BUKOWSKY I LA POLÍTICA

No és cert que Bukowsky passava de la política. Aquí tenim un exemple en forma de poema:


El rostro de un candidato político en una valla publicitaria

Ahí está:
No demasiadas resacas
No demasiadas peleas con mujeres
No demasiados neumáticos desinflados
Nunca pensó en el suicidio

No más de tres dolores de muelas
Nunca se saltó una comida
Nunca estuvo encarcelado
Nunca estuvo enamorado

7 pares de zapatos

un hijo en la universidad
un coche que no tiene más que un año
pólizas de seguros
un césped muy verde
cubos de basura con tapa hermética

seguro que le eligen.

EL TIO DE L'AUDI

Ahir vaig anar al gimnàs. Després d'entrenar vaig pujar al cotxe i vaig fer maniobra per sortir del lloc on havia aparcat. Sense voler vaig tocar -molt lleugerament- el cotxe de darrera. No vaig sentir-ho perquè anava amb la música a tota llet. El que sí vaig sentir van ser els crits del seu propietari. Gesticulava  i feia molt mala cara, de manera que vaig parar i vaig obrir la finestra per veure què passava.

- ¿No has oído nada? - em va preguntar. Era un paio de mitjana edat, ni gaire alt ni gaire fort.
-  No - vaig admetre.
- Has tocado mi coche. No sé si el tuyo te ha costado mucha pasta, pero a mí el mío sí. -el cotxe en qüestió era un Audi nou que, en efecte, feia pinta de valer molts diners.
- Ho sento - vaig dir, sentint-ho sincerament.
- Como mínimo baja y mira que no le hayas hecho nada.
Aquí van començar els dubtes: què havia de fer? I si volia fotre'm una hòstia? El paio en sí, com ja he dit, no era ni gaire alt ni gaire fort. Jo sortia del gimnàs i em sentia pletòric, no hauria de tenir gaires problemes a defensar-me si anaven mal dades.
- Que bajes del coche - va insistir davant del meu moment de vacil·lació.
Vaig baixar poc a poc, procurant guardar distàncies amb el tio. Vaig fer un cop d'ull al seu cotxe. Impecable.
- Està perfecte - vaig dir, però el tio ja m'havia donat l'esquena i s'allunyava tranquil·lament, com si el seu objectiu hagués estat únicament fer-me baixar del cotxe.
Vaig tornar a pujar al meu Toyota, preguntant-me per què cony serveix tenir un cotxe tan exclusiu si després t'has de passar la vida angoixat i paranoïc perquè no te'l ratllin. Agraït per tenir un cotxe vell i vulgar, em vaig incorporar al dens tràfic gironí. És setmana de Fires i la ciutat està impossible.

EL CAPITÁN ALATRISTE I EL MINISTRE MORATINOS

Pérez-Reverte, un dels meus escriptors preferits en llengua castellana, el dissabte passat - en referència a la destitució de Moratinos- va escriure:

"Vi llorara a Moratinos. Ni para irse tuvo huevos".

Lògicament aquest comentari va provocar una allau d'acusacions de masclisme. Pérez-Reverte, enfadat, va contraatacar dient que no es tracta de masclisme sinó de dignitat. Després va afegir: "Se es un mierda cuando uno demuestra públicamente que no sabe irse. De ministro o de lo que sea. Moratinos adornó su retirada con un lagrimeo inapropiado. A la política y a los ministerios se va llorado de casa. Luego Moratinos, gimoteando en público, se fue como un perfecto mierda".

No esperava menys del creador del meu ídol, el Capitán Alatriste. Pérez-Reberte en el fons és un romàntic que somia amb una Espanya que no existeix   - i que segurament no ha existit mai- però que retrata de forma magistral a les seves novel·les. A Pérez-Reverte, com a mi, li agradaria ser un espadatxí sinistre que despatxa rivals a tanto la mojada. Passar-se les nits rondant per carrerons foscos i humits, beure vi servit per daifas de medio pelo a tavernes de mala nota i llançar-se al combat defensant un rei en el que no creus i una bandera que no estàs segur de que sigui la teva.

És normal que un romàntic com Pérez-Reverte no soporti a Moratinos.

PRESENTACIONS DE MANUAL DE SUPERVIVÈNCIA

El llibre està a punt de sortir al carrer. De moment  farem dues presentacions, una a Girona i una a Cassà.

- La de Girona serà el dijous  11 de novembre a les vuit del vespre a la llibreria-cafè Context, al Pou Rodó (darrera st. Fèlix i el River).

- La de Cassà serà el dijous 2 de desembre a les vuit del vespre a la biblioteca del poble (Sala Galà).

Us hi espero a tots i a totes. Més endavant faré els recordatoris pertinents.

NO PODER PARLAR DE POLÍTICA

Com tots sabeu, fa poc em vaig comprometre a no parlar de política en aquest blog. La veritat, però, és que no poder parlar de política és una merda. No puc parlar de l'anunci de l'Àngela Merkel de que la multiculturalitat ha fracassat. Tampoc puc parlar de les declaracions que el President Montilla ha fet aquest matí, jurant que no reeditarà el Tripartit. Ni tansols puc riure'm del ridícul que van fer ell, la consellera Geli i la consellera Tura quan es van posar a ballar en un míting com si el món s'hagués d'acabar l'endemà. He de fer veure que mai he sentit que volen donar ajudes als ni-nis, i tampoc em deixo parlar del canvi de Govern in extremis que ha fet Zapatero. Ni tan sols de les estratègies xenòfoboes que darrerament adopta el PP. Ni d'Anglada, líder de la Plataforma per Catalunya (aquell que tenia per lema "Vic pels vigatans i no pels immigrants") i de la ironia que un negre li hagi escrit el seu llibre. No puc explicar-vos que els de Ciudadanos van parar-me ahir, pel carrer, a BCN. M'he censurat a mi mateix i no us puc transmetre la sincera confusió que em provoquen els dos partits independentistes i el fet que no vulguin anar junts a les urnes.

Em sembla que faré com Francisco Umbral i em limitaré a dir: "He vendio aquí para hablar de mi libro".

EL MISTERIÓS CAS DE L'EDITOR MUNTANYENC

L'estiu passat vaig anar a passar tres dies a una casa que els meus avis tenen a Sant Grau, entre Tossa de Mar i Llagostera. La idea era poder escriure sense distraccions (ni tele ni Internet). Un dia vaig anar a llençar les deixalles als contenidors que hi ha al costat de l'ermita i de tornada (exactament al lloc que surt a la foto) vaig ensopegar amb un caminant que duia una motxilla enorme.

- Perdona... ¿Voy bien para Sant Feliu? 

- No estoy muy seguro - vaig admetre jo- Aunque creo que por aquí hay carteles.

Vaig acompanyar-lo fins a un trencant on, en efecte, hi havia un rètol que indicava la direcció i el temps estimat a peu: unes cinc hores. La tarda ja queia i vaig dir-li que potser no arribaria a temps. Ell va respondre que no li feia res dormir a bosc, i que de fet aquesta ja era la idea. Per si de cas li vaig passar el meu número de mòbil. Em va donar les gràcies i em va dir si em podia fer una pregunta. Li vaig respondre que sí, esclar. La pregunta era què hi feia jo allà. Li vaig respondre que estava treballant.

- Ya veo... - va dir ell. - ¿Eres escritor?

Li vaig respondre que més o menys, o que com a mínim ho intentava. Somrient, em va explicar que ell era argentí (ho havia endevinat per l'accent) i que tenia una editorial petita, ara no en recordo el nom. Em va ensenyar un dels seus llibres: molt artesanal, mimat, fet amb moltíssima cura. Més que un llibre semblava un objecte de col·lecció -quan es completi la Revolució Digital tots els llibres seran similats, crec-.  Me'l volia regalar, però s'hauria quedat sense lectura i sóc el primer de saber que un llibre sempre fa molta companyia.

Vaig fer-li notar que era molt casual que ens haguéssim trobat allà dalt. Ell va somriure - era jove, segurament més que jo - i va dir que les casualitats no existeixen. Vaig oferir-li una cervesa i em va dir que havia de marxar perquè li quedava molt de camí per endavant. No vaig insistir perquè tenia raó. Ens vam acomiadar i vaig tornar cap a casa, pensant que, a vegades,  passen coses molt estranyes.

EL NOU DOCTOR HOUSE

Diumenge vaig veure el primer capítol de la setena temporada. El capítol és dolent -i  molt- però planteja serioses qüestions filosòfiques: qui som? Som els nostres actes? Som el nostre caràcter? Som els nostres pensaments?

Fins ara quan pensàvem en el Doctor House ens venia al cap la seva mala bava, el cinisme, les drogues legals, certa misantropía etcètera etcètera. El nou House no té res a veure amb aquell nihilista amargat que va revolucionar les sèries de metges. Enamorat com un col·legial, és capaç d'actes tan execrables com escriure "I love you" quan juga a l'Scrable. Decepcionant. El Nou Doctor House, totalment irreconeixible, ja no és el Doctor House que tant ens agradava. És algú altre.

No sé si la sèrie seguirà aquesta tònica i es convertirà en una mena d'Anatomía de Grey. Servidor li donarà un parell més d'oportunitats, no sigui dit. Si el doctor segueix ridiculitzant-se a si mateix, optaré definitivament per la nova sèrie que he descobert: Black Books, les aventures delirants d'un llibreter alcohòlic. I a esperar que comencin les noves temporades de les altres sèries que segueixo. Això sí: pregant sempre perquè els guionistes no facin experiments tan estranys com han fet els de House.