- ¿No has oído nada? - em va preguntar. Era un paio de mitjana edat, ni gaire alt ni gaire fort.
- No - vaig admetre.
- Has tocado mi coche. No sé si el tuyo te ha costado mucha pasta, pero a mí el mío sí. -el cotxe en qüestió era un Audi nou que, en efecte, feia pinta de valer molts diners.
- Ho sento - vaig dir, sentint-ho sincerament.
- Como mínimo baja y mira que no le hayas hecho nada.
Aquí van començar els dubtes: què havia de fer? I si volia fotre'm una hòstia? El paio en sí, com ja he dit, no era ni gaire alt ni gaire fort. Jo sortia del gimnàs i em sentia pletòric, no hauria de tenir gaires problemes a defensar-me si anaven mal dades.
- Que bajes del coche - va insistir davant del meu moment de vacil·lació.
Vaig baixar poc a poc, procurant guardar distàncies amb el tio. Vaig fer un cop d'ull al seu cotxe. Impecable.
- Està perfecte - vaig dir, però el tio ja m'havia donat l'esquena i s'allunyava tranquil·lament, com si el seu objectiu hagués estat únicament fer-me baixar del cotxe.
Vaig tornar a pujar al meu Toyota, preguntant-me per què cony serveix tenir un cotxe tan exclusiu si després t'has de passar la vida angoixat i paranoïc perquè no te'l ratllin. Agraït per tenir un cotxe vell i vulgar, em vaig incorporar al dens tràfic gironí. És setmana de Fires i la ciutat està impossible.
