encallada dins d'una pistola, que més tard va ser carregada amb bales de fogueig. Quan van disparar-la la pòlvora va empènyer la bala buida, que va convertir-se en un bala de debò. L'escena en qüestió surt al còmic -en el qual la pel·lícula es va inspirar- però no el la pel·li.

THE CROW

Avui us regalo una de les meves escenes preferides d'una de les meves pel·lícules preferides.

LA VENEDORA DE ROSES: UNA HISTÒRIA AMB MORALITAT

Els meus amics i jo érem a la terrassa d'un bar de Benidorm i se'ns va acostar una venedora de roses. Era una gitana geperuda i esdentegada que vestia amb parracs. Em va mirar i em va preguntar si li volia comprar una rosa. Tots els rodamóns, captaires i bojos sempre em miren  primer a mi. Encara que vagi amb un grup gran jo sóc el seu objectiu. És molt pesat. Una vegada algú em va dir que era perquè quan els trobo me'ls quedo mirant. És molt possible: quan aquests paios em claven els ulls m'és impossible apartar la vista.
La gitana en qüestió feia molta llàstima i vaig acabar comprant-li una rosa. La dona me la va donar, vaig pagar i ella va desaparèixer entre la gentada.
"Aquí estic" vaig pensar, "A la terrassa d'un bar de nit de Benidorm amb una rosa mig mustia a la mà". Em sentia imbècil. Prop nostre hi havia un grups de noies que ballaven i vaig pensar que encara en trauria profit. Vaig acostar-me, procurant no fer tentines i fent cara de persona seriosa, com ens havia ensenyat el Doctor Slump.
- ¿Quieres una rosa? -vaig dir, més o menys, allargant-li la flor.
Estranyament la noia no es va posar a riure, sinó que va somriure.
- Gracias - va respondre - ¿Puedo saber por qué me la regalas?
Una persona més segura de si mateixa - o més bona que jo lligant- hauria fet algun comentari sobre els seus ulls, sobre els seus llavis, el que fos. En canvi, jo vaig quequejar:
- La he comprado a una gitana vieja que me ha dado mucha pena.
- Ya veo... - va dir ella. Era una andalusa moreníssima, la recordo perfectament.
Aleshores vaig sentir un impacte al clatell. No va ser gaire fort però em va agafar per sorpresa. Vaig girar-me, pensant que em trobaria al xicot de l'andalusa moreníssima. Però no: era la venedora de roses.
- Mucha pena da tu madre, desgraciao! - va cridar la vella, tirant capellans pels forats que tenia entre les dents. Va aixecar el pom de roses per clavar-me un altre cop (la gent de la terrassa es feia un fart de riure) però vaig aconseguir esquivar-lo. La vella va marxar, remugant insults i juraments.
Més tard vaig tornar a veure l'andalusa però a ella se li escapava el riure cada vegada que m'hi acostava. Ja no va haver-hi manera d'arreglar res.
A aquestes alçades de la història segur que ja heu endevinat quina és la moralitat (moralina, diuen alguns):  no hi ha cap bona acció que es quedi sense càstig.

BINGO!

Anys enrere m'encantaven els bingos. Una amiga meva treballava en un que hi havia prop de casa i de tant en tant la visitàvem. Per quatre duros podies menjar, i els plats combinats eren prou bons. El beure també era barat i generalment no era de garrafa. L'única cosa que havies de fer era anar amb compte a l'hora de comprar cartrons.

Cada vegada que hi entraves et donaven un regal. Recordo una nina -d'aquelles que fan basarda-, un marc de fotos i una samarreta verda que durant una època vaig dur i que, curiosament, va rebre encesos elogis per part de gent a qui jo considerava entesa en roba (era impagable veure la cara que feien que els hi deia que me l'havien regalada al bingo). Algunes persones entraven, recollien el regal i sortien tot seguit. Alguns -sobretot gitanos- hi anaven amb amics i familiars, de manera que cadascú s'enduia un regal, suposo que per vendre'ls més endavant.
Em trencava el cor veure avis fent cua abans que el bingo obrís, i encara era pitjor veure com sortien sense haver guanyat ni cinc. Al bingo hi trobes una tipologia de ludòpates molt concreta: els més seriosos es dediquen a les màquines -a l'avantsala hi havia escurabutxaques plenes de xinesos, demà en parlaré detalladament- i a les cartes. Els ludòpates de bingo són gent solitària, moltes vegades vídues, amb molt temps per perdre. No crec que siguin addictes al joc, sinó que necessiten sortir de casa i passar la tarda amb gent. Conserven un bri d'esperança i pensen que algun dia guanyaran.
Si et quedaves fins a l'hora de tancar era fàcil que et trobessis al mig d'un problema. A vegades els xinesos i els magrabins de escurabutxaques no volien marxar i els amos havien d'avisar a la policia. També hi havia baralles: un cop un traficant va bufetejar a un altre paio (un client que li devia diners?) i un altre dia un negre va clavar coces a un blanc tot cridant-li: "Yo no soy tu amigo!".

TATUATGES CADUCATS

La setmana passada em vaig regirar el turmell i, per afavorir la recuperació, vaig anar a caminar a la platja. Hi quedava força gent: alguns guiris rerasegats i, sobretot, autòctons que aprofitaven els darrers caps de setmana de sol.
Prop nostre s'hi va instal·lar una colla de gent a la trentena que anaven amb mainada petita. La majoria duien tatuatges i pírcings. En veure'ls no podies evitar imaginar-te'ls més joves, en una discoteca de la Zona Hermètica de Sabadell o potser al Pont Aeri. Segurament ells estaven catxes i elles eren unes chonis  que, volguessis o no, es feien mirar. Els tatuatges sobre els seus cossos joves i musculats eren precisos, i potser alguns fins i tot eren bells.  
Però el temps passa: s'han casat, han tingut criatures i ja fa anys que no trepitgen un gimnàs. Aquell drac oriental que s'havien tatuat al braç ara s'ha engreixat tant que sembla una vaca llargaruda. El tribal que elles duien sobre el cul és ara una figura amorfa, incerta. Els tatuatge que es van fer per tapar d'altres tatuatges es veuen més sobrers i artificials que mai. Tot penja, tot cau.
Els petits Kevins i Jennys corrien per la platja, tirant sorra a tothom. D'aquí a uns anys ells també aniran a discoteques bakalas -si és que encara queda alguna cosa que s'hi assembli- i seran els reis del mambo. Catxes ells, macizorras elles. Es faran tatuatge que molarán mazo i que el temps s'encarregarà de deformar. Tal com cantava l'Elton John, The circle of life.

L'11-S: ON ERES TU?

  

Aquests dies les ràdios i les televisions van plenes de programes especials on la gent explica on era i què feia l'11-S. La majoria  eren a llocs interessants i feien coses de gran trascendència. De fet, molts eren a Washington o a Nova York, o en tornaven, o estaven a punt d'anar-hi, o estaven volant cap allà. Quasi ningú era a casa seva, ni tansols al país -en moments com aquests em penedeixo de no haver estudiat Periodisme-. Aquests dies tinc la sensació de viure dins d'un Twitter o d'un Facebook que va amb deu anys de retard. Anyway.

Jo no era a cap lloc interessant. Dinava amb els meus pares, com fèiem cada diumenge. Vàrem anar a un restaurant del poble i vaig menjar carn a la brasa amb alioli. Allà vam saber que un avió s'havia estavellat contra les Torres Bessones. Tothom va creure que havia estat un accident. Després vaig anar a un bar, on havia quedat amb els meus amics per prendre cafè i anar a jugar a rol. Quan vaig arribar al bar la segona torre havia caigut i ja era obvi que es tractava d'un atac. Les reaccions van ser diverses: alguns es limitaven a mirar la televisió sense fer cap gest, com si fossin bous. Els més alternatius, somrient, deien que ja els hi estava bé, als americans. Una noia plorava. Jo seia a la barra amb l'amo del bar, intentant descobrir de quina nacionalitat eren els atacants. Ell deia que eren iranians i jo deia que eren de Corea del Nord. Vaig voler-me quedar al davant del televisor a veure com es desenvolupaven les coses però alguns dels meus col·legues tenien pressa per anar a jugar a rol. La història del món estava canviant davant dels nostres nassos i nosaltres només pensàvem en matar orcs i goblins. Vist així, suposo que és normal que no estigués a Nova York, ni a Washington, ni tansols a Barcelona.